(Solo versión
en Valenciano · Només versió en Valencià)
Certament, la politica
llingüistica que s’ha posat en practica en Valencia no
ha cobert les expectatives creades –ingenuament, es pensaven
els politics que tot consistia en la “Llei d’us”
i au-. Despres de tots estos anys d’aplicacio de l’esmentada
llei, la conseqüencia mes evident es que aumenten els coneixedors
de la llengua pero disminuixen els seus usuaris. ¿I aço
per que?
Una reposta clara, evidentment, es el divorç existent
entre el sistema que s’ensenya en les escoles i el que es
parla en el carrer. Resulta tan forçat, tan ridicul,
tan antinatural parlar el tal “Normalitzat” que, a l’hora
de la veritat, a soles s’utilisa en molt poques ocasions –i
sempre condicionades per l’entorn-. D’entre totes les
barbaritats, la mes coenta es sentir parlar a un chiquet de deu
anys utilisant formes com “aquest”, “aleshores”,
“esbarjo” i un llarc etcetera. El chiquet pareix d’un
atre mon. Resulta tan horroros com sentir-lo declamar “La
princesa está triste...” de Rubén Darío
en l’afectat historionisme que tal poema sugerix.
Un atre motiu igualment important es –ya ho he apuntat en
unes atres ocasions- la falta de referents utilisant eixe codic
tan afectat. Deportistes d’elit, artistes, politics..., habitualment
s’expressen en castella. I lo que passa; com en el cas del
chiquet de deu anys, quan algun d’estos personages publics
“normalitza”, el resultat es patetic de forma que ni
ells mateix ni els seus seguidors son capaços d’identificar-se
en eixe codic. Afortunadament, clar, per a la llengua valenciana.
No podia faltar: la nefasta politica llingüistica dels governs
que hem tengut i seguim tenint en Valencia: acomplexats, castellanistes,
catalanistes; gent que no li importa ni la llengua ni l’identitat
valencianes, gent que te uns atres objectius en la seua carrera
politica, gent que no te preparacio en el tema, gent que no te clara
la seua filiacio identitaria... De tot aço, l’unic
resultat possible ha segut governs que s’han dedicat a “omplir
la papereta”, “fer el numeret”, intentar llevar-se
el problema d’enmig. Ahi està lo llamentable del cas:
el valencià, la llengua valenciana –inclus el catala
i el castella-, en definitiva, la llengua, ha acabat convertint-se
en un problema deixant de costat i cada volta mes arrere la seua
funcio natural: ser un instrument de comunicacio aglutinador, vertebrador,
identitari i referencial.
Ara be, no tot ha segut negatiu (per al pancatalanisme, clar; el
valencianisme mai trau beneficis dels seus esforços). Lo
que ha conseguit el “normalitzat” ha segut confondre
als propis valencians, inclus a molts valencianistes. ¿Quin
valencià “normal” no utilisa formes alienes al
valencià comu, formes evidentment catalanes? ¿Quin
valencianiste no ha dubtat mes d’una vegada davant l’utilisacio
de determinades paraules, expressions, etc.? Moltes persones utilisen
catalanismes sense donar-se conte i, no obstant, juren i perjuren
que son mes valencianistes que ningu.
I una atra conseqüencia: el “normalitzat” ha creat
grapats i grapats de “correctors vius”. Les ultimes
generacions no saben parlar be valencià, no saben escriure
ni valencià ni “normalitzat”, cometen moltes
incorreccions, utilisen molts castellanismes i barbarismes en general...
pero si que s’han quedat en la cançoneta: “La
y grega no existix en valencià”, “Nosatres està
mal dit”, “Falten accents” (quan ells no en posen
ni en castella”, “Aço no es diu aixina”...
¡No et fot!
