(Solo versión en Valenciano · Només versió en Valencià)  

 Les Normes d'Ortografia Valenciana del trenta dos, que ara es diuen "de Castello", foren més una concessio a la pressio catalanista que una adaptacio fidel al modo de parlar valencià. Esta pressio, ab diferents alternatives, ha anat pujant durant les ultimes decades. No solament hi ha hagut una alteracio ortografica y morfologica del text original, sino una aplicacio unilateral i arbitraria de les mateixes Normes per a , finalment, deixar-les practicament de banda en defensa i us d'un catala pur i llis. L'Universitat s'ha convertit en el castell fort d'un catalanisme obert i confessat, que vol tindre ademes el control exclusiu de l'idioma, per a sometre-lo a l'Institut d'Estudis Catalans. No respecten ni les Normes de Castello ni l'Estatut d'Autonomia, ni tan sols la Constitucio Espanyola. En el fondo es que no respecten ni a Valencia ni al poble valencià. Ells van a la seua, i la seua es fer desapareixer tots els trets caracteristics de la llengua valenciana i posar en son lloc la catalana. Aixi de clar.
 Lo pijor es que conten en l'ambigüetat i en la complicitat dels actuals estaments oficials. U no acaba de compendre el perqué, pero eixa es la realitat. Resulta que uns partits d'esquerra per naturalea i tradicio unitaris i centralisadors, estan fent el joc a un moviment d'orige clarament burgues i d'una forta tendencia separatista com es el catalanisme pur. Pero la contradiccio més gran es que, precisament en el naiximent i configuracio de l'autonomia valenciana, es quan més aire se li ha donat a eixa tendencia que, de fet, nos sucursalisa i subordina a Catalunya, buidant-nos de tota entitat propia. Es molt més que la llengua lo que està en joc, es la nostra identitat historia i el futur protagonisme del poble valencià en les decissions que més directament nos afecten. Mai, ni en els pijors moments del centralisme castella, esta identitat s'havia vist tan insidiosament amenaçada com ho està ara per la infiltracio anexionista catalana.
 En el punt basic, la llengua, eixa infiltracio es evident. Es tracta d'anar eliminant metodicament tot allo que identifica i diferencia al valencià, per a reduir-lo -normalitzar-lo, diuen- al catala standart. Eixa seria la codificacio final. Els qui no saben valencià son incapaços de vore les diferencies. Als qui l'han parlat de menuts, ab els defectes normals de tot llenguage familiar i poc cultivat, els fan vore que eixe valencià es vulgar i ple d'incorreccions, per a, seguidament, donar-los gat per llebre, empapuçant-los de catala "que es la llengua culta".
 Anem a vore sumariament els principals casos d'eixa suplantacio.

 1. En la llengua valenciana, tant classica com actual, fora d'un poble o d'alguna comarca molt reduïda, la construccio de lloc que respon a la pregunta ON o A ON? Ha mantingut fonamentalment l'estructura llatina d'on prové.
 EN, seguida de lloc, respon a qualsevol pregunta d'ubicacio estatica o circumscrita: "en Valencia, en ma casa, en l'hort, en la montanya, en França, en el rebost, en terra..."
 A, seguida de lloc, es generalment usada per a indicar contigüitat o proximitat: "a la vora del riu, a la porta de casa, al canto, a les afores del poble, al costat de ton pare, als peus del llit..."
 En esta construccio de lloc, l'us de EN es precisament una de les diferencies sintactiques més caracteristiques entre el valencià i el catala. No es cosa d'ara, sino que tots els classics valencians usen EN i rarament A, si no es en els casos abans mencionats de contigüitat.
 La sistematica sustitucio de EN per A es, per aixo, un atac al cor de la llengua valenciana dins d'eixe calculat proces d'assimilacio al catala. Es ademes un empobriment del llenguage, que crea en no poques ocasions ambigüetat i confusio: "Dis-li a (en) l'hort a mon pare..."
 Inclus els qui defenen una unitat idiomatica no haurien de permetre que s'imponguera lo que es en el catala una carencia, un defecte, una llimitacio llingüistica, una pobrea de matisacio. No hi ha rao filologica, diacronica o sincronica, ni cap atra, cientifica o historica, que justifique el canvi de EN per A, si no es la del fet de que en catala es sempre A i mai EN.

 2. La tipica preposicio catalana AMB, equivalent al CON castella, es i ha segut sempre forastera al valencià. Tots els classics sense excepcio usaven AB, i els actuals valencaparlants, EN. Tots excepte, naturalment, els partidaris de la nova llengua "normalitzada". Es dona el cas de que chiquets valenciaparlants, acostumats a usar EN sense diferenciar les seues varies acepcions, "traduixen" equivocadament alguns EN per AMB, a l'aplicar les normes que els donen en l'escola: "Anavem al bancal AMB carro" (?).

 3. El valencià modern té el participi SEGUT o SIGUT, del que careix el catala, que usa ESTAT. Molts novells valenciaparlants, ansiosos d'acomodar-se a la "llengua culta" s'armen un embolic ab SER i ESTAR, "desapareguda alquiria arab que ESTIGUE (?) anteriorment poblacio romana". El participi SEGUT (en catala significa SENTAT) es evitat com la pesta.

 4. De la mateixa manera, l'antiquada forma ESSER ha segut sustituïda en el parlar de totes les terres valencianes per la forma més simple SER. Per als catalans aixo es un castellanisme i retornen a l'ESSER antic, que es com s'usa en catala.

 5. AQUEST i AQUEIX son igualment formes antiquades totalment en desus en el valencià actual, pero vives en el catala. Els valencians hem seguit el mateix proces que els castellans respecte a AQUESTE i AQUESE, diguem EST(E) i EIX(E). No aixi els catalanistes que retornen d'una manera forçada a l'AQUEST i AQUEIX, invocant als nostres classics, cosa que no fan en el cas de AMB.

 6. ALTRE i NOSALTRES tambe havia desaparegut del valencià viu consolidant-se definitivament les formes ATRE i NOSATRES (NOSATROS I MOSATROS). Esta caiguda de la L es troba ya en passages tan antics com alguns dels Furs i del llibre del Consolat de Mar. Té, per tant, uns dignes antecedens, encara que els classics valencians usen practicament les formes en L. Pretext suficient per a borrar les formes vives i retornar a les mortes, que son actuals en el catala.

  7. La desinencia verbal catalana -ITZAR, derivats i similars no es ni tan sols mencionada en les "Normes de Castello". El mateix Carles Salvador, gran propagandiste d'estes normes, s'ate a la forma valenciana -ISAR, general en tota la nostra area llingüistica i corresponent a la manera de pronunciar-se: realisar, autorisar, i no realitzar, autoritzar... De nou s'impon la "variant" catalana, nomes perque si.

  8. S'han introduït lletres geminades, rares i estranyes a la pronunciacio valenciana: il·lusio, col·leccio...

  9. La precedencia, en algunes paraules, de la T davant de G o de M es certament habitual en els nostres classics i viva en la fonetica catalana, pero totalment morta en el valencià, que no pronuncia "metge", si no "mege", ni "sotmetre", sino "sometre".

  10. La normativa catalana ha suprimit totalmen la Y consonant i la CH. Les dos son correntissimes en el valencià classic i completament necessaies per a una correcta transcripcio fonetica de moltes paraules: Yo, proYecte, Chiquet, Chop... Esta aversio a la Y i a la CH no ha respectat ni tan sols les antiquissimes grafies de noms propis i toponimics valencians (Orcheta, La Vila Joyosa).

  11. Les antigues terminacions -EIX, -EIXEN, de verbs en -IR han derivat inequivocament en el valencià a -IX, -IXEN. Diguem exigix, aclarix, presidixen... i no, com en catala, exigeix, aclareix, presideixen...

  12. Les terminacions verbals de l'imperfecte de subjuntiu, que en castella mantenen la doble forma en -RA i en -SE, en el valencià parlat han derivat a una preferencia i domini clar de la R sobre la S. No aixi en catala. D'hai la preferencia exclusiva que els catalanistes valencians tenen per la S: diguès, vinguessen... en lloc de diguera, vingueren...

  13. Es tipic del valencià, practiament des dels mateixos origens, i comu en tots els nostres classics, la terminacio en -EA de certes paraules abstractes: pobrea, riquea, bellea. A penes trobarem un catalaniste valencià que no diga sempre pobresa, riquesa, bellesa, sencillament perque aixina es diu en catala.

  14. En alguns adjectius, generalment referents a professions, els valencians distinguim en el singular el masculi del femeni, i aixina diguem l'artiste i l'artista, el periodiste i la periodista, el protagoniste i la protagonista, l'oficiniste i l'oficinista. Per aixo diguem tambe Batiste i no Batista. Els catalans, en canvi, nomes tenen una forma unica en -A i, curiosament, aixo no ho consideren un castellanisme. La realitat es que en la pronunciacio barcelonina no fan diferencia entre la -E i la -A final d'estes parules, que pronuncien sempre -A. Obviament, els "normalitzadors" de la nostra llengua solament admeten com a forma "correcta" l'acabada en -A; l'artista, el periodista, etc.

  15. Siga per afinitat en el castella, siga per natural evolucio a millor del llenguage parlat, els valencians fem precedir de la preposicio A tot objecte directe personal o personalisat, cosa que encara que trobem ya en els mateixos Furs, no es lo més corrent en els classics i, per supost, no existix en el catala: ells diuen "Pujol vol veure Aznar", "estimem els homes", etc. Ya que el nostre poble s'inclina espontaneament per l'us de la A i eixe us resulta en no poques ocasions molt clarificador, no hi ha cap rao per a suprimir-lo.

  16. El catala oficial (barceloni) ha perdut l'articul neutre LO, que es remonta en el valencià als documents mes antics i seguix viu en el parlar, sobre tot per a acompanyar adjectius sustantivats i el relatiu QUE: lo bo, lo facil, lo correcte, lo que dius, lo que fas. Tornem al cas ben curios de que allo que en catala es una carencia i una riquea expressiva per al valencià, es vol fer desapareixer.

  17. Els valencians usem correntment les formes NOS i MOS, esta ultima molt viva en amples zones valencianes. Per als catalanistes l'unica forma "correcta" es ENS, poc usada per la majoria de valenciaparlants.
 Igualment usem VOS, molt classic. Pero els nous "normalitzadors" preferiran sempre la forma catalana i antiquada US.

  Si anem a mirar, en estos desset casos que hem expost, el perqué els catalanistes consideren mes "correctes", o "cultes", o "convenients", o "recomanables" unes formes o "variants" sobre unes atres, la rao ultima, inequivoca, unica, es perque eixes son les propies del catala. Si ademes poden trobar una referencia, encara que siga unica, ad algun classic, o aplicar alguna consideracio filologica, o mencionar algun lloc, bo. Pero lo que mai han tingut, tenen ni tindran en consideracio es el llenguage viu del poble valencià. Aixo per lo vist no es cientific.
 
 Apart dels casos que hem expost, i que no son tots, els partidaris de la "normalitzacio", o siga, de la catalanisacio del valencià, han començat a utilisar abusivament una serie de paraules i girs tipicament catalans, rars o inexistents en el valencià parlat: malgrat, aviat, desenvolupament, no...pas, però, etc.
 Hi ha ademes un fum de paraules que l'immensa majoria dels catalanistes valencians preferixen sempre en la "variant" catalana i mai en la valenciana. Al vol en direm un parell de dotzenes:
 
 Medi per mig, esport per deport, trucar per tocar, petit per menut, sortir per eixir, agafar per agarrar, culte per cult, divorci per divorç, dues per dos, venir per vindre, claveguera per albello, veure per vore, jeure per gitar-se, aixecar per alçar, servei per servici, fons per fondo, mitjans per mijos, lluny per llunt, dintre per dins, ensenyament per ensenyança, cursa per carrera, avui per hui, escuma per bromera.

  La llista es faria inacabable. Lo pijor no es un us indistint, sino una preferencia sistematica i servil, una sustitucio metodica, un arraconament de tot lo propi valencià en benefici SEMPRE de les formes catalanes. Aixo es té com un signe de cultura i de ben parlar. Per ad estos progres del papanatisme llingüistic i nous rics culturals abans ho era el castella. Ara es el catala.

 CONCLUSIO

  Es vol conseguir "l'unitat" per reduccio pura i simple al catala, i borrar del mapa inclus el nom i el recòrt del valencià. Esta extorsio i desnaturalisacio de la llengua viva, acompanyada del despull del nostre patrimoni historic i cultural, que es l'arrel de la nostra personalitat, es lo que els valencians no podem admetre, no admetrem mai.