(Només versió en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 

 Desde fa algun temps en la prensa valenciana se planteja la qüestio de la "tercera via" o del "pacte llingüistic", en vistes a unir forces per a fer front al proces de despersonalisacio colectiva a que està abocada la societat valenciana. El pacte llingüistic serviria per a deixar de desqualificar-nos i d´insultarnos i, despolitisant el tema de la llengua, dedicar-nos en pau i tranquilitat a engrandir nostra patria valenciana.

 Nos pareix molt be l´intent de despolitisar el tema llingüistic: per mes que diguen, mai sera veritat que nomes siguen valencianistes les dretes, ni que, per a ser progressistes i d´esquerres, hagen de ser pancatalanistes o simplement catalanistes. Sempre hi ha hagut i n´hi haura valencianistes de dreta i d´esquerra, que s´han oposat i s´oposen igualment a la castellanisacio i a la catalanisacio de la nostra llengua valenciana. No hi ha per que la qüestio de llengua fer-la politica.

 Prescindint de la politica, en un camp purament llingüistic, s´encontren en l´actualitat dos posicions antagoniques: els que seguixen la normativa de l´Institut d´Estudis Catalans i els que adopten les normes de l´Academia de Cultura Valenciana. ¿Es possible una tercera via?

 En el primer grup hi ha dos modalitats: els radicals, que consideren el valencià com un dialecte del català, i li neguen el dret de ser cultivat com a llengua independent a nivell lliterari, i els que se creuen moderats, perque tenint vergonya de dir que escriuen en català, diuen que escriuen en les normes de Castelló, quan en realitat ho fan totalment d´acort en la normativa ortografica catalana i adopten criteris morfologics i sintactics catalans, introduint a cada punt paraules catalanes o arcaïques, de lo que resulta una llengua hibrida que nos indigna o nos fa riure als amants de la nostra llengua propia. Els primers estan continuament parlant de "nostra llengua" pero es referixen a la de Barcelona, "normalitzada" per Pompeu Fabra; els segons, parlen freqüentment de l´unitat de la llengua, volent unificar-la lo que per naturalea no es pot unificar: ¿qui preten unificar en el llati totes les llengües que del llati provenen?. D´intentar esta "unitat" el resultat seria la desnaturalisacio de nostra llengua: a la llarga el valencià, privat de son soport cultural, seria sustituit pel català. Cosa que ya escomença a fer-se. ¿Qui no ha oit per la televisio valenciana o no ha llegit com a valencianes , paraules i giros tan estranys com: “aquesta, amb, dues, rotllo, meitat, milions, nosaltres, setmana, mentida, mentre, els altres, inverteix, servei, desenvolupar, etc…etc…” i "viuen a Valencia, van a veure al pare, el millor es venir o tenir", “Valencia en E oberta, però, etc…etc...”, preparant el cami per a passar suaument mes avant al català integral: ("no vingui pas aqui, dons la meva noia ha estat elegida, fa una estona, minyona de l´any, a Barcelona", ...etc.). I, repetim, encara que algu crega de bona fe que escriu en les normes de Castelló (que no son de Castelló, ni responen a la nostra fonetica, son purament ortografiques, contenen errors garrafals i en tot cas son sempre insuficients per a constituir una normalisacio llingüistica completa), atres, les prenen conscientment com a cavall de Troya per a catalanisar progresivament nostra llengua, primer pas en el cami dels utopics "països catalans".

 En el segon grup figuren els qui, tenint a molta honra posseïr una llengua propia, que va adquirir eixe nom i eixa categoria en l´epoca classica, una llengua que ha segut cultivada en el transcurs de l´historia, a pesar de les epoques de decadencia -com les ha tengut tambe el catala- , volen cultivar-la a nivell lliterari en una normalisacio propia, escomençant per una ortografia, d´acort en la propia fonetica i en les nostres tradicions, normalisacio, no artificial, estranya o arcaica, ni tampoc vulgar, sino fonamentada sobre el verdader parlar del poble cult, creador i amo de la llengua.

 Fon Salvador de Madariaga qui en el seu llibre "Espanya" (pag. 186) digué: "Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramática y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construirlos". I son la Constitucio Espanyola i l´estatut de la Comunitat Valenciana i l´Unesco, qui reconeixen el dret natural a conrear "el propi idioma" a tots els nivells. (Veja´s, entre atres documents de l´Unesco, la Convencio relativa a la lluita contra la discriminacio en l´esfera de l´ensenyança de 1960, convencio acceptada per nostre pais i publicada en el "Bolleti Oficial de l´Estat", de 1 de novembre de 1960). I no val invocar l´unitat de la llengua en un periodo remot, unitat imposada en l´epoca classica per la hegemonia de Valencia sobre el Reine d´Arago. Aquella unitat si algun dia va existir, ya fa temps que es va trencar, per obra de la inexorable evolucio de les respectives llengües, com s´evidencia principalment en les fonetiques corresponents, tan diferents que, segons Josep Pla, premi de les Lletres Catalanes, les fa ininteligibles unes en atres, procedents del mateix tronc llati.

 ¿Davant d´estes posicions tan diametralment opostes entre els dos grups esmentats, es possible el pacte llingüistic? Es evident que no hi ha possibilitat de ningun pacte llingüistic. ¿Y la tercera via?.

 Els que han llançat esta consigna, o no saben de qué va (per ignorar tot quant hem dit anteriorment) o si ho saben (que si deuen saber-ho) no tenen la menor voluntat de fer cap pacte llingüistic. Comencen per demostrar l´actitut mes hostil e irreductible que es puga oferir: de bones a primeres insulten a una de les parts en conflicte, dient-los "feixistes blaveros empenyats en una batalla paranoica i incapaços de resoldre el problema de manera civilisada" (Damià Mollà, en "Levante", 14 d’abril de 1988); per atra part, nomes parlen de descastellanisar la llengua, pero no de descatalanisar-la: ademes, no volen sentir parlar de reformar les Normes de Castello (reforma prevista en les mateixes bases) i proclamen dogmaticament que la base de la mal anomenada "tercera via" es el principi irreformable de "l´unitat llingüistica amb Catalunya i les Balears, i sense la qual premissa no es viable una reflesio civico-politica". ¿Aixo es una tercera via? ¿Aixo es un pacte, o una rendicio sense condicions a la primera via?.

 Que facen, puix, ells, si volen el pacte, els que han renunciat a la llengua valenciana: que s´ajunten per acabar-la de matar i organisar "tots plegats" els funerals de la nostra llengua.

 En els que l´amem i volem conservar-la i enaltir-la, que no conten, ya que seguirem lluitant per a que no se la adultere i siga transmessa a la posteritat en tota la seua gracia, integritat i purea.