(Només versió en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 Part I:

 Si fem un viage per l’apassionant historia de la Llengua Valenciana i entrem en els seus origens, podrem vore que es una llengua que germina, arraïla, brota i produix magnifics fruts en la terra valenciana. No es una llengua transplantà o empeltà pel grupet de catalans que hi havia entre les hosts de Jaume I. La llengua valenciana es una llengua autoctona. Cientificament parlant, com ha demostrat i explicat magistralment Leopoldo Peñarroja, la formacio historica del valencià s’explica per mig del parlar romanic vernacul que estava viu i actiu en el moment de la reconquista cristiana. La llengua romanç dels mossaraps i musulmans valencians era una llengua evolutiva i modernisant, d’estructura fonetica identica a la llengua valenciana posterior a la reconquista. Aço es lo que mostren i demostren les mes de trenta lleis de fonetica historica a través d’un exhaustiu material extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X al XIII. En sorprenent exactitut, este romanç es parlava en un area territorial que concorda en el Regnum Valentiae designat per Jaume I.

 Mentres les atres llengües neollatines, com el catala, encara estaven lliterariament en bolquerets, aci, en el Reine de Valencia va brotar en força una consciencia idiomatica i una lliteratura en Llengua Valenciana que alcançaria un esplendor verdaderament explosiu, convertintse en la primera Llengua Lliteraria d’Europa d’entre les llengües filles del llati, en tot un fum de grans escritors valencians de la talla de Joanot Martorell, Joan Roïç de Corella, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, etc., qui, enamorats de la seua llengua materna valenciana, sempre feen constar que en dita llengua estaven escrivint.

 Sense dupte, la Llengua Valenciana es va convertir en una llengua de cultura i de referència. Com va dir don César Vidal recentment (i aprofite per a agraïrli la seua honradea intelectual per la defensa de nostra Llengua Valenciana en “La Linterna” de la Cope i en el seu ultim llibre “Mentiras de la historia... de uso común”), el canonge de la catedral de Mallorca, Gregori Genovar, ya ben entrat el sigle XVI, es queixava de que la novela Blanquerna del mallorqui Ramon Llull, no s’haguera traduit a lo que ell nomenava la llengua mes culta de les llengües romances d’Occident, es dir, el valencià.

 En Llengua Valenciana predicava l’Apostol d’Europa, un gran valencià universal com Sant Vicent Ferrer. En Llengua Valenciana es parlava en la seu papal de Roma en temps dels Papes Borja. En Llengua Valenciana han parlat un fum de distinguides personalitats valencianes a lo llarc de l’Historia de Valencia. En Llengua Valenciana s’han escrit Biblies, Lleis, Testaments, Tractats, Diccionaris, Gramatiques, etc., etc. En esta llengua mes dolça que la mel, com dia el poeta Tomás de Villarroya, han parlat els nostres antepassats, una llengua hermosa que ha anat passant de pares a fills, de generacio a generacio i s’ha gastat (i gastem) per a expressar les nostres idees, les nostres inquietuts, les nostres alegries, les nostres tristees, els nostres sentiments, els nostres arguments, els nostres precs a Deu, i el nostre amor.

 Eixe gran patrimoni historic, social i cultural que es la Llengua Valenciana, actualment està patint un proces d’exterminacio silenciosa; dramatica situacio que abordarém en les dos següents parts d’esta exposicio.

 Part II:

 En la primera part d’esta exposicio acabavem diguent que, per desgracia, eixe gran patrimoni historic, social i cultural que es l’insigne Llengua Valenciana, està patint un proces d’exterminacio silenciosa que conta en la complicitat irresponsable dels governants valencians actuals i de la gran majoria de mijos de comunicacio. En mig d’un fum de boja atarantaor, la Llengua Valenciana ha segut situà en l’altar dels sacrificis nomenat Academia Valenciana de la Llengua, aon lligaeta de mans i peus va siguent absorbida, poquet a poquet, per la llengua catalana hasta aplegar a negarli la seua propia existencia.

 ¿A que es deu esta exterminacio? Al proyecte politic que està construint, desde fa mes d’un sigle, el nacionalisme catala; un proyecte basat en l’anexio a Catalunya de Valencia, Balears i atres territoris que els catalanistes consideren de llengua catalana; un proyecte que aspira a convertir a Catalunya en un ric Estat independent de mes de 12 millons d’habitants.

 La pedra angular d’esta anexio imperialista, està en catalanisar les llengües valenciana i balear, perque si estes historiques llengües son catalanes, al ser la llengua l’element mes definidor d’una cultura i la principal senya identitaria, per derivacio la cultura de Valencia i les Balears es catalana, i per tant els valencians i balears som catalans, com catala per tant es tot, desde el territori (vore mapes dels mal nomenats “països catalans”), com es l’art, la gastrononia, les tradicions, les poblacions, les persones, la musica... tot es catala. Si tots som catalans, segons el pensament pervers catalaniste, tots deguem estar units dins de la Gran Catalunya, l’Eurorregio o com vullguen dirli, pero sempre subordinats als interessos del mal nomentat “Principat”.

 Tot este sinistre proyecte es fonamenta en la llengua. Els valencians no deguem reballarmos la manta al coll infravalorant l’importancia de la llengua. Esta es la primera i principal anella de la cadena, per aixo els catalanistes estan tan obsessionats en l’unitat llingüistica de Catalunya, Valencia i Balears. Si al remat guanyen la batalla de la llengua –i per desgracia estan guanyantla gracies als governants valencians i balears- darrere ve tot lo demes. Podriem expondre una fotracà de fets -sempre tant cabuts- i de cites textuals dels teorics del catalanisme, pero com a boto de mostra reproduim lo que en 1917 dia Antoni Rovira i Virgili en el seu llibre “El nacionalismo catalán”:

 (Traduim al valencià). “Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Reine de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] es completa i fondament pancatalaniste. (…) L’arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l’idioma. Perque l’idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l’ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l’idioma s’arribarà a la futura unitat politica”.

 Mes clar, aigua. En la tercera i ultima part d’esta exposicio seguirem analisant esta complicà encreullà en la que mos trobem els valencians.

 Part III:

 En la segon part d’esta exposicio, citavem les paraules de Rovira i Virgili, en 1917, en les que mos considera catalans als valencians basantse en la falsetat de que lo que parlem es catala (com defen l’Academia Valenciana de la Llengua -AVL-, creà i blindà pel PP en majoria absoluta). Dia, ademes, que “per la comunitat de l’idioma s’arribarà a la futura unitat politica”. En efecte, eixa es l’estrategia i eixe es l’objectiu: la creacio d’un ric Estat catala independent de mes de 12 millons d’habitants, aon Valencia i Balears serien chuplaes economicament i subordinaes en tots els sentits als interessos del mal nomenat “Principat”.

 El nacionalisme catala està patologicament obsessionat en aço, i tots sabem els metodos que utilisa per a conseguiro: compra de voluntats, manipulacio de l’historia, chantages, creacio i alimentacio de corrents catalanistes en els territoris desijats, etc., etc. Lo que està clar es que, sense unitat llingüistica no pot haver unitat politica, per aixo s’obceca el catalanisme en l’unitat llingüistica dels territoris anhelats. Dit d’atra forma, en idiomes diferents no es pot construir el proyecte imperialiste catala. Com diem en les entregues anteriors, la llengua es la pedra angular de tot l’edifici pancatalaniste, es la primera anella de la cadena. Si la llengua de Valencia es catalana, la cultura de Valencia es catalana. I si la cultura es catalana, els valencians som “catalans” que deguem estar junt als “nostres germans catalans” que tant mos volen per a... lo que tots sabem.

 L’estrategia està en catalanisar la Llengua Valenciana (i Balear), tant en els seus origens com en la normativa que adoctrina i catalanisa a la societat valenciana (i balear). La poderosa maquinaria catalanisant que li va exigir Pujol a Zaplana i que Camps ha creat i blindat es l’AVL; aixo si, de cara a les eleccions, com sempre, el PP es presenta disfrassat de “valencianiste”, amenisat mijaticament i corejat pels del pesebre. El model de “valencià” impost per l’AVL es un model convergent en el catala, per no dir casi identic. Es llimen les diferencies entre els idiomes de forma que un text escrit en catala i un atre en valencià no es diferencien practicament en res. Si apenes hi han diferencies, no es pot defendre en cap lloc que son idiomes diferents, com a molt chicotetes variants d’una mateixa llengua: la catalana.

 Mosatros, els valencians, deuriem mampendre justament el cami contrari, que es lo que recomanen els sociollingüistes quan una llengua està amenaçà d’absorcio per una atra llengua: maximisar les diferencies i minimisar els pareguts entre les dos llengües. Tot lo que no siga atendre ad este recurs de supervivencia -junt a una accio politica valencianista en gran determinacio, tipo Coalicio Valenciana- supon l’exterminacio progresiva, pero definitiva, de nostra gloriosa Llengua Valenciana. Amprant una metafora, es com un got de llet situat baix d’un chorro d’aigua; pel temps l’aigua haura substituit a la llet.

 Estes diferencies que mosatros, els valencians, deguem fer valdre estan en el camp ortografic i molt especialment en el lexic del valencià autentic que es el que parla el Poble Valencià. El poble es qui fa i desfa, qui adopta, rebuja, modifica o conserva les paraules, siguent la Llengua Valenciana la que es, la que fa el Poble i la que marca les diferencies REALS respecte al catala. Com dia l’eminent filolec valencià, el pare Guinot, “El poble es l’amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica, de la llengua”. Aço es la llingüistica moderna, descriptiva, o siga, com es realment la llengua i no com supostament deuria de ser, tal i com postulava la superà llingüistica prescriptiva del sigle XIX. Sigam conscients de la realitat i conseqüents en els fets; eixe es el primer pas per a solventar els problemes.