(Solo versión
en Valenciano · Només versió en Valencià)
El passat 16 de setembre, el diari
Levante publicava que, en l´entrevista mantinguda entre Zapatero
i Carod-Rovira en La Moncloa, este ultim personage li havia regalat
al primer “las traducciones de un extracto de la Constitución
europea al catalán y al valenciano para que constatara las
escasas diferencias existentes entre ambas”. Llamentablement
ham de dir que, en este cas, Carod te rao. M´explique. Les
dos traduccions apenes es diferencien en res perque usen la mateixa
normativa: la de l´IEC. Pero tambe es veritat que si la traduccio
al valencià l´haguera fet la RACV estariem practicament
igual, sense apenes diferencies entre les dos traduccions.
En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste
les diferencies entre un text escrit en “normalitzat”
i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar
que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir
mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents
si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les
flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse
si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon
anem.
Anem a vore. Està molt clar que el valencià
i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals
Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament
la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic,
morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa
catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana,
la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es
diferencia del catala.
Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han
escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets
fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia
del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no
es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’
que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué
ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera
escriure en valencià?.
Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia
es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu
en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura
valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX,
i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar
a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar
diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia
catalanista?.
Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana
del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques
finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores,
-adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’
no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’,
‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’
no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes
/d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el
valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la
codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren
els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques,
pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir
en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment
en el catala.
¿Com podem dir que lo correcte en valencià es
‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant
interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes
valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’,
‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes
‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’,
‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?.
Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.
Per motius d´espai no puc estendrem molt, aixina que
a soles posare un eixemple mes. En la web de la Seccio de Llengua
i Lliteratura de la RACV es diu que la forma general en valencià
(i per tant, estandar) es ‘nosatres’, mentres que la
forma dialectal es ‘mosatros’. Aço es un dels
desproposits mes inadmissibles. En sap mal diro aixina, pero es
una mentira com una casa. La ridicula i coenta forma ‘nosatres’
NO EXISTIX en Llengua Valenciana; a soles es conserva en certes
comarques de Barcelona i Lleida (mes d´una vegà s´ha
escoltat pronunciar ‘nosatres’ a J. Pujol). Per atra
part, la valencianissima i genuina forma ‘mosatros’
ya es documenta lliterariament en el sigle XVIII, apareix en els
diccionaris i en la lliteratura valenciana del sigle XIX, es la
forma general viva actual en practicament tot lo Reine de Valencia,
i ademes mos diferencia del catala. ¿Per qué ham de
seguir escrivint coma borreguets l´estranya forma ‘nosatres’?,
¿pera llimar diferencies entre el valencià i el catala?
Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant
la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla
a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent
filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’
ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio
de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble.
El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la
gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica,
sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia
per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el
gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es
hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo
Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera
que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero
aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina
que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem
complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter
del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre
sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la
RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de
que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una
actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic
parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en
2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven
en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa
al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts
en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica
en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio
per una atra.
Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua
de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions
de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el
parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el
valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu
ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari
que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una
accentuacio grafica ‘a la catalana’.
L´unica entitat seria, honrà i de contrastat
rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia
Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats
mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua
Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas
acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua
Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat
de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es
la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan
llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint
estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals
entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als
bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar
en conseqüencia, coherencia i dignitat.
