(Només
versió en Valencià · Solo versión
en Valenciano)
Moltes vegades hem parlat i demostrat
lindependencia de la llengua valenciana respecte a qualsevol
atra, i mes concretament, front al catala. Molts documents aixina
lacrediten: Reperi in Hispania lenguas, verterme propiam:
Cantabricam, Graecam, Latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam,
Hebraicam, Valentinam, Catalaunam. ( Tractatus de Regimine
Urbis et Regni Valentiae , Llorenç Matheu i Sanz, 1654,
p. 504).
Tambe ho acreditava Pere Joan Porcar,
el 1612, en Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia
, al dedicar una Cançó en alabanza de mosén
Francés Geroni Simó, en totes les llengües:
Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai,
Frances, Negre y Morisco.
Algu pot interpretar (greu error) questes cites son fruit
apasionat del lloc de procedencia dels autors, o que no mes obedisen
a un concepte nominalista, com tant lagraden
dir a determinats profesors de catala (en nomina i en el consentiment
de la Conselleria de Cultura Valenciana), que no de la llengua
oficial que reconeix el nostre Estatut, el valencià. I
seria llogic, ya questos interpretes del dogmatisme falsari
del catalanisme no lligen fora del catecisme (previo pago, clar)
proporcionat per les editorials dEliseu Climent, o atres
proximes a la causa, que suministren los libelos per a la seua
doctrina i adoctrinament, plagats de maniplucions i falsificacions
historiques.
Si no fora aixina hagueren llegit
el Memorial en defensa de la lengua catalana (Bib. Cat.:
Cisteller, Diego: Memorial, 1636), a on en les llinees 13 y 14
diu: Las leyes de las partidas están en Castellano;
en Aragón, en Aragonés; en Valencia, en Valenciano;
y en Cataluña, en Catalán. Per cert, si queda
algu profesor de valencià no reciclat que vullga
investigar este document, que es done presa, ya que forma part
de la bibloteca catalana, i no seria destranyar quen
lentrada en vigor del nou Estatut catala desaparega o se
manipule com els de lArchiu de la Corona dArago en
temps de Bofarull. ¿Seny, rigor historic, cientifisme?
Un llibre que no desapareixirà,
ya que es troba en totes les biblioteques, es el de Pi i Margall,
Las Nacionalidades . Este republicà catala, que
segur hui en dia seria tachat de facha blavero o espanyolista
, diu en la seua obra de 1876: ¡La identidad de la
lengua! ¿Podrá ser ésta un principio para
determinar la formación ni la organización de los
pueblos? Subsiste en España no sólo la diversidad
de leyes, sino también de lenguas. Se habla todavía
en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín,
en valenciano. Tienen estos idiomas, a excepción del vasco,
el mismo origen que el de Castilla; y ninguno, sin embargo, ha
caído en desuso.
I es que no a soles tenien consciencia
de la independencia de la llengua valenciana, sino que era el
model llingüistic en Catalunya, ya que si els catalans volien
llegir obres lliteraries tenien que editar les valencianes, com
ocurria en la edicio de Barcelona de 1482 de La Imitacio de
Jesucrit , de Miquel Perez: Esplanat de lati en valenciana
lengua, en Lo carcer damor o en Historia
dAlexandre , entre atres obres. Perque si algo demostra
lhistoria es que els catalans no han tingut lliteratura
propia dimportancia (de ahí apropiarse del nostre
Sigle dOr) fins a fa quatre dies quan varen publicar, per
cert, en castella Mortadelo y Filemón; al que ara, segurament,
ho traduiran al catala gracies al Consell Audiovisual Catala (CAC).
I quan han tingut els catalans
algo publicat, tots els escritors ademes de diferenciar el valencia
del catala, han calificat a la catalana de grosera y malsonante,
com diu Carles Ros en Epítome del Origen y Grandezas
del Idioma Valenciano (Valencia, 1734, pp. 18 i 19): Con
todas estas circunstancias, se deve [sic] nombrar el tercer ramo
principal de la Lenguas de España con el de Valenciana,
y no con el de Catalana, porque una y otra vinieron de la lemosina
[...], pero no en el de Catalana, que esta no ha tenido cuidado
en adelantarse, pues hoy día se conserva mal sonante, grosera,
isleña, y montaráz, que a esto llamamos los Valencianos
margall.
En definitiva, per molt que sempenyen
i nos obliguen a creure lo contrari, el valencià sempre
ha segut una llengua independent: Mas no en castellano,
no en bascuenze, no en portugués, no en catalán;
sino en idioma valenciano, porque era Valencia la que hablava
[sic]. ( Aprobación del Epítome de C. Ros
, pel Dr. Thomas Ródenas).