Anys portem en enganys, en més mentires, en eufemismes…en circumloquis grandiloqüents que només pretenen per tots els mijos fer-nos vore que el blanc és negre o en tot cas del color que no és.

 El poc corage i valentia dels nostres polítics ha sigut un eixercici perfecte de pura mediocritat. D’impotència a l’hora de contestar a tanta agressió política i cultural junta, d’inoperància a l’hora de coordinar-se institucionalment i de complex d’inferioritat a l’hora de defendre ferm i contundentment els nostres signes d’identitat. Camp abonat per a anexionistes davant de tanta indefinició i transigència malentesa.

 Portem molt de temps soportant l’introducció de l’idioma català en les nostres cases, en les nostres terres, en les nostres vides. Massa anys portem soportant estoicament l’insult continuat de fer-nos creure als valencians, a tots els valenciaparlants que integren esta “Comunitat”, que no sabem parlar ni escriure en la nostra antiga i bella llengua materna, comunicada oralment de pares a fills de generació en generació, transmesa espontàneament en els nostres núcleus familiars, veïnals, d’interrelació personal i modificada gradualment segons les necessitats dels propis usuaris i de la pròpia evolució natural que comporta tota llengua.

 La suplantació llingüística, és un procés lent que encara no ha finalisat i que amenaça d’arrelar-se eternament a base de subvencions millonàries i de la complaença dels nostres governants i autoritats. Contant, això sí, en la rendició del poble valencià per dècades d’acossament i derrocament, i pel tedi que produïx en la població tants anys de siti cultural.

 La força del catalanisme cultural i polític és tan gran, que pareix ilimitada. Tot cau i tots acaben postrats i rendits davant d’uns plantejaments dogmàtics que no soporten el més lleu análisis crític i objectiu.

 La normativa que oficialment es vol impondre actualment per a codificar el valencià, continua sent la mateixa que s’aplicava des d’abans d’estar constituïda i en ple funcionament la “Acadèmia Valenciana de la Llengua” (AVL), és dir; s’està aplicant des de fa, per eixemple…quinze anys, la del “Institut d’Estudis Catalans” (IEC).

 No sé a quí es vol enganyar, perque l’única cosa que han fet els governs del Partit Popular (PP) ha sigut crear una falsa apariencia de canvi sense voluntat real de modificar allò que s’havia establit fins al moment, sobretot, i és de lo que realment se tractava, de tallar les ales al pancatalanisme imperant.

 En el Govern valencià persistix una absència clara de plantejaments; hui diuen una cosa i demà fan justament lo contrari.

 La “Acadèmia Valenciana de la Llengua” (AVL), és un ent que permet que la catalanisació de Valéncia continue. La “Conselleria de Cultura, Educació i Esports”, no ha modificat pràcticament un àpiç la seua llínia educativa en quant al contingut dels llibres de text. En llaugeres ampliacions lèxiques i algun canvi perfectament assumible, han volgut ocultar les seues verdaderes intencions per a maquillar la realitat de cara a la galeria. Han pretés acontentar a uns pocs i aixina justificar la seua política llingüística rescatable només per ser continuista, a vegades erràtica i sense cap voluntat reparadora.

 La “Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià”, inserida en l’àrea de Cultura de dita Conselleria, martafalla a qui gose presentar-se a les proves de “valencià” en infinitat de catalanismes, grafies impossibles, flexions verbals desconegudes en valencià, lèxic foràneu o arcaisat, expressions ignotes en terres valencianes i demés…segons ells, “cultismes” per a depurar el valencià de vulgarismes i “castellanismes” impropis, en l’únic fi d’eliminar les diferències llingüístiques que ho separen del català i fan del valencià lo que és: una llengua romànica independent. Creant i inventant aquelles que ho unixquen al català per anexionar-ho a la seua tutela tot poderosa, omnímoda, omnipotent, omniscient, i omnipresent.

 Ens fa molta resistència per a guanyar este conflicte obert, constància i perseverança (com ells) per a resistir tant d’envit sense pràcticament poder de replica o defensa. La nostra indiferència ya no és suficient, és més, resulta contraproduent. Ignorant-los no impedirem que conseguixquen fer-nos cada dia un poc més catalans.

 Açò, benvolguts amics, ens ho tindrem de començar a plantejar com una autèntica creuada, o ells, o nosatres.