INTRODUCCIO
A un valencià que es dedique a l'estudi de la seua llengua
baix qualsevol aspecte filologic, la problematica llingüistica
valenciana actual li produix unes experiencies professionalment
uniques i personalment doloroses.
Per una banda, la llengua que alla pel sigle XVI, seguint les
corrents renaixentistes i erasmistes, deuria haver-se renovat
i modernisat, com ho feu el frances o el castellà, produint-se
una normativisacio necessaria per al seu funcionament normal,
es en estos ultims anys, en els que els valencians pretenen la
recuperacio de la seua nacionalitat i tot lo que ella supon, que
està experimentant la seua problematica normativisacio
i normalisacio.
Estos dos fenomens de dotacio d'una norma gramatical i ortografica
de la llengua, i de normalisacio del seu us a tots els nivells
i activitats de la societat valenciana, produix tot un ambient
llinguistic que obri un incomparable camp d'estudi practic, interessantissim
i molt ample.
Pero paralelament, i a un atre
nivell, l'estudiós de la materia comprova la manipulacio
tant cientifica com política que s'està fent del
tema, i la malintencionada política llingüistica que,
baix tituls de "defensa" i "recuperacio"
va minant la seua autenticitat i existencia.
Els pobles, com a tals, tenen una personalitat clarament definida
per tot un conjunt de factors geografics, historics, economics
i nalturals, pero la personalitat d'un poble es complementa i
es fa visible quan existix una llengua propia. La llengua propia
será l'element mes sensible de la personalitat particular
d'un poble.
Si el fet llingúistic en atres comunitats, com la castellana,
s'accepta per la seua societat sense cap qüestionament, i
el castellà no crea cap problema als seus parlants, ans
al contrari els facilita i els obri grans possibilitats de comunicacio
i realisacio, sense problematiques llingüistiques, i donant-los
gran prestigi i acceptabilitat inclus en comunitats no castellanes,
el cas valencià es molt diferent.
El fet de l'existencia en el poble valencià d'una llengua
propia cal analisar-la be, ya que, al contrari que en atres pobles,
la llengua du tota una problematica social, llingüistica,
política i d'identitat front a la qual l'individu es te
que "autodeterminar", te que pendre postures.
No s'ha de viure d'esquena a una situacio llingüistica que
nos afecta com a individuus i com a poble.
La llengua valenciana ha patit una marginacio historica que encara
hui se sent; la seua situacio front ad atres llengües que
en ella conviuen es secundaria i marginal; la seua supervivencia
està amenaçada i se qüestiona la seua identitat
com a llengua independent.
Aço nos du a analisar els punts critics de la problematica
llingüistica valenciana, que seran: a) Proces de castellanisacio;
b) Catalanisacio llingüistica; c) Bilingüisme fals.
A. PROCES DE CASTELLANISACIO
Si s'escomença a analisar la problematica llingüistica,
u dels factors que primer apareix com a problema es la castellanisacio,
que, si tambe apareix en lo cultural, politic i economic, s'accentua
en la llengua.
No pot negar ningu que el pes del castellà en Valencia
es molt fort. La presencia de la llengua castellana la trobem
en totes les activitats que utilisen la llengua com a mig: prensa,
radio, televisio - encara que estes siguen valencianes i no estatals
-, administracio, ensenyança, etc.; lo qual apartarà
al valencià de la vida social valenciana.
La castellanisacio llingüistica va directament unida a unes
caracteristiques i situacions socials i politiques determinades.
Per a comprendre el proces hem d'entendre que llengua i societat
son dos fets que van estrictament units, i que la llengua es un
signe de classe.
El problema de la castellanisacio te l'orige en la societat,
en una societat valenciana que entra en crisis i decadencia front
a Castella; i la llengua com a element viu de la societat es la
primera que patix i reflexa esta decadencia.
La castellanisacio no es un fenomen dc recent aparicio, no ve
de nou, te uns vells origens. No es un fet purament llingüistic
o cultural, i la seua introduccio s'ha produit al llarc del temps,
poc a poc. La situacio actual hem d'entendre-la com el resultat
d'un llarc proces, fonamentalment politic, del que no anem a fer
una narracio historica plena de senyes, de reis, aristocracies
i burguesies, sino que aplicarem l'analisis-sintesis que trobe
l'essencia i les causes del mateix.
Ya en el sigle XVI, en l'epoca de Na Germana, la noblea valenciana
passà a ser una noblea cortesana, com corresponia a la
conjuntura política del moment, en la que l'Estat es fa
carrec dels interessos socials i economics de l'aristocracia a
canvi de la concentracio del poder politic. Es el moment de la
desnacionalisacio de la noblea i el principi d'un centralisme
i castellanisme que es completarà en els Borbons. El Regne
de Valencia es provincialisa i la noblea valenciana es resigna
a fer el paper de periferia de la noblea castellana.
Es curios observar com entre 1523 i 1550 s'accelera la substitucio
del valencià pel castellà com a llengua del poder
i la cultura: el castellà serà el signe extern més
visible de la classe dominant.
La classe dirigent serà castellana, i per tant la seua
llengua sera el castellà. L'aristocracia valenciana intentarà
per tots els mijos acostar-se a la classe dirigent, i un modo
de fer-ho es utilisant la mateixa llengua que ella.
Resumint, podem dir que en principi el proces de castellanisacio
apareix quan Valencia pert el seu autogovern o poder politic,
i este cau en mans castellanes. Des d'este moment el castellà
s'associarà a la llengua del poder i de prestigi, i totes
les classes socials valencianes, per diferents motius i per imitacio,
l'adoptaran.
Despres de la decadencia hegemonica, i per tant llingüistica,
dels Sigles XVI i XVII, en 1707 es produix la coneguda derrota
d'Almansa i es redacta el decret de Nova Planta que anula al ya
malferit autogovern valencià i imposa de fet el castellà
com a unica llengua oficial enValencia.
El canvi de llengua que molts valencians feren voluntariament
en un principi, i l'imposicio despres del castellà com
a unica llengua reconeguda oficialment, ha fet que la llengua
valenciana patixca un proces de recessio o regressio a tots els
nivells front al castellà, llengua cada volta més
forta i present en Valencia.
B. CATALANISACIO LLINGÜISTICA
El problema llingüistic acompanya a Valencia en gran part
de la seua historia, pero es fa extern, visible, i pren actualitat
en els moments mes critics de la vida social i política.
La llengua com a element mes viu d'una societat reflexa la crisis
d'esta.
El castellanisme apareix com a conseqüencia del fet de que
Valencia i la societat valenciana perden la seua hegemonia i autogovern
front a Castella.
El catalanisme, en principi cultural i llingüistic, fa aparicio
en l'actualitat, quan atres pobles i nacionalitats de la Península
tenen un poder propi que defen els seus interessos culturals i
economics, i en Valencia falta una "política valenciana"
que defenga els interessos valencians, en este cas front als catalans
i castellans.
La catalanisacio deValencia es un fenomen que ha aplegat a ser
directe i public en l'actualitat. Es un fet, no un fantasma que
uns pocs volen vore.
El catalanisme en el nostre poble es totalment rebujable, ya
que no es una recuperacio de la llengua en caracteristiques llingüistiques
propies, ni de les nostres essencies culturals, com es vol fer
creure, sino la substitucio per unes atres estranyes en detriment
de les propies.
La seua llingúistica es
dedica a substituir formes propies valencianes per atres que no
ho son, basant-se en la "vulgaritat" de lo propi
i la "finor" de la foraster.
Tant la catalanisacio com la castellanisacio son dos fenomens
despersonalisadors, i per tant negatius i inacceptables, que pretenen
i perseguixen el mateix fi: una unitat llinguistica, cultural
i política. Els dos pretenen fer de Valencia una simple
regio o zona d'influencia, negant-li la nacionalitat propia.
Fishman i la Sociollingüistica
en general reconeixen i fan clara referencia als interessos que
hi ha darrere de l'unitat i subordinacio llingüistica: "UNA
SUBORDINACIO - la llingüistica - QUE POT APLEGAR TAMBE A
FORMAR PART D'UN RAONAMENT PER AL SOMETIMENT POLITIC".
La catalanisacio s'accentua,
com el castellanisme, en la llengua. Llingüisticament el
problema es molt greu.
Ortograficament, la dependencia
que es pretenia i es preten del catala es destructiva i vergonyosa.
Les bases ortografiques denominades "de Castello" o
"del 32" tenen com a unic fi realisar un proces unificatiu,
otorgant les minimes concessions a la fonetica i formes classiques
valencianes en favor de la suposta unitat llingüistica.
La catalanitat d'estes normes
es innegable i la reconeix clarament Sanchis Guarner en el seu
llibre "La llengua dels valencians": "En una
trobada celebrada a Castelló de la Plana el 21 de desembre
de 1932, s'acceptaren unes Normes Ortografiques unificadores,
que son una adaptacio, en lleus retocs, de les de l'Institut d'Estudis
Catalans".
Les bases ortografiques del 32
o de Castello son un primer pas cap a la catalanisacio, cosa que
ignoraven molts valencians que les acceptaren i utilisaren, sense
pensar que aço podria perjudicar a la llengua valenciana.
Pero de fet esta ortografia fa possible la catalanisacio progressiva
i directa de la nostra llengua.
Hui la llengua valenciana, trencant esta dependencia, posseix
una ortografia propia que s'adapta a la realitat fonetica valenciana
i que conecta en la tradicio classica. L'Ortografia de l'Academia
de Cultura Valenciana seguix uns criteris de valencianitat de
la llengua, i es el resultat d'un estudi cientific de la nostra
fonetica i de la nostra realitat llingüistica, considerant
al valencià com a llengua independent que es, digna de
tindre ortografia i gramatica propies, com ha tingut sempre.
Els valencians que seguim estes
linees tenim una idea clara de lo que volem. El valencià,
la nostra llengua valenciana, deu continuar sent, com ho ha segut
sempre, una autentica llengua, un idioma oficial i de cultura,
independent i reconegut.
La catalanisacio llingüistica es una realitat que no podem
ignorar, està consentida i defesa oficialment, implantant-se
per decret en les escoles valencianes: lexic, ortografia, i gramatica
catalanes baix nom de valenciana, que no respon, naturalment,
a la nostra peculiar personalitat llingüistica que presenten
com a vulgar, basta, no correcta i gens aconsellable.
Aixina s'atenta, en un punt fonamental com es la llengua, contra
la nacionalitat valenciana.
C) EL BILINGÜISME FALS
Es curios que quan els valencians, despres de llargues reivindicacions,
conseguim que es reconeguen els nostres drets llingüistics
i els de la nostra llengua, es produix una gran exaltacio del
bilingüisme.
El concepte - podriem dir mes
be el terme - "bilingüe" es difon lliurement
en un contingut incomplet i fals.
La seua acceptacio popular es ampla i no presenta mes qüestionaments;
pareix que considerant-nos bilingües la situacio es normalise,
que el valencià obtinga una situacio paralela i nivellada
respecte al castellà i que la reivindicacio llingüistica
estiga conseguida. La realitat es molt diferent.
En el llibre "Poble, Cultura
i Llengua" de Julià San Valero, està clarament
descrita la situacio valenciana al respecte: "Molts valencians
parlen valencià, quasi tots els valencians l'entenen, relativament
pocs el lligen, i menys encara l'escriuen correctament".
Si s'enten el bilingüisme com l'existencia de dos llengües
en estricte nivell d'igualtat, hem de concloure que, tal i com
estan les coses, els valencians no som bilingües, sino simplement
diglosics, entenent-se per diglosia aquella situacio social i
llingüistica en la qual dos o més llengües diferents
tenen distintes funcions socials que creen un desnivell categorial
d'utilisacio i coneiximent entre elles.
Aixina, una llengua realisarà el paper de la variant alta,
i l'atra el de la baixa. La varietat alta s'utilisaria en la comunicacio,
ensenyança, administracio i cultura; per tant, la llengua
que faça este paper deura d'adaptar-se i estar preparada
per ad estes funcions, sent necessari un ample coneiximent d'ella
per part de tots els parlants. La varietat baixa, al contrari,
realisarà funcions familiars, coloquials o intimes, de
manera que no precisa d'una gran preparacio ni necessita gran
coneiximent, sobre tot a nivell escrit, la llengua que realisa
este paper.
A este fet no li tenim que buscar explicacio en la llengua, sino
en la socictat que parla eixa llengua. Les llengües no estan
predestinades a ser vulgars o cultes. Son les societats i en definitiva
els usuaris que les parlen els que tenen que fer d'elles llengües
vulgars o cultes.
Caldra saber que es pot comprovar
que, en tot proces d'assimilacio llingüistica, l'anomenat
"bilingüisme" ha fet de cobertura de tal
assimilacio. En tots els països en els que s'ha realisat
esta política assimilista ha fet aparicio el bilingüisme,
en benefici unicament d'una de les dos llengües en conflicte.
El bilingüisme es un pas intermig dins del proces de canvi
de llengua. El parlant no passa d'una llengua a l'atra de colp,
sino que passa necessariament per una situacio bilingüe.
Esta situacio està molt
ben definida per E. Alarcos Llorach (Fonologia Espanyola): "Quan
una llengua s'impon a una comunitat heterollingüistica, es
sabut que no s'adapta repentinament. Ans de que la llengua nova
es generalise, precedix una etapa mes o manco llarga de billingüisme,
durant la qual la llengua vella s'oblida".
La llengua valenciana, llarc temps fora de l'oficialitat i baix
una dictadura llingüistica i cultural castellana i madrilenya
en principi, va assumir el paper de varietat baixa, i per tant
no precisà de preparacio ni es va difondre el seu coneiximent;
mentres el castellà, llengua oficial, s'adaptava a les
exigencies de la societat moderna i es fea imprescindible el seu
coneiximent.
Hui som un cas tipicament diglosic,
i es ridicul parlar d'un bilingüisme que no existix, resultant
incomprensible eixa tendencia a defendre, inclus en afecte, un
bilingüisme irreal i en tot cas fals que perjudica a la llengua
propia. Millor seria que tots els defensors del bilingüisme
no el cacarejaren tant i treballaren per fer-la una realitat.
CONCLUSIONS
Despres de plantejar-nos els tres punts més importants
de conflicte i problematica, caldra que sentem unes bases o conclusions.
PRIMERA
Els estudiosos del tema no podem considerar la llengua com un
fet aïllat. No es pot oblidar que la llengua es l'objecte
d'estudi, pero que esta llengua està viva en una societat
i un poble i, ademes, patix una situacio adversa, viu marginalment
i està amenaçada la seua existencia i la seua identitat.
No s'ha de centrar unicament
l'atencio en qüestions purament i estrictament llingüistiques:
hem de preocupar-nos per la realitat viva, per la recuperacio
i implantacio de l'idioma. En definitiva, no centrar exclusivament
l'atencio en un proces de normativisacio, sino tambe en el de
normalisacio.
Normativisacio i normalisacio realisen una simbiosis: No es possible
una sense l'atra; les dos mereixen la nostra atencio i estudi.
SEGONA
La castellanisacio en terres valencianes es realment preocupant;
la forta presencia del castellà afecta en part a l'identitat,
a les estructures de l'idioma. Pero el perill real del castellanisme
es que afecta a l'existencia de la llengua. El castellà
no influix unicament, sino que preten substituir.
Contra la llengua castellana,
forta i molt ben preparada, superpotent en tots els aspectes,
cal normalisar la propia valenciana fent us extens i constant
d'ella. Aci s'hauria de prendre un compromis ample per part de
tots els estudiosos - sectors socials, Entitats, Associacions,
Colectius, Partits i Sindicats, etc.- d'una plena utilisacio de
l'idioma valencià en qualsevol de les seues activitats.
Es evident que nomes una forta resistencia i utilisacio de la
llengua propia pot frenar l'implantacio de l'estranya.
TERCERA
Si la castellanisacio afecta a l'existencia de l'idioma, la catalanisacio
afecta realment a l'identitat.
Front a d'aço, es precis consolidar la normativa valenciana
i acabar en l'anarquisme i particularismes, en benefici de l'idioma.
L'estudi de necessitats d'una llengua moderna i les seues solucions
es totalment necessari.
La llengua, en la Matematica, la Química, i qualsevol
de les ciencies a on s'ampra l'idioma, preparant-la per a l'alta
cultura i la tecnica.
La base d'estos estudis serà la recuperacio i potenciacio
de les peculiaritats diferenciades en tots els nivells del nostre
idioma.
S'ha de buscar i accentuar el fet diferencial dins de la llengua.
Es esta una postura molt encertada si estem defenent que es una
llengua en identitat propia.
QUARTA
El bilingüisme, el fals
bilingüisme, ha segut utilisat en perjui de la nostra llengua.
Sempre que una persona o entitat ha parlat de bilingüisme
ha segut sempre en favor de l'atra llengua. No cal repetir que
som un poble diglosic i que la llengua propia ocupa el segon lloc.
El bilingüisme ha de ser una realitat; i l'implantacio d'un
bilingüisme pur en una situacio diglosica, com es la nostra,
sense prendre mides al respecte, es una manera oficial de continuar
marginant la llengua valenciana, ya que competixen dos llengües
en clara desventaja d'una d'elles.
Els estudiosos del tema no podem donar l'esquena ad esta problematica.
Els nostres estudis han d'anar més alla de qüestions
purament filologiques. Hem de prendre un compromis de recuperacio
i defensa de l'idioma valencià. I nosatres, com a especialistes
i directament interessats, som els mes indicats per a actuar com
a la conciencia llingüistica d'un poble, conciencia que està
dormida.
