(Només versió en Valencià · Solo versión en Valenciano)  

 Un dia de l´any 1997, en una conversa haguda en la Plaça del Carme d´esta ciutat, una persona m´informava d´un sopar secret de tres persones, un politic de la maxima responsabilitat de govern, dos representants (virtuals) dels sectors que diem catalaniste i valencianiste, on la dita autoritat posava sobre el tapet l´intencio de crear una nova entitat que assumira la totalitat de les competencies normatives sobre el valencià. Casual o involuntariament per tant vaig ser el primer en rebre la noticia, i encara que el meu interlocutor no pareixia adonar-se´n del potencial explosiu que l´ocurrencia contenia, en un moment va passar pel meu enteniment la pelicula del panorama gens afalagador que se´ls aveïnava al valencià i al valencianisme. Han passat set anys; la pelicula s´ha fet realitat, pero la realitat ha superat lo previsible.

  Hi havia molta pressa. Als efectes d´una rapida fabricacio oficial, l´idea fon remesa al Consell Valencià de Cultura, que, per expressa peticio de les Corts Valencianes, devia emetre un dictamen (dictat pels dos grans partits majoritaris) sobre el conflicte llingüistic valencià. Tot estava lligat. Tant que un alt responsable del govern valencià me confessava que la decisio ya estava presa, pero que era precis un pont, es dir, un organisme intermig (el Consell Valencià de Cultura) encarregat de donar vida oficial a la nova criatura normativa. Per tant, d´este pont, del CVC, que mai va debatre (d´aixo done fe) sobre les causes del conflicte del valencià, i despres d´un any d´escenografia i pressions, va naixer el dictamen de 13 de juliol del 98, la mare de tots els darrers mals del valencianisme.

  Tots sabien i tots saben que alli es soterrava la capacitat normativa de la RACV; que alli, ab meridiana claritat, s´acceptava l´unitat de la llengua catalana; que alli se vorejava la normativisacio valenciana de l´ultim quart de sigle, entesa com una simple contestacio localista; que alli se creava un "ens normatiu" de dotacio politica, no cientifica; i que alli es reduïa al no res la llengua valenciana historica, i inclus el seu nom, diluits en una suposta llengua comuna (la catalana, clar) parlada en tots els territoris de l´antiga Corona d´Arago. No hi ha taronger que done pomes; ni se cullen llimes del llidoner. Per aixo me pregunte: ¿s´extranya hui algu de les conseqüencies?.

  Este dictamen dictat, sobre el qual vaig declarar el 13 de juliol del 98 que ab ell el poble valencià perdria tota garantia futura de respecte i preservacio de l´autentica llengua valenciana (i aixina ha segut), es per tant la raïl de l´ultim big-bang del valencianisme cultural, trencat des d´aquell mateix moment, de l´invencio de l´AVL i del moviment de voluntats que, arant d´aixo, a disoldre la seua unitat, de cap a peus. Perque en el 98, el "valencianisme" va quedar doblement orfe: orfe de referents (una part dels efectius de la RACV, presa en la tarallina de les pressions i mentires del poder, s´entregaren a un colaboracionisme tan infantil com letal ab allo mateix que l´havia reduita a la nulitat; i orfe d´informacio (la prensa, unilateral, no ha deixat d´oferir una realitat virtual sobre les supostes bondats de l´AVL), de forma que acabà partint-se en dos "valencianismes": a) els qui, vista de dins la crua realitat, estimavem vital mantindre l´unitat i la firmea de criteris, liderada per nostra RACV, i rebujar la participacio en lo que era, i el temps ha confirmat, la disolucio de nostra llegitimitat normativa, de la propia llengua; i b) els qui, aixina i tot, s´avingueren a figurar, en condiciones anecdotiques, en l´invent de l´AVL, trencant-se l´unitat del cor mateix de nostra maxima institucio normatisadora.

  Es dir: el poder havia desactivat al valencianisme ab la colaboracio del valencianisme. L´anulà dins l´AVL, on els "seus" efectius, numericament irrisoris, carixen d´operativitat colectiva i especialisacio filologica, pero ha venut la postal d´uns pocs noms airejats per la prensa com a suposta, que no real, "representacio paritaria" d´un valencianisme tradicional.

  Hui, despres de tot, assistim a un panorama surrealiste. Politics de fora disposts a furtar-li a Valencia historia, llengua i cultura (i territori, temps al temps); politics de dins que ni defenen la segua llengua ni el nom de la seua llengua; i politics tambe de dins que defenen el nom de la llengua, pero no la llengua. Creuen que ya la defendrà la peculiar Academia Valenciana de la Llengua, que inventaren perque volgueren, i que dotaren a ciencia certa d´una majoria abrumadora de partidaris de l´unitarisme catala, es dir, que posaren la llengua valenciana en mans dels qui volien la catalana. ¿No ho sabien? ¿No volien saber-ho? ¿S´extranyen ara? ¿No han llegit totes i cada una de les seues declaracions oficials, des de la referent al nom del valencià a la que catalanisa de soca i arraïl el marc curricular de l´ensenyança del valencià? Surrealiste.

  L´Academia Valenciana de la Llengua es un parlament de partit unic o de partit de majoria garantida i permanent que treballa no per a vitalisar la llengua del seu poble, sino per a disoldre-la i imposar la del veï. Es, una Academia impossible, perque no es possible que qui no creu en una cosa puga dictaminar sobre ella; i unica, l´unica del planeta on els academics son triats i proposats, previes pressions i maniobres, per dos partits politics parlamentaris.

  Alguns (yo crec que molts, a tenor de lo que he vist el 27 de novembre) estem cansats. Cansats de ser simplement "singulars", perque la nostra llengua, el valencià, es una llengua historica ab un cos fonic, morfosintactic i lexic (i literari), no una cosa peculiar o una variant exotica. Cansats de declaracions florals i de valencianisme light i de saló. Voldriem conviccio i unitat; ciencia front a la falsetat i consciencia front a les ambigüetats.

  I com no hem perdut l´esperança, creem que la veu dels millers de bons valencians que eixiren al carrer el dia 27 es atra volta el crit de la nostra llengua, la valenciana.