(Només
versió en Valencià · Solo versión en
Valenciano)
En
l`epoca Gotic-Renaixentista, la creacio de falses reliquies era
practica quotidiana. De Jaume I, ademes del Peno de la Conquista
tenim : l`espasa, el caixco, l`escut, la brida i el freno del cavall,
les claus de la ciutat que el rei Zaian li va entregar en la capitulacio,
etc.
Reliquies religioses en la Catedral
de Valencia en l`any 1828, se conservaven : Parte del velo que
llevaba la Virgen Santisima, parte del craneo del Patriarca Zacarias,
padre del bautista, brazo y mano derecha de San Lucas evangelista
con que escribio los Santos Evangelios y pinto esta santa imagen
de nuestra señora, la nuez del cuello de san Pedro apóstol, la camisita
que la Virgen Santisima labro con sus manos y puso al niño Jesús
en Belen, relicario de plata dentro del cual hay leche de la santisima,
un pedazo de la bandera de San Jorge Martir, etc. ( Nota de
las reliquias existentes en esta Santa Iglesia Metropolitana y orden
con que se manifiestan los fieles. Valencia, año 1828. )
La llogica i el sentit comu han fet que la religiositat hage evolucionat,
sent en l`actualitat mes culta i rigorosa com els temps actuals
demanen, pero atres reliquies historiques son mantingudes com a
“ base probatoria “ d`una historia valenciana que mai va existir,
sent tant falses les afirmacions com les proves.
Per al catalanisme el Peno es la bandera que duya Jaume I en la
conquista i que despres va donar en agraïment a l`iglesia de Sant
Vicent Martir ( despres defenen que no ni havien mossaraps ). Atres
diuen que es la senyera que els moros van alçar en la torre de la
ciutat quan es rendiren al eixercit cristia, per lo tant deu ser
la nostra bandera nacional, deixant la Real Senyera coronada sobre
blau, exclusivament per a la Ciutat de Valencia.
Va ser el 9 d`octubre de 1538, en
la celebracio del tercer centenari de la conquista quan Pere Antoni
Beuter va traure a la llum el Peno com a bandera portada per Jaume
I en la conquista. No existix cap referencia anterior, i les posteriors
donen com unica font a Beuter, sense aportar tampoc arguments, documents
o algun detall que justifique la consideracio de “ Peno de la
Conquista “.
No existix cap indici que prove la pertenencia del Peno al Conquistador,
pero alguns detalls demostren clarament la seua falsetat.
1º Les fantasies de Beuter
ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral
de Malaga, Francisco Padilla, s`escandalisava per les histories
contades per Beuter. ( Historia Eclesiastica de España. Malaga 1605
).
Joan Fuster en, Comentarios sobre
la Historia de Valencia de Beuter diu : "Beuter solia dejarse
llevar por la imaginación; unas veces por la de los autores precedentes,
y otras, ay ¡, por la propia. Le faltaba sentido critico, en la
selección de las fuentes".
2º Es del tot increíble que
algo tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera
trescents anys en l`anonimat, sense cap referencia en documents
i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el
Peno qui va presidir la celebracio d`eixe any i dels posteriors
dasta hui.
3º Alfons X el Savi, casat
en 1244 en Violant d`Arago, filla de don Jaume diu : Los pendones,
anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres
de las ordenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a
cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien
junt al rei.
4º En absolutament tots els
gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros
historics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentacio
real, anterior a 1377 ( Pere el Ceremonios ), les barres o palos
son dos i no cuatre com dù el Peno, lo que nos demostra clarament,
la impossibilitat de perteneixer a l`epoca de la conquista.
5º La tela i la pintura no
son les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que
explica que despres de set sigles i mig, tres d`ells en absolut
abando el seu estat de conservacio siga acceptable, al contrari
que alguns portularis que sent varios sigles posteriors i sempre
conservats en archius en condicions optimes han perdut practicament
tot el color com a consecuencia del pas del temps.
En el sigle XXI, disponem d`investigacio i mijos tecnics suficients
per a demostrar sense duptes la verdadera historia de la Corona
d`Arago i de tots els estats que la formaven, pero desde la renaixença,
el catalanisme ha pres mes en serio les fabules creades per cronistes
o historiadors romantics i creadors de falses reliquies que les
fonts series i documentades, per que estes negen absolutament les
seues teories, deixant-los en total evidencia.
Ya se sap, en historia com en tot, qui no pot segar espigole.
(* Tratado de la Real Señera, Ricardo
Garcia Moya)