(Solo versión en Valenciano · Només versió en Valencià)  

 A partir d'un determinat nivell cultural, queda clar que la llengua espontaneament parlada per un poble necessita d'una certa normalisacio. Quan eixa llengua passa a ser tambe lliteratura, la normalisacio es fa, si no absolutament necessaria, sí molt convenient. En eixe sentit podriem dir que al valencià li fa falta hui en dia una més acabada normalisacio.
 
 En l'any 1932 i en circunstancies molt especials, es convingueren per primera vegada unes normes ortografiques, transaccionals i en manera alguna definitives, que, no sabem ben be per qué, s'ha donat actualment en nomenar NORMES DE CASTELLO, quan el titul original, en que foren publicades, era el de NORMES D'ORTOGRAFIA VALENCIANA.
 Diguem transaccionals perque foren el resultat d'una transaccio entre dos tendencies encontrades: una que defenia la catalanitat del valencià i una atra que afirmava l'autonomia i personalitat propia de la nostra llengua. Eixes dos tendencies no solament no han desaparegut, ans sembla que s'han radicalisat en els nostres dies.
 Dir tambe que no sabem per qué s'ha sustituït el titul original pel de NORMES DE CASTELLO es nomes una manera de parlar, per que, mirant als qui tenen més interes en afavorir la nova denominacio, es veu prou clar que ad ells no els conve que haja constancia del caracter exclusivament ortografic de les dites Normes ni tampoc la referencia al valencià. Remogudes estes dos paraules, poden més comodament amparar-se en elles per a seguir avant en l'intent de catalanisacio completa i definitiva de la llengua valenciana.
 
 Si mirem ab certa atencio el proxim passat, vorem que els majors impediments per a la configuracio d'una autonomia propia i per a la recuperacio gradual de la nostra identitat valenciana venen, precisament, de la continua interferencia d'eixe catalanisme militant que, sent minoritari, té molta força, perque ocupa llocs importants i ha estat sempre fortament recolzat en interessos de l'atra banda de l'Ebre. Casi podem dir que no hi ha hagut un sol pas encaminat a definir-nos i a individualisa-nos com a valencians que no haja patit totes les obstruccions, pressions i manipulacions imaginables per a desvirtuar-lo o desviar-lo cap a lo catala. La trista seqüencia dels debats en torn a la determinacio dels simbols, la famosa "batalla de Valencia", es una prova patent d'eixa estranya vocacio catalanista d'alguns valencians.
 D'esquena al poble i contra el poble, estos grups minoritaris han posat tots els mijos per a tornar fosc lo que sempre ha estat clar. S'han aduït tota classe d'arguments pseudohistorics i pseudocientifics per a fomentar l'idea d'una relacio de dependencia repecte a Catalunya que no ha existit mai. Quan tots i cada u dels arguments en favor de la suposta catalanitat dels valencians han anat caent per terra o quedant afectats per un dubte raonable, la resposta ha segut sempre un dogmatisme tancat i la via dels fets consumats. Davant d'eixa actitut, ideologica més que cientifica, voluntarista més que llogica, no tenen cap valor ni tan sols els mateixos Estatuts de nostra Autonomia. Ahi estan, per eixemple, algunes de les nostres autoritats autonomiques contemporisant en congressos de "Països Catalans". Ahi està el gurp dominant en l'Universitat, que proclama el catala com a llengua oficial i reclama, com si fora un dret, el control riguros i exclusiu de l'idioma. Ahi està la desvergonyida insistencia en proclamar catalanes totes les figures senyeres de la nostra lliteratura, del nostre Art i de la nostra historia. Ahi està l'estranya passivitat i silenci davant dels provocadors que venen a cridar pels mateixos carrers del nostre Cap i Casal que Valencia es Catalunya.
 Esta increïble campanya de colonisacio i sucursalisacio de la nostra cultura, de la terra i del poble que l'han creada, troba, per desgracia, un aliat natural en la passivitat i, sobre tot, en el desconeiximent alienant d'una gran part de valencians. Concretament repecte a l'idioma, molts no el coneixen perque mai l'han parlat, siga que pertanyen a les zones castellaparlants, siga que provenen d'atres llocs peninsulars, siga que, per condicionaments familiars o socials, han tingut el valencià com a una llengua vulgar i de segona categoria. Atres la coneixen, pero reduïda a l'ambit familiar o pobleri, composta a sovint de lo més pur i de lo més deteriorat, fortament influenciada per la cultura dominant en les escoles i en els mijos de comunicacio. Aixi no saben clarament diferenciar lo correcte de lo incorrecte, lo propi de lo estrany. No saben, per supost, llegir ni manco escriure en la seua llengua materna.
Sobre eixa ignorancia general i eixa mixtificacio llingüistica s'ha pogut montar pacient, minuciosa, inteligentment, un proces de catalanisacio que té com a força impulsora un nacionalisme hegemonic catala, com a base dogmatica l'unitat indiscutible de la llengua -catalana per supost- i com a objectiu final la configuracio dels nomenats "Països Catalans".
 
 El catala propiament dit a penes té historia lliteraria, que valga la pena, fins al sigle passat. Hi ha un buit paoros que no omplin unes poquissimes figures, més relacionades ab la lliteratura valenciana i ab Valencia que ab Catalunya. Es molt pobra, casi inexistent, la produccio lliteraria de certa categoria en el territori catala, comparada sobre tot ab la que tingue lloc durant els sigles XIV i XV en terres valencianes, capaç de configurar un autentic Sigle d'Or de la llengua valenciana, u dels primers en les llengües arromançades d'Europa.
 Per circumstancies historiques i politiques, que no son del cas, les llengües parlades en Valencia, Balears i Catalunya decaigueren i pergueren vigencia oficial, degut, sobre tot, al pes politic del castella. Pero la nova prosperitat de Catalunya, en el sigle XIX, dona lloc a la Renaixença, fenomen cultural que es convertirà en la pedra angular d'un irredentisme politic nacionaliste, que mirarà més llunt de les fronteres de la Catalunya historica i s'escamparà a tots els territoris que parlen una llengua afi al catala, llengua que, en la mateixa mida en que es considera comu, no té al començament un nom definit i que molts nomenen "llemosi", com Aribau en sa famosa Oda a la Patria, que marca l'inici de la Renaixença.
 Gracies a una floracio d'autors que "retroben" el llenguage secular mig oblidat i a l'esforç unificador i creador de Pompeu Fabra, naix el catala modern. A partir de la modalitat dialectal barcelonina, s'unifica la pronunciacio i escritura de les paraules, es resuciten vocals arcaiques i se'n creen de noves, sempre fugint en lo possible del paregut al castella; s'institucionalisen, en fi, unes Normes que tindran completa vigencia en el territori de Catalunya.
 Pero no paren ahi les coses. Eixe nou catala, renaixcut de les cendres i pronte arribat a una majoria d'edat, té la pretensio de convertir-se en l'unica llengua normalisada i lliteraria de valencians i mallorquins. Aprofitant les indubtables afinitats llingüistiques i manipulant uns quants arguments de congruencia historica sobre fets no prou coneguts, el catala fabriste es presenta com a llengua mare i punt de referencia per a totes les demes. S'afirma tranquilament que tot lo que es sembla al catala ve del catala. Que la llengua es una i, per tant, catalana. Que, sent una i catalana, l'unica expressio correcta de la llengua lliteraria es la conforme a les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, fetes en Barcelona, per catalans i per al catala. Que lo demes son variants dialectals, tolerables a lo més, quan no simples vulgarismes que s'han d'evitar en el "llenguage cult".
 Aixina es com un idioma sense casi antecedents lliteraris adquirix, de sobte, un protagonisme manifecer i carregat de pretensions sobre la llengua valenciana decaiguda, pero plena d'historia i d'antigues glories, que els catalans s'han apropiat descaradament i sense contemplacions. El Sigle d'Or de la llengua valenciana se presenta aixi com un sigle d'or catala. El nom de LLENGUA VALENCIANA, usat practicament per tots els nostres classics, vol fer-se desapareixer baix el pretext de l'unitat llingüistica, a major gloria del catala.
 Com el nacionalisme catala s'ha fonamentat sobre la llengua, llogicament a una mateixa llengua correspon una mateixa nacio: "som una nacio". Els qui parlen eixa llengua pertanyen tambe a eixa mateixa nacio. A esta llogica no li conve, per tant, que la nostra terra valenciana mantinga el nom historic que la identifica i, per aixo, li n'han inventat un de nou: Païs Valencià. D'esta manera es més facil poder-lo anexionar un dia al proyecte dels "Països Catalans". D'ahi naix tambe la defensa a ultrança d'una bandera quatribarrada sense el blau i, quan aço no es pogue aconseguir, es fa un darrer esforç per a que el Peno de Conquesta -per ser precisament quatribarrat a seques- tinga els mateixos honors i ranc oficial que la bandera de tota la Comunitat Autonomica. D'ahi les reticencies a acceptar la lletra de l'Himne nacional Valencià, sobre tot per allo de "ofrenaar noves glories a Espanya", ya que un supost "païs catala" no té per qué ofrenar res a Espanya (Cal recordar que esta estrofa en la lletra original de l'Himne diu: "davall els plecs de la nostra senyera" i va ser canviada per: "Per a ofrenar noves glories a Espanya"). En fi, que si hem segut durant uns sigles rabo de lleo espanyol, ara volen que ho sigam de ratoli catala, un ratoli que, com la granota de la fabula, vol unflar-se i fer-se gros engolint-se Valencia i Balears.