UNA
LLENGUA DESAPAREIX CUAN LA GENT DEIXA DE PARLARLA
En el cas de mosatros existixen
un parell de raons principals que afecten negativament la pervivència
de la llengua valenciana.
La primera és el procés de substitució de
l'idioma valencià pel castellà. Això passa,
principalment per la pressió social que es deriva del
gran número d'immigrants castellà-parlants que
han vingut a viure i a treballar a la Comunitat Autònoma
Valenciana i per l'influència de la televisió
i els mijos de comunicació que son majoritariament en
castellà.
La segon raó és la desnaturalisació de l'idioma valencià
per part del sistema educatiu, que fomenta l'estudi d'un català
"avalencianat" que no es correspòn en la Llengua
Valenciana parlà de forma natural i tradicional per la
majoría de valencians.
Si la gent valencià-parlant no parla a sos fills
desde menuets en valencià (pa que deprenguen la llengua
de manera natural i sense esfòrç), se "trencarà
la cadena" o continuitat del genuí idioma valencià
en tots els seus descendents, els cuals s'ensenyaran
a parlar només en castellà, perdent per sempre
sa llengua matèrna, llegat històric i essència
íntima de les arraïls valencianes.
No servirà de res que més tart deprenguen
un català "avalencianat" en l'escòla,
perque això, en conte d'aprofitar pa recuperar la verdadera
Llengua Valenciana, lo únic que faría sería acabar de
rematar l'autèntic valencià al substituirlo per
una llengua estranya i forastera, diferent a la que sempre han
parlat majoritariament els valencians.
Per tant, és menester afrontar el problema de precarietat
en el que es tròba l'idioma valencià i de manera
conscient i resòlta aplicar una serie de pautes
que afavorixquen la pervivència de la llengua de tots
mosatros; encara que açò puguera resultarli chocant
a alguns i que més que paraules d'ànimo pòt
ser que inclús trobàrem la sorna i l'incomprensió
de persones pròximes a mosatros.
SUGERENCIES
PA EVITAR LA DESAPARICIO DE L'IDIOMA VALENCIÀ
1) L'idioma valencià és una
llengua en els mateixos valors que atres llengües.
És menester deixar de pensar
que el valencià és una llengua "inferior"
o de menor categoría que atres llengües (castellà,
català o inglés, per eixemple). Ninguna llengua
és millor, ni pijor que atra. Normalment este tipo de valoracions
despectives venen per part d'una cultura colonisaora que vòl
impòndre sa llengua i costums a una atra cultura
que està dominà per la primera o en inferioritat
de condicions davant d'ésta.
2) Abandonar el prejuí de
que el valencià que ham deprés és un "valencià
mal parlat".
És fàcil vore com algunes
paraules, expresions o formes de parlar que utilisem els valencians
son pròu diferents a atres que mos vòlen impòndre
com a "formals" o "cultes"
desde el sistema educatiu o algunes institucions culturals o
polítiques. En realitat lo que fa el sector catalaniste
(introduit maliciosament dins de les institucions valencianes),
és prohibir usos i paraules genuinament valencianes i substituirles
per atres forasteres catalanes per tal de fer (de manera artificiosa)
més pareguda la Llengua Valenciana a la catalana, i donar
aixina (falsos) arguments als que, per motius polítics
i econòmics, vòlen que l'idioma valencià
siga considerat només que una simple variant del català.
Molts mestres en l'escòla escampen a còsa
feta la mentira de que lo que parla el pòble és un valencià
"mal parlat" i que lo que s'ensenya en l'escòla
és "cult" o "ben parlat",
tot això en l'ànimo d'enganyar als pares i que
no es rebelen de que a sos fills els estiguen obligant a
estudiar llengua catalana en conte de valenciana.
3) No tindre vergonya de parlar
en valencià en llòcs públics o en gent
desconeguda.
És molt possible que persones
en les que tingam que començar una conversació
sapien parlar també en valencià (encara que mosatros
no hu sapiam). Si comencem la conversació en valencià
obrirem la possibilitat a que ésta es faça en llengua
valenciana i no pedrem res ya que sempre tindrem l'opció
de utilisar el castellà en cas de que l'interlocutor
no s'exprese en idioma valencià.
4) Començar pòc a pòc,
en frases curtes i escoltant més que parlant.
En els casos en els que no se
tinga ninguna costum de parlar en valencià, sempre es
pòt començar dient frases curtes, de manera informal,
inclús en conversacions a on l'idioma predominant siga el castellà.
Pòc a pòc i segons es guanye confiança
i els coneguts se vagen habituant a esta nòva actitut
llingüística per part de mosatros, es podrà
anar incrementant l'us de la llengua valenciana en aquells que
mos puguen correspòndre.
D'igual manera és molt aconsellable intentar mantindre
conversacions en valencià en gent que sapiam fa us d'ell
habitualment; escoltant més que parlant en cas de que
no tingam molta soltura pa parlarlo.
També és recomanable intentar trobar, dependre
i utilisar aquelles paraules o expressions valencianes pròpies
d'allà a on vivim que puguen estar sent desplaçàes
per castellanismes d'us recent (no patrimonials) o catalanismes importats.
Molts dels que parlen en castellà son de families
valencià-parlants "de tota la vida" als que,
per desgracia, els han parlat desde menuts en castellà.
Es molt recomanable canviarse uno mateixa l'hàbit llingüístic
i començar a parlar en valencià en tots aquells
familiars (tíos, cosins, etc...) que s'expresen en este idioma.
Al principi pòt ser que done una poqueta de vergonya i
que hi haigga una miqueta de confusió per part de tots.
Pero en un parell d'ocasions o tres que es parle en ells en
valencià la còsa canviarà i deixarà
de ser chocant i estranya.
Haura qui mos pregunte a qué ve este canvi d'actitut.
Contestar que huí en día parlar en valencià és
bo pa trobar faena és una manera ràpida d'eixir al pas
sense donar moltes explicacions a gent que pòt ser no
entenguen atre tipo de raons més personals.
5) No parlar en castellà
si se pòt parlar en valencià.
En conversacions a on es mesclen
valencià-parlants en atres que a sòles parlen
en castellà, pero que entenguen el valencià, és
positiu continuar parlant en valencià en aquells que
també el charren, canviant només a castellà cuan
tingam que dirigirmos a aquells que son només castellà-parlants.
És desijable evitar que tota la conversació derive al
castellà i siga monopolisà per este idioma.
6) Indicar als fills lo que és
valencià i lo que no hu és.
És molt important indicar als
fills quínes paraules o expresions no formen part del
valencià que parlem mosatros, i que perteneixen al català
"avalencianat" que el sector educatiu promòu.
És aconsellable animarlos a que destèrren completament
eixos "catalanismes" del seu parlar habitual, còsa
que afavorirà la pervivència del genuí
idioma valencià.
7) Parlar als fills sempre en valencià.
És menester concienciarse de
que es deu parlar als fills en valencià desde el mateix
día del seu naiximent. S'ha demostrat que en els primers
mesos de vida és cuan els chiquets deprenen les sonoritats particulars
de l'idioma en el que els parlen (fonemes), al temps
que construixen també les estructures mentals necessaries
pa dependre de manera fàcil i fluida l'idioma en cuestió.
Es pòt donar el cas de que en el matrimòni
només u d'ells tinga soltura o coneiximents pa parlar
en idioma valencià. En eixe cas hauría de plantejarse
l'opció, més comú de lo que es pensa, de
parlarli uno en valencià i l'atre en castellà.
És possible que hi haigga gent que mos diga que el chiquet se
farà un embolic, pero això no es vitat, ya que
l'experiència ha demostrat que en estos casos els chiquets
deprenen els dos idiomes en tota naturalitat, diferenciantlos
sense problemes.
Possiblement parlar als fills en valencià i inculcar
en ells esta mateixa idea pa que hu facen en sos fills,
és l'assunt principal i més important pa mantindre viu
l'idioma valencià i que puga continuar passant d'una generació
a atra. Còsa que ha segut aixina a lo llarc dels sigles, gracies
a l'us generalisat i diari que de la llengua valenciana feren tots aquells
que vixqueren ans que mosatros.
