(Només versió en Valencià · Solo versión en Valenciano)  

 L´identitat del Poble Valencià i la seua supervivencia com a Poble historic en una personalitat propia, està, a dia de hui, en perill de mort. Esta amenaça ve principalment –encara que no unicament– del catalanisme politic que preten anexionar al seu proyecte els importantissims –per molts motius– historics reines de Valencia i Mallorca. La pedra angular pera llegitimar esta anexio politica es la suposta unitat llingüistica –i per tant, cultural– de tots els territoris inclosos en l´edifici de l´ideari catalaniste. Una mateixa llengua, una mateixa cultura; una mateixa nacio cultural, una mateixa nacio politica. Una nacio que, llogicament, aspira a constituirse al final del proces en un Estat propi: l´Estat catala.

 Si mos remontem a principis del sigle XX i llegim el pensament dels pares del catalanisme politic, vorem clarament les seues perverses intencions, lo qual es molt important pera diagnosticar correctament l´infeccio purulenta que patix l´insigne llengua i cultura valencianes i com aplicar eficaçment un tractament antibiotic i revitalisant pera que recuperen la força i l´esplendor que mai deurien haver perdut.

 En 1907, Enric Prat de la Riba mos dia en un articul titulat “Greater Catalonia” (Catalunya Gran) lo següent:

 “Despres de sigles d´abatiment i inconsciencia, sabem que som catalans i sabem lo que ser catalans significa. En un primer moment, este despertar va ser provincialisme, va ser regionalisme, perque provincia i regio es el principat de Catalunya, com regio es Mallorca, com regio es Valencia. Hui es ya una intuicio de ser suprarregional, ya es nacionalisme, ya es afirmacio de la personalitat catalana, ya no acaba en les fronteres de nostra vella provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travessant el mar, florix en els cels de Mallorca. No tenim encara un nom comu (…) Mentres tant, fem com els anglesos en la seua Greater Britannia, flor d´imperi a punt d´obrirse; parlem de la Catalunya Gran, que no es a soles el Principat, ni Mallorca, ni el Rossello, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el Principat i el Rossello, tots a la vegà. Tots som uns, tots som catalans”

 Este mateix ideolec, Prat de la Riba, havia escrit en 1906 una de les obres mes referenciaes del catalanisme, “La nacionalitat catalana”, en la qual exponia les seues idees d´esta manera tan diafana:

 “Siguent la nacionalitat una unitat de cultura, una anima colectiva, en un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tindre la facultat d´acomodar la seua conducta colectiva, o siga, la seua politica, al seu sentiment de les coses, al seu trellat, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tindre el seu Estat”

 “L´aspiracio d´un poble a tindre politica propia, a tindre un Estat seu, es la formula politica del nacionalisme. L´aspiracio a que tots el territoris de la mateixa nacionalitat s´unixquen baix la direccio d´un Estat unic es la politica o tendencia pan-nacionalista. (…) A cada nacio un Estat: esta es la formula sintetica del nacionalisme politic, este es el fet juridic que ha de correspondre al fet social de la nacionalitat”

 “L´imperialisme es el periodo triumfal d´un nacionalisme: del nacionalisme d´un gran poble. Esta es la verdadera substancia de l´imperialisme. (…) Dominar per la força de la cultura servida i sostinguda per la força material, es l´imperialisme modern, l´imperialisme integral, el de les grans races fortes d´ara. (…) L´imperialisme [es] un aspecte del nacionalisme, un moment de l´accio nacionalista: el moment que seguix al de plenitut de vida interior, quan la força interna de la nacionalitat, acumulà, irradià, ix de mare, inunda, i fecunda les planes del seu entorn”

 Un atre gran ideolec del catalanisme es Antoni Rovira i Virgili, qui en el seu llibre “El nacionalismo catalán”, en 1917, explicita l´importancia de l´unitat llingüistica pera conseguir l´unitat politica dels territoris desijats.

 “Quan el domini geografic d´un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d´esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Reine de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] es completa i fondament pancatalaniste. (…) L´arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l´idioma. Perque l´idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l´ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l´idioma s´arribarà a la futura unitat politica”

 Esta es la clau del proyecte catalaniste: la llengua. D´ahi l´encabotament dels catalanistes en catalanisar les llengües balear i valenciana, i atribuir ad estes llengües una suposta catalanitat que realment no tenen. Son conscients de lo que aço comporta. Com dia un prestigiat autor…

 “La llengua es el vehicul de la cultura, i la cultura, el factor mes important de la nacionalitat. (…) La personalitat d´un poble i un païs, la definix la conjuncio de factors geografics, historics, economics i culturals. L´expressio mes sensible del particularisme d´una colectivitat, de la seua personalitat diferencià, es la llengua propia. Com l´home es al mateix temps productor, transmissor i receptor de la cultura, la seua llengua reflectix tant la cultura i la personalitat de l´individuo com la de la seua comunitat. La llengua no es a soles un sistema de signes utils pera comunicar, sino que es tambe una ret aon son preservaes les mes entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuà. (…) La llengua i el pensament estan lligats indissolublement, i l´extermini d´una llengua significa tambe l´extermini de la cultura de la qual la llengua es l´expressio. Un poble que oblida el seu idioma, es un poble en el transit de la mort. (…) L´extermini d´una llengua, d´una cultura i d´un poble, son una mateixa cosa. (…) Si els valencians abandonárem la nostra llengua individualisaora, seria perque abans hauriem renunciat a la nostra condicio de poble individualisat. En la llengua pedriem tambe el carácter, la personalitat i inclus el nom”

 (Est autor era Manuel Sanchis Guarner; llastima que no s´aplicara ad ell mateix estes reflexions i decidira treballar justament en el sentit contrari del seu poble, cultura i llengua valenciana).
 

[...]

 Per desgracia, el pensament dels Prats de la Riba i dels Rovires Virgilis no va ser cosa de quatre allumenats, sino que desde entonces els catalanistes han creat i posat en marcha una gran maquinaria pera desenrollar en la practica eixos pensaments imperialistes i megalomans, en la consegüent catalanisacio cultural dels antics reines de Valencia i Mallorca i el gravissim proces de dissolucio de les seues cultures i llengües autoctones i, per tant, la supressio de l´identitat com a pobles historics.

 La catalanisacio de Valencia escomença per la catalanisacio de la llengua valenciana. Es el primer pas i imprescindible pera la catalanisacio de la societat valenciana, pera que perga eixa historica consciencia idiomatica i substituixca el sentiment de valencianitat pel de catalanitat, es dir, de pertinença a una cultura catalana.

 En este proces de catalanisacio s´han empleat –i s´empleen– una gran multiplicitat d´instruments catalanisants basats en la mentira, l´engany, la manipulacio, la confusio, la ridiculisacio, la subvencio i el chantage. Per eixemple, el catalanisme ha confeccionat un inexistent passat historic que justifica les seues intencions pancatalanistes, ha manipulat l´orige de la llengua valenciana a fi d´atribuirli una suposta maternitat catalana, s´ha apropiat i catalogat com a catalana la lliteratura classica valenciana del Sigle d´Or valencià (s. XV), ha financiat substanciosament dins i fora de Valencia infinitat d´activitats, publicacions, mijos i voluntats personals i politiques en benefici de la causa pancatalanista, ha chantageat al govern central per tal de proseguir i consolidar el proces de catalanisacio en Valencia, ha impost en l´Administracio Publica valenciana una normativisacio per al valencià convergent en el catala en l´intencio de llimar les diferencies entre els dos idiomes i que el valencià quede absorbit pel catala a tots els efectes, es dir, que el valencià i el catala siguen una mateixa llengua (“l´unitat de la llengua” segons l´argot pancatalaniste); ha creat catedres ad hoc en universitats estrangeres en la finalitat d´expandir les tesis catalanistes per tot lo mon (esta es la “romanistica internacional”). En fi, la coleccio d´armes i mijos catalanisants que s´han empleat –i s´empleen en el permis o ale de la Generalitat Valenciana- es ingent, impossible d´abordar en esta ponencia.

 I diguem en el permis o ale de la Generalitat Valenciana, perque desgraciadament aixina es. Si el catalanisme catala i els seus colaboracionistes valencians hagueren topat en uns governants autonomics en un minim de decencia politica, honradea i patriotisme valencià, que dupte hi ha que el catalanisme no tindria res a fer aci en Valencia. Excepte l´efimer govern de l´UCD, els governants valencians no a soles no han segut capaços de fer front ad esta amenaça de desaparicio com a Poble historic en identitat i llengua propia, sino que irresponsable i delliberadament han contribuit a la catalanisacio de Valencia a través de tots els resorts de l´Administracio Publica, molt especialment mijant el sistema educatiu i gracies a uns mijos de comunicacio valencians amansats pel poder politic i complaents davant esta destroça silencià i constant de l´identitat valenciana, excepte honroses excepcions.

 Els governants valencians han preferit seguir la corrent pancatalanista establida per Eduart Martínez Ferrando, Emili Gómez Nadal i Joan Fuster, segons la qual els valencians no som un poble en identitat propia, sino que derivem d´una colonia de catalans establits en terres valencianes en el sigle XIII. El dogma de que els valencians som uns catalans que mos ham oblidat de sero i, per tant, nostra llengua i cultura son catalanes ha segut subscrit pel poder politic valencià en una actitut genuflexiva i indigna. Inclus el Partit Popular, que es el partit que te per aficio disfrassarse cinica i recurrentment de valencianiste. El Partit Popular es el partit que ha consolidat el proces de catalanisacio de Valencia creant l´ultim i mes perillos “Cavall de Troya” del pancatalanisme complint els desijos de CiU pera que el PP de J. Mª. Aznar puguera governar en Madrit. Els valencians –per desgracia, i una vegà mes– forem la moneda de cambi de Madrit i Barcelona. Este “Cavall de Troya” creat pel PP no es atre que l´Academia Valenciana de la Llengua (AVL). El seu nom ya revela per aon van els tirs; no es una “Academia de la Llengua Valenciana”, sino “Academia Valenciana de la Llengua, o siga una sucursal valenciana de la llengua catalana en perfecta consonancia en l´Institut d´Estudis Catalans (IEC). Esta Academia mantinguda en dinés de tots els valencians, està composta majoritariament per catalanistes declarats que neguen l´existencia de l´idioma valencià. La Llei de Creacio de l´AVL establix que el “valencià” forma part de la llengua catalana, que la denominacio de “valencià” no es excloent i, per tant, es perfectament valida la denomiancio “catala” pera referirse a l´idioma valencià, i que la normativa ortografica que impondra sera la “normativitzacio consolidada” a partir de les normes del 32, es dir, el valencià “normalitzat”, el valencià catalanisat… en atres paraules i parlant en propietat, el catala que va impondre a principis dels anys ’80 l´administracio socialista de Joan Lerma i Ciprià Ciscar.

 Concebuda pera rematar el proces de catalanisacio de Valencia, l´AVL obviament no pot produir mes que malea catalanisant. Ahi estan els seus dictamens i resolucions –d´obligat compliment pera totes les institucions publiques– en defensa de la catalanitat de la cultura i llengua valenciana. No content en la creacio d´esta poderosa maquinaria de catalanisacio, el PP ha promogut l´inclusio de l´AVL en la reforma de l´Estatut d´Autonomia valencià de manera que quede blindà front a possibles exigencies de derogacio immediata en proximes coyuntures politiques. Mentres tant, i despres de deu anys de govern del Partit Popular, i desde 1999 en majoria absoluta, el catala seguix en els coleges, instituts, televisions publiques i publicacions oficials; seguixen els llibres de text en mapes dels “països catalans”, denominant a l´antic Reine de Valencia com a “païs valencià” (dels “països catalans”), les entitats “culturals” catalanistes seguixen recibint millonaries subvencions publiques pera proseguir la catalanisacio dels valencians, etc. Estos son els fets –sempre tan cabuts– de la politica del Partit Popular; lo demes son focs d´artifici en forma de declaracions grandiloqüents, hipocrites i demagogiques.

 Este proces de catalanisacio està provocant uns nocius efectes, que a modo de eixemple en citarem sis:

 1.- Perdua d´autoestima com a valencians per part de la societat valenciana degut a la manipulacio de l´historia i cultura valencianes. Esta manipulacio prove dels estaments educatius i culturals depenents de la Generalitat Valenciana, arribant a una situacio generalisà d´incultura historica valenciana molt preocupant, pero molt beneficiosa per al compliment dels objectius pancatalanistes.

 2.- Minva d´interes cap a la llengua valenciana evidencià per la disminucio de l´us social de la mateixa. En este sentit, l´incorporacio del “valencià” en el sistema educatiu s´ha demostrat un rotunt fracas. Clar està que el “valencià normalitzat” a la catalana impost per l´Administracio no respon a la realitat llingüistica valenciana, no respon a la genuïna llengua valenciana que parla el Poble Valencià provocant, per tant, un gran divorç entre el codic escrit i el codic parlat. Aixo fa que, junt a l´extraordinariament dificultosa ortografia del “valencià normalitzat”, molts valencians preferixen no emplear el valencià pera expressarse per escrit. A l´hora de parlar, la confusio reinant pel bombardeig constant en els mijos de comunicacio de vocables catalans aliens a la llengua valenciana, tampoc ajuda a que els valencians s´animen a expressarse en valencià.

 3.- Malbaratament del nostre patrimoni arqueologic. Les histories “oficials” consideren que el poble valencià no es crea hasta 1238: per tant, tot lo anterior “no es valencià”, i no val la pena ni estudiaro ni conservaro. D´esta manera, el nivell dels estudis i investigacions entorn a la Prehistoria i a l´Historia Antiga valencianes ha baixat alarmantment en comparacio ad atres comunitats autonomes veïnes.

 4.- Increment d´una provincialisacio que trenca l´unitat valenciana. El Reine de Valencia està cada vegà mes desvertebrat, i en conter de caminar cap a una major unitat entre els valencians, estan allargantse les diferencies entre les tres provincies valencianes, ya que el catalanisme –encara que no unicament– provoca delliberadament recels i enfrontaments entre estes divisions administratives historicament inexistents. Tots els pobles i ciutadans del Reine de Valencia son valencians, independentment del seu enquadrament dins de la provincia d´Alacant, Valencia o Castello; castellonenc es el natural de la Ciutat de Castello, com alacanti es el natural de la Ciutat d´Alacant; pero valencians som tots els naturals del Reine de Valencia, nom historic que els valencians –desde una perspectiva foralista, historica i patriota– deguem reivindicar. El Cap i Casal del Reine de Valencia historicament ha segut la Ciutat de Valencia –eixe es el seu nom historic, no Valencia, perque Valencia es tot el Reine, es dir, l´actual Comunitat Autonoma de Valencia–, pero el catalanisme intenta traslladar eixa capitalitat historica a Barcelona que mai ha tingut res que vore –politica i administrativament– en els valencians.

 5.- Trivialisacio de la cultura valenciana. La cultura valenciana es considerà com a inexistent o de poc pes. Es va vore fa pocs anys en les critiques llançaes quan es va pretendre incorporar al sistema educatiu la preferencia de l´estudi sobre autors valencians. Una situacio normal en consevol atra comunitat autonoma, aci es va convertir en un espectacul esperpentic en el qual es va afirmar que la cultura valenciana caria d´autors importants pera estudiarla a partir del sigle XV; afirmacio que no te trellat en persones en un minim de cultura historica valenciana.

 6.- Atribucio i divulgacio d´una suposta catalanitat de totes les manifestacions culturals valencianes. Per eixemple, el Misteri d´Elig es considerat “probablement el mes celebre de tots els apareguts en terres catalanes”, la paella valenciana es considerà com a plat gastronomic catala, la ceramica de Manises, de Paterna, de L´Alcora, etc. es considerà com a catalana, la Porta de Sant Miquel de Morella, la Colegiata de Gandia, el Micalet, la Llonja de Valencia, etc. es considerat com a art gotic catala. En fi, els eixemples d´esta rapinya historic-cultural per part de l´imperialisme catala son innumerables, ademes de falsaris i indignants.
 

[...]

 Com ha quedat ben patent a lo llarc d´esta ponencia, l´obsessio catalanista en catalanisar la llengua valenciana i atribuirli una suposta catalanitat ve motivà per l´objectiu politic de crear una gran nacio politica catalana (la “Catalunya gran”, els “països catalans”, “l´euroregio”, “l´arc mediterraneu”... al remat, el mateix proyecte en distints noms). Estes consideracions d´una suposta catalanitat dels valencians deriven dels desijos politics catalanistes, no de la ciencia historica i filologica. Cientificament parlant, la llengua valenciana es una llengua autoctona, una llengua que ha germinat i te les seues arraïls en terres valencianes. Tal i com han demostrat destacats i honrats cientifics, entre ells, l´eminent Leopoldo Peñarroja, el naiximent del valencià com a llengua diferencià no l´ha pogut explicar la teoria de la reconquista, que es la teoria del perque-si a falta de raons historiques, de sifres i senyes que la justifiquen. La formacio historica del valencià a soles pot explicarse cientificament mijant un element anterior i present en el reine musulma conquistat per Jaume I. Este factor es, evidentment, el parlar romanic vernacul de la Valencia musulmana, viu i actiu en el moment de la reconquista del sigle XIII. La llengua romanç dels mossaraps i els musulmans de Valencia no era una llengua fossil sino una llengua evolutiva i modernisant, d´estructura fonetica identica a la llengua valenciana posterior. Aço es lo que mostren i demostren les mes de trenta lleis de fonetica historica que descriu el doctor Peñarroja a través d´un exhaustiu material extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X-XIII en la seua obra magna “El mozárabe de Valencia”. Este romanç es parlava en una area territorial que concorda, en sorprenent exactitut, en lo que Jaume I va designar com a Regnum Valentiae aon molt pronte sorgiria una consciencia valenciana no dialectal, lliteraria i sociologica.

 Aci en terres valencianes va brotar esplendorosament una lliteratura en llengua valenciana de la ma grans escritors valencians com Joanot Martorell, Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, sor Isabel de Villena, etc. Escrivien en llengua valenciana, en la seua llengua materna valenciana, i aixina heu explicitaven en les seues obres. Escritors que amaven i mimaven a la seua llengua valenciana, estaven orgullosos d´ella. Escritors que convertiren a la llengua valenciana en la llengua lliteraria neollatina mes important del mon migeval, junt a l`italià. Eixa llengua valenciana que ha segut transmitida a lo llarc dels sigles, de mares a fills, que s´ha mantigut viva, està a dia de hui en perill d´una mort lenta i silenciosa. I junt ad ella, l´idiosincracia cultural i l´identitat valenciana.

 Com s´ha explicat, l´infeccio catalanista la tenim dins de casa. L´Academia Valenciana de la Llengua es la maquinaria programà pera eixecutar eixa mort de la llengua valenciana; [...] una politica llingüistica que buscara sense vacilacions potenciar l´investigacio, l´estudi i divulgacio de l´idioma valencià dins i fora de Valencia, el coneiximent i produccio de la lliteratura valenciana, estimular l´us social de la llengua valenciana i que els valencians coneguen l´historia de la llengua valenciana, que amen a la llengua valenciana, que perguen la vergonya de parlarla i ensenyarla als seus fills, que gogen de la seua dolçor, que no la deixen pedre, que no la deixen morir. Si volem, encara estem a temps de salvar la benvullguda i insigne Llengua Valenciana.