(Només
versió en Valencià · Solo versión
en Valenciano)
I. INTRODUCCIO
II. JUSTIFICACIO DEL TEMA
III. ESTAT DE LA QÜESTIO
IV. CRITERIS SOBRE LES LLENGÜES NO OFICIALS DE
L´UNESCO. Acort de l´Unesco de 1954
V. CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO
EN L´ESFERA DE L´ENSENYANÇA UNESCO 1960
VI. TESIS
VII. CAUSES
VIII. CONSEQÜENCIA
IX. COROLARI
I. INTRODUCCIO
He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen:
al senyor presentador, per les paraules elogioses que m´ha
dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors
d´est acte, per l´honor que em conferixen de pendre
part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de
cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots
els qui m´honren én la seua presencia, fiats en l´esperança
d´oir alguna novetat o cosa interessant.
Ben poc o no res puc dir a este dignissim auditori, que ell no
conega ya, perque en Valencia s´ha fet molta llum sobre els
problemes que afecten a la nostra identitat: historia, cultura,
llengua, etc., i, aci, en Lo Rat Penat particularment, sobre les
normes ortografiques, dins d´este cicle tan important de conferencies.
No es com en Castello, a on, per a nosatros (els qui alli defenem
la nostra llengua materna i som atacats per mig d´una especie
de terrorisme escrit), hi ha un lloc molt estret en els mijos de
comunicacio social.
Davant la gravetat del moment actual, en el que nos juguem, a vida
o mort, la supervivencia de la nostra llengua (i quan dic «nostra
llengua» me referixc a la valenciana, la nostra llengua materna;
no, a la de Barcelona), he cregut convenient acceptar l´afectuosa
invitacio que em feu Mossen Josep Alminyana, a qui no podia dir
que no, per l´estreta amistat que nos unix, sorgida del compartiment
dels mateixos ideals, dins de la prestigiosa associacio d´«Amunt
el Cor».
II. JUSTIFICACIO DEL
TEMA
El fet d´haver deixat a la
meua discrecio l´eleccio del tema, m´obliga a justificar-ho
ara i aci. Com soc l´ultim en parlar en este cicle, pareixent-me
que estaria ya tot dit, en conte d´elegir un tema concret
i parcial, que podia ser una repeticio, he cregut millor elegir
un tema de totalitat, que està en la base de tots els atres
problemes: el de l´unitat de la llengua, «agarrant
el bou per les banyes», com diuen al meu poble.
El metodo que empleare sera aproximadament l´escolastic-no
debades he passat pels seminaris i per l´Universitat Pontificia
de Valencia-; aixina es que començare per una exposicio de
l´estat de la qüestio, formulare la tesis i donare els
principis de solucio. La tesis contraria quedarà indirectament
refutada, i acabare én uns corolaris o escolis, que cauran
com una fruita madura.
III. ESTAT DE LA QÜESTIO
Començare per exposar les tendencies actuals sobre la naturalea
de la Llengua Valenciana.
Dos son, en l´actualitat, les
tendencias principals que dividixen als valencians, que es preocupen
de la naturalea de la seua Llengua: una tendencia unificadora, i
una atra, disgregadora, en relacio al català, ya s´enten.
Procurare explicar-les objectivament.
1ª) La tendencia unificadora
opina que la Llengua Valenciana es un dialecte del catala. Segons
ells, la «nostra llengua» es u dels dialectes que, junt
al mallorqui i al catala, integren una mateixa llengua: la catalana.
Com a dialecte que es, no te dret a un conreu literari independent,
sino que deu subordinar-se, en tota la codificacio lingüistica,
a la normativa de l´Institut d´Estudis Catalans. En
eixa normativa deuen escriure els escritors valencians, i eixa normalitzacio
es la que cal portar a l´escola. Tot lo que no està
normalitzat, o es dialectal o vicios. En quant a l´ortografia,
nomes val la del mateix Institut, pero baix del camuflage de «Les
normes de Castello». No importa que la llengua, que diuen
«comuna», siga practicament la de Barcelona, com ho
afirmen clarament tots els autors. No importa que eixa ortografia
siga una copia de les normes de Pompeu Fabra, feta pels i per als
catalans, d´acort én la seua fonetica, excesivament
etimologica -plena de lletres inutils; no importa que no la observe
ningu; lo que interessa es, per mig d´ella, introduir el catala
entre els valencians. S´escomença per l´ortografia,
i seguix tot lo demes: lexic, giros sintactics i morfologia catalans.
Perque els escritors normalitzats, quan hi ha dos paraules o giros
pareguts, u valencià i un atre catala, indefectiblement ampren
sempre el catala. Per aixo, «ni a duro el pam» diuen
«vore, vindre, tindre, meua, teua, nosatros, ab, semana, baix,
dos», etc.; ells diuen «venir, veure, tenir, meva, teva,
nosaltres, amb, setmana, per desota, totes dugues», etc.,
fent-ne una barreja de catala i valencià, que mes be nos
fa llastima. La finalitat que perseguixen es apoderar-se de l´escola
-transigint, a ultima hora, en dir, a la «nostra llengua»,
valenciana- per a anar cap a l´assimilacio total en el catala,
en perjui de la Llengua Valenciana, que, privada del soport literari,
quedaria en un patois despreciable, condenat a una mort lenta i
a sa desaparicio, despres.
2ª) Passem ara a la segona
tendencia valenciana actual, la que ells diuen disgregadora (per
mes que, en realitat, no separa res que no estiguera ya separat),
i l´unic que ella vol es, ademes d´evitar la desaparicio
de la nostra llengua materna, la Valenciana, cultivar-la noblement
i portar-la a l´esplendor d´uns atres temps.
Esta segona tendencia (secessionista del catala, si voleu) està
formada per dos branques: una integrista, i una atra, moderada.
Les dos corrents d´opinio apunten al mateix blanc: a la defensa
de la Llengua Valenciana autoctona, independent, én totes
les conseqüències: Gramatica, Vocabulari (naturalment
tambe ortografia), i a ser usada com a Llengua de cultura.
Pero, la primera corrent esgrimix arguments o consideracions de
tota classe, sobre tot, d´orde historic i lingüistic,
mentres que la segona posa l´accent en consideracions juridiques,
no sols de les lleis lingüistiques, sino tambe les del dret
positiu: les convencions de l´Unesco, els texts de la Constitucio
espanyola i els de l´Estatut de la Comunitat Valenciana, interpretats
sense trampa de cap classe.
Detallem-ho un poc.
ELS INTEGRISTES.
Els partidaris d´esta corrent ideologica arranquen, com a
punt d´eixida, de l´autoctonia de la Llengua Valenciana.
Per a ells:
1. el valencià es una
evolucio del romanç antic, aço es, anterior a la venguda
del Rei Don Jaume I. No es pot negar que, en tota Espanya, es parlava
un romaç, baix la dominacio dels arabs;
2. els catalans, que vingueren
acompanyant al rei Conquistador, i els qui vingueren mes tart a
repoblar el Regne, no van arribar a ser, en numero, mes del cinc
per cent, en relacio a la poblacio autoctona i, per tant, segurament
serien absorbits per ella, sobretot en el aspecte cultural en el
que tenien, en general, un nivell molt baix (a la fi, quasi tots
ells eren pastors, llauradors i soldats);
3. Valencia, als pocs anys,
tingue un impressionant floriment literari autocton, i produi una
nuvolada d´brillants escritors (I´Edat d´Or de
la literatura valenciana, no catalana). Estos escritors crearen
i fixaren la llengua literaria-lo que es prou per a donar-li justament
el nom de Llengua-. L´influencia dels escritors valencians
sobre el catala s´afegia a la decisiva influencia que anteriorment
havien eixercit sobre ella fets, tan importants, com la promulgacio
dels Furs en Valencia, la Cronica del Rei Don Jaume, i el que la
cancilleria real, establida en Valencia, tinguera, com a llengua
oficial, el valencià;
4. el valencià ha vingut
escrivint-se en tots els temps, sens intrupcio; ha segut donat de
gramatiques i diccionaris i ha gojat de un bon Renaiximent;
5. finalment, en algun moment
d´exaltacio patriotica, disculpable, tiren en cara als catalans
el seu interes per omplir el buit cultural dels primers temps, apropiant-se
indegudament dels nostres classics.
ELS MODERATS.
Esta corrent moderada prescindix
del problema de l´orige de la Llengua, que el considera com
a cosa sens importancia, aixina com als atres problemes filologics
o lingüistics, que no tenen res que vore, segons ells, per
a l´assunt que es ventila; accedixen a colocar les dos llengües,
catala i valencià, al mateix nivell, com a dos germanes,
pero centren tota l´argumentacio en el camp de les lleis lingüistiques
i en el dret positiu (Unesco, Constitucio, Estatut), per a arribar
a la següent conclusio: que l´us del valencià,
o siga, el de la nostra llengua materna i vernacula, es un dret
natural, reconegut per les lleis, i te el fonament en la seua diferencia
del catala -fet innegable- i en la voluntat del poble de cultivar-la,
com a Llengua de cultura, en tots els graus de l´ensenyança
i literariament, aixina com en tots els mijos de comunicacio social.
Efectivament, el dret a l´us de la Llengua materna, en l´educacio
dels chiquets i en els graus superiors de l´ensenyança,
està reconegut per la llei civil i ademes obedix a les lleis
de la formacio de les llengües, admesa per la mes exigent lingüistica
cientifica moderna. Per tant, sustraure-li a un poble sa llengua
materna, subordinar-la a una atra o sustituir-la per eixa, falsejant
el seu nom no es unicament una falta de honradea, sino, ademes d´un
atac als drets de l´home i d´un poble, un comportament
anticientific, contrari a la Lingüistica moderna. Com lo d´esta
part ultima (lo que la Lingüistica diu a proposit d´este
problema) es l´objecte principal d´esta dissertacio,
permeteu-me, abans d´entrar en ell, llegir-vos lo que diu
l´Unesco al respecte.
IV. CRITERIS SOBRE LES
LLENGÜES NO OFICIALS DE L´UNESCO. Acort de l´Unesco
de 1954:
1. La llengua materna es el mig
natural d´expressio d´una persona; i una de les seues
primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per
a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de començar
els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en l´estructura
d´una llengua, que impedixca convertir-la en un vehicul de
civilisacio moderna.
6. Si la llengua materna resulta
adequada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d´instruccio
en les Universitats i establiments d´ensenyança, es
precis utilisar-la com a tal.
UNESCO 1962: «En resum,
I´extermini d´una cultura i d´un poble son una
mateixa i unica cosa.»
V. CONVENCIO RELATIVA
A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO EN L´ESFERA DE L´ENSENYANÇA
UNESCO 1960:
Art. 5, apartat 1.
c) S´ha de reconeixer als
membres de les minories nacionals el dret a eixercir les activitats
docents que els son propies entre elles, la d´establir i mantindre
escoles i, segons la politica dé cada Estat en materia d´educacio,
utilisar i ensenyar el seu propi idioma.
Apartat 2. Els Estats, parts integrants
de la present Convencio, es comprometen a prendre totes les disposicions
que calguen per a garantir l´aplicacio dels principis enunciats
en l´Apartat 1 de est articul.
( Espanya deposità l´Instrument d´Acceptacio
el dia 30 d´agost de 1969. El text de la Convencio fon publicat
en el Bolleti Oficial de l´Estat del dia 1 de novembre de
1969.)
En conseqüencia, si els nous
mestres de «valencià» escomençaren a ensenyar
en les escoles el catala, «La nostra llengua normalitzada»,
en conte d´eixa llengua nostra la Valenciana, tan dolça
que hem adepres i heretat de les nostrés mares, aixo seria
considerat com una burla als drets de l´home i a les convencions
internacionals, i com un atentat contra el poble valencià.
VI. TESIS
Pero ya es hora de passar a formular la nostra tesis i a defendre-la:
EL VALENCIÀ ES UNA LLENGUA NEOLLATINA I INDEPENDENT, DIGNA
DE POSSEIR UNA CODIFICACIO LINGÜISTICA PROPIA: ORTOGRAFIA,GRAMATICA
I DICCIONARI.
En la defensa de la sustantivitat
de la nostra Llengua Valenciana volem eixir al pas dels qui s´esgarren
els vestits dient: «volen escindir la llengua»! ( iQuina
aberracio! ) i tambe de tots els qui s´apoyen en eixa inexistent
unitat de la llengua per a imposar-nos les normes ortografiques
catalanes.
Començarém afirmant
que no es trata d´anar contra ningu, sino de treballar pels
nostres drets, aplicant al valencià els principis generals
que afecten a totes les llengües, des del punt de vista lingüistic
i juridic. Particularment nos ocuparém de les doctrines lingüistiques
mes modernes i cientifiques que expliquen l´evolucio de les
llengües fins a sa ereccio en llengües propiament dites.
Totes les llengües del mon que son de tres a quatremil (i el
numero de dialectes encara supera eixa cifra), procedixen d´una
atra llengua anterior, de la qual s´han escindit; i les que
tenen categoria de llengua han arribat a eixa consideracio per reunir
les degudes condicions. El valencià deriva del llati, com
les atres llengües romaniques; i el llati, de l´indo-europeu,
junt a les atres llengües, abans anomenades indo-germaniques.
Les llengües vives evolucionen, i ve un moment en que son distintes;
son com un fill de familia que ha escindit l´unitat familiar,
per a constituir sa propia llar; es llei socio-biologica.
Com he dit abans, anem a raonar en termens de lingüistica
cientifica moderna. Renuncie a presumir d´erudicio lingüistica,
donant-vos noms de savis i escoles que no fan falta al nostre objecte.
Nomes en citare dos d´importancia: Schleicher y Saussure.
August Schleicher (1821-1868) representa el punt culminant de la
lingüistica comparada. Este savi alema, influit per Hegel i
per les doctrines evolucionistes de l´epoca, nos va portar
dos principis fonamentals de la lingüistica moderna: primer,
les llengües es consideren com a organismes vius, que naixen,
se desenrollen, maduren, i moren, deixant darrere d´ells els
seus propis fills. Schleicher es l´autor de la Teoria de l´Arbre
Genealogic, per la qual la Lingüistica s´emparenta én
les ciencies Naturals; segon principi: l´estudi de les llengües
s´ha de fer directament sobre elles, a base del parlar del
poble.
Estos dos principis, que ell aplicà
fidelment als estudis que feu del litua i al seu intent de reconstruir
la primitiva llengua indoeuropea, tenen molta importancia. Si els
tingueren en conte alguns filolecs, engreits én la seua suficiencia,
no es guiarien unicament per l´estudi dels texts escrits,
i procurarien fer-se carrec de les graves divergencies fonetiques
que hi ha entre el valencià i el catala. No es metodo cientificament
correcte atendre´s solament a l´escritura, que, a vegades,
amaga les divergencies fonetiques, per estar sempre atrassada en
relacio a l´evolucio del llenguage. Esta evolucio del llenguage
te tanta importancia, que eixe canvi paulati, pero incessant, es,
per als jovens gramatics o neo-gramatics, l´objecte principal
de la Lingüistica moderna de remats del sigle XIX.
Pero la figura mes senyera de la
Lingüistica moderna es segurament Ferdinand Saussure (1857-1913),
en qui se cifra el punt de partida de la Lingüistica del sigle
XX. Este savi professor suïs ha segut un verdader revolucionari
de la Lingüistica, i la seua obra ha d´estar present
en totes les qüestions de llengua. De Saussure es la distincio
entre llengua i parla; la primera (la llengua) es un fet social,
colectiu, conjunt de normes gramaticals, vocabulari i sistema de
pronunciacio d´una comunitat determinada la segona (la parla)
es, pel contrari, una realitat individual, reálisacio de
la llengua en un moment donat, per un parlant concret. Portem a
colacio est autor, perque tambe insistix en l´estudi de la
llengua viva (dels parlars, no dels texts escrits) i per mig d´ells
(dels analisis de la llengua viva), arribar al descóbriment
de les estructures globals, donant pas a la moderna Lingüistica
estructural. En resum, la metodologia propia de la Lingüistica
moderna es l´induccio, els estudis de la llengua del poble
en sa evolucio, relegant a segon terme l´estudi del texts
morts de l´escritura.
I, sens extendre´m molt mes, voldria dir dos paraules sobre
la llengua parlada i la llengua escrita. Es evident que no es parla
de la mateixa manera que s´escriu. El llenguage coloquial
es mes espontani, mes senzill, gramaticalment mes simplificat; en
les capes inferiors, ple de vulgarismes i de faltes de gramatica.
El llenguage escrit, en canvi, es mes formal, mes elevat, selecciona
les paraules i els enllaços etc. Quan se tracta de fer un
llenguage noble partint del llenguagé del poble s´ha
de prendre, com a base el párlar de la gent mes culta, es
déu fugir de barbarismes i solécismes, pero tambe
de paraules extranyes innecesaries, i, sobre tot-cosa que no sempre
s´ha tingut en conte en el catala actual, i, alguna volta
dins de la nostra casa-el llenguage escrit no s´ha d´omplir
d´arcaïsmes, fent d´este modo, una llengua de laboratori,
artificial i ininteligible per a la gent de cultura correnta.
En quant als canvis lingüistics, que afecten a tota forma
de llengües, estos son molt mes lents en l´escritura
que en el parlar. L´escritura es conservadora, cristalisa
el llenguage en una epoca concreta, el parlar, no; perque, com a
viu que es, evoluciona pel temps; i, per aixo, I´ortografia
tambe canvia, per a adequar-la mes a la pronunciacio: unes ortografies
mes, i unes atres, no tant; (d´aci que hi haja ortografies
etimologistes i fonetistes, entre les que nomes hi ha diferencia
de grau i de modernitat, ya que l´ortografia es com un vestit
que cal renovar de quant en quant, perque no es res cientific, tot
es convencional ) El resultat del diferent ritme d´evolucio
entre l´escritura i el parlar es lo que porta, moltes vegades,
a un ostensible desajust. I es que no pot oblidar-se la llei de
l´evolucio, o siga, el dinamisme que porten en son interior
les llengües, que les fa canviar lentament, pero sense parar.
Que aço es aixina ho demostra l´existencia de milers
i milers de llengües i dialectés, procedents d´atres
arbres lingüistics. La major permanencia de la forma escrita
i el fet d´entendre´s, d´alguna manera, uns ad
atres, els diferents parlants, podrien fer creure que la llengua
es sempre la mateixa i que les modificacions no tenen gens d´importancia,
com si la llengua fora un organisme estable.
Les llengües indo-europees son
molt distintes entre si i de la llengua mare, d´on se suponen
originaries; les llengües neollatines tambe son molt distintes
de la llengua de Virgili i Cicero. Per mes que cada llengua ha evolucionat
diferentment de les atres -les seues parentes-, procedents del mateix
tronc, hi ha un canvi important entre la fase moderna d´una
llengua i els seus principis. Si volem fer la prova, anem reculant
en la lectura de texts i vorem cóm creixen les dificultats
d´inteligencia (proveu-ho en valencià a vore qué
passa, quan arribeu a Ausias March o als Furs) - els nostres classics
ya necessiten notes explicatives. ¿ Qué seria al passar
al llati vulgar, al classic o a l´indo-europeu? I no oblidem
que les paraules, en que s´expressen, estaven ben vives en
la boca del poble, en aquells temps.
Els canvis fonetics, semantics i lexicals fan, al cap d´un
cert temps, que la comunicacio entre els parlants, separats per
diferents territoris o epoques, siga ya molt dificil, quan no impossible,
i originen la diversificacio de les llengües o dialectes.
Les causes que, en concret i per
a una llengua, han determinat la separacio de sa soca primitiva,
es objecte de l´Historia de la Llengua. Molt agrairém,
el dia que es presente, l´estudi complet i exhaustiu de l´Historia
de la Llengua Valenciana. D´eixa historia coneixem les linies
generals: l´estrat pre-romà, l´influencia decissiva
dels romans, dels godos, dels arabs i de les llengües modernes.
Els pobles van assimilant elements lingüistics dels invassors
i veïns. Pero no tots els canvis obedixen a factors externs,
perque es deu contar tambe én les lleis fonetiques d´evolucio
interna. D´ells s´ocupa la Gramatica historica, una
de les rames de la qual, i molt important, es la Fonetica evolutiva
o diacronica.
Pero es hora ya de passar al tema de la categoria lingüistica
d´un idioma, en este cas, del valencià.
Dialecte i llengua estandar. Lo que hem dit ya, explica perfectament
la formacio de les llengües o dialectes. Pero ¿quins
factors intervenen en l´ascensio d´un dialecte a la
categoria de llengua? ¿Ha fet eixa pujada el valencià?
¿Quan i per quins factors? Eix es ara el problema.
Encara que alguns filolecs, per a dorar-nos la pindola i fer-nos
renunciar a tindre llengua de cultura, insistixquen en que la paraula
dialecte no te cap connotacio pejorativa, en realitat es tot lo
contrari. El dialecte, que ascendix a llengua, te tots els drets;
els atres dialectes queden subordinats a ell, condenats a la vida
domestica i en cami d´extincio. Es qüestio de temps.
Cego està qui no sap llegir en l´historia.
Per una atra part, no hi ha cap llei lingüistica que impedixca
a un dialecte poder convertir-se en llengua de cultura, si les circumstancies
li son favorables. La qualitat de dialecte no es un estigma vitalici.
Va haver un temps, un llarc temps, en que tots els savis romanistes
dien que el catala era un dialecte del provencal. Ho dien Frederic
Diaz, fundador de la filologia romanica, Meyer Lubke (fins l´any
1926), Mila i Fontanals, Mossen Antoni-Mª Alcover, Schultz-Gora,
Henri Bourciez i, en l´antiguetat, el mateix Dante. ¿Es
que per aixo, els catalans se van dedicar a cultivar el provençal
en les escoles i a escriure tots en provençal? Els filolecs
que es van eouivocar al dir que el catala era un dialecte del provençal
poden tambe ara equivocar-se, i s´equivoquen, al dir que el
valencià es un dialecte del catala. ¡Que vinguen als
nostres respectius pobles i estudien la llengua viva; i a vore si
despres son capaços de dir que el catala i el valencià
son la mateixa llengua!
VII. CAUSES
¿Quines causes son les que, «de facto», convertixen
un dialecte en llengua? Es curios i paradoxal que la Lingüistica
nos diga que eixes causes generalment no son d´orde lingüistic.
Al mateix temps que les enumerarém, vorem la seua aplicacio
al cas concret del valencià.
- Factors politics.
El rei Don Jaume vullgue que Valencia fora un regne independent
del d´Arago i del condat de Barcelona; establi aci, en Valencia,
la seua cort; feu del valencià la llengua oficial, fet que
imitaren els organismes administratius; aço, acompanyat d´una
geografia i d´una historia propia, fon causa, mes que suficient,
per a produir una unitat lingüistica diferenciada i lingüisticamente
hegemonica.
- Factors socials i economics.
Valencia va ser, des de la venguda del rei Don Jaume (i la cosa
venia d´abans), un empori de riquea i de opulencia, én
una floracio comercial, agricola, industrial, artistica i cultural,
etc., i inclus, des del punt de vista demografic, la ciutat mes
poblada de la Corona d´Arago. Els elements humans que aci
venien inmigrant, poc importants en numero, anaven sent incorporats
i absorbits per la cultura de Valencia i varen prendre sa llengua
per model. Aci tenim un atre factor suficient per a elevar un parlar
a la categoria de llengua.
- Factor cultural.
La Llengua Valenciana, utilisada per una nuvolada d´escritors
brillants, creà un llenguage literari i el fixà com
a instrument de cultura. Te dret a ser considerada com a llengua,
i no com a dialecte, una llengua que produix un tal florejament
literari.
- Argument de prescripcio.
La Llengua Valenciana ha segut usada com a tal pels nostres escritors
en tota classe de materies i en tots els temps; ha tingut gramatiques
i diccionaris. ¿Qué li falta per a ser una verdadera
llengua ?
- Argument psicologic.
La conciencia lingüistica. El poble valencià sempre
ha cregut parlar i escriure una llengua, emparentada i pareguda
al català, pero distinta: la VALENCIANA, actualment es molt
dificil, per no dir impossible, l´inteligencia mutua, donada
la diferencia fonetica, de morfologia, de sintaxis i de lexic. Son
estos arguments prou suficients per a constituir una llengua diferenciada.
Sobre eixa conciencia tenim testimonis grafics en l´obra EL
CRIT DE LA LLENGUA, de Mossen Alminyana. A ells podem afegir testimonis
explicits, d´eixa conciencia constant, d´autors tals
com Don Lluis Revest, D. Manuel Sanchis Guarner i Germa Cólon.
A est ultim argument solen objectar que, entre valencians i catalans,
hi ha una determinada comprensio. Pero podem contestarlos én
paraules de Enric Wulff; «La mutua comprensio no basta per
a definir un dialecte, per quant aquella tambe pot donar-se entre
parlants de llengua distinta, pero emparentada; del mateix modo
que, en una interpretacio amplia del terme, la comprensio pot ser
simplement escrita i no oral, per la referencia a una forma escrita
comuna»; lo que te una gran aplicacio al cas de les relacions
entre el valencià i el catala, tan diferents foneticament,
pero que poden no pareixer-ho, si s´adopta una ortografia
arcaisant, com la catalana, que amaga les diferencies fonetiques,
encara que siguen tan grans.
Én lo que acabem d´exposar crec que hi ha suficients
arguments per a donar la nostra proposicio o tesis per demostrada.
Recapitulant, podem dir que el valencià migeval era una
verdadera llengua, que no s´ha perdut, i que, encara que hipoteticament
en l´actualitat fora un dialecte -cosa que neguem rotundament
i que afirmen els despreciadors de lo nostre-, estariem en el dret
de cultivar la nostra llengua materna en l´escola portar-la
fins a l´Universitat i elevar-la àl esplendor que ha
tingút en uns atres temps, per virtut de les lleis lingüistiques,
del dret natural-dels drets humans-i de les lleis positives que
rigen els pobles civilisats.
En el valencià del sigle XIII, el romanç «pla
valencià» va accedir a la categoria de llengua de cultura
-categoria que no mai ha perdut-, per haver-se cumplit en ella les
condicions o factors que hem senyalat, qualsevol del quals era mes
que suficient per ad aixo: factor politic, factors socio-economics,
influencia d´una gran ciutat (Valencia), floriment d´una
esplendorosa literatura; cultiu gramatical, i, inclus, una Renaixença.
A tot aixo s´unix una conciencia viva generalisada en l´historia,
i la voluntat del nostre poble de reivindicar tota la nostra personalitat
valenciana, de la qual forma part la llengua, la perdua de la qual
seria la perdua de la cultura i de l´anima del poble valencià.
VIII. CONSEQÜENCIA
En conseqüencia, podem acabar dient:
EL VALENCIA ES UNA LLENGUA NEOLLATINA, AUTOCTONA I INDEPENDENT,
QUE TE DRET A UN CONREU LITERARI, COM A LLENGUA DE CULTURA, I A
POSSEIR ORTOGRAFIA, GRAMATICA I VOCABULARI PROPIS.
IX. COROLARI
L´Ortografia valenciana llegítima
es l´ortografia valenciana, aço es, la de la nostra
Academia de Cultura, i no la de l´Institut d´Estudis
catalans, disfrassada baix de l´eufemisme de «les normes
de Castello» o «del 32», [* ésta ultima
imposta hui en dia en el sistema educatiu valencià per la
catalanista "Academia Valenciana de la Llengua (A.V.L.)].
Salvador de Madariaga, en el seu llibre España (pg. 186),
escriu:
«Valencia no quiere ser
otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder
permitirse gramatica y vocabulario propios, si sus literatos quisieran
construírselos. »
Puix sí, aixo volem. AIXO
ES PRECISAMENT LO QUE VOLEM.
[* nota afegida per l'administraor de
la web "Idioma Valencià"]
