L'informe que a continuació
s'expon, com molt be se deduix del titul, es, sense cap de dubte,
l'opinió d'esta Associació i, com a tal manifestació
patriòtica, va ser presentat i llegit en el plenari del Consell
Valencià de Cultura, pel Secretari Joaquim Planelles, acompanyat
d'una numerosa representació de membres d'esta entitat. La
Cardona i Vives, atenent a la invitació del mentat Consell,
va colaborar, inconscientment, en una farsa, en el teatre perguenyat
per a traure avant un pacte polític entre el President valencià
d'aquells anys i el president català. De l'informe que se
demanava al CVC, naixquè una Llei bochornosa i lamentable
i de la llei, una Acadèmia que ni tan sols se nomenava de
la Llengua Valenciana.
Com siga que la postura ideològica de la'Associacio Cardona
i Vives, respecte de la Llengua Valenciana, seguix i seguirà
sent la mateixa i, lamentant aquella colaboració fraudulenta
a la que nos obligaren les circumstancies, hui portem ad esta pàgina,
aquell treball, perque considerem que la seua validea seguix sent
vigorosa.
EL PRIMER CONGRES DE
CULTURA CATALANA
LES NORMES D'ORTOGRAFIA VALENCIANA DE 1932
L'INVASIO DE L'UNIVESITAT LLITERARIA DE VALENCIA
SOBRE LA NORMATIVA DE LA LLENGUA, DE LA REAL ACADEMIA
DE CULTURA VALENCIANA
L'ACTUACIO CATALANISADORA DELS SOCIALISTES
LA SITUACIO ACTUAL
RESUM
EL PRIMER CONGRES DE CULTURA CATALANA
Es necessari iniciar este informe sobre la Llengua Valenciana, tractant
de situar als nostres interlocutors, en el lloc i en el temps des
d'on arranca el conflicte, o siga, a principis de sigle XX, any
1906, Barcelona, primer Congres de Cultura Catalana.
El Congres volien que fora "una
repicada forta de campanes" i per ad aixo, tenien que convidar
"ad eixa mija dotzena de filolecs" dels que Catalunya
careixia, perque en eixos moments no es que no tingueren filolecs,
es que carien de tot, inclus d'una llengua que d'haver existit,
s'havia perdut en el temps i en l'espai i, "de no haver
segut per l'Iglesia que mantinguè l'idioma català
en les catequesis i demes manifestacions del cult popular, es
segur que s'haguera perdut", com diu M.Capdeferro, en
Otra Historia de Cataluña.
L'home encarregat de dur a cap este important event va ser mossen
Alcover, el canonge mallorqui a qui mes tart li agrairen tota la
seua llavor filologica furtant-li la calaixera, on guardava milers
de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra diccionarial,
i enviant-lo a les illes balears, des d'on venia.
Els resultats del congres se tingueren per molt afalagadors; aixi
que, arrancant d'esta fita important començà seriament
l'idea dun catalanisme integrador.
L'idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romanica
dels arraedors, en catalanes, d'este modo l'unitat buscada per a
la composicio de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El
pensament de tots els principals components del moviment com ara
Rovira i Virgili, Almirall, Victor Alba i, especialment, el president
de la Diputacio de Barcelona Prat de la Riba, no era atre que l'expansio.
I Prat, en una visio de futur interesada, pero extraordinaria,
funda l'Institut d'Estudis Catalans, organisme que des de llavors,
maneja i mangoneja en tots els assunts de la llengua catalana.
L'euforia del catalanisme ana pujant
sa temperatura inicial, hasta l'extrem que ya en 1911, s'abocaven
frases que van descubrint-nos la patetica apetencia expansionista,
basada sobre una unitat llingüistica interesada, partidista
i invasora, en la que sempre son els catalans els que mes manen.
Prat escriu en el seu llibre "Graeter Catalonia":
"la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de
la nostra provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres
de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de Mallorca"..."Parlem,
puix, de la Catalunya gran, que no es sol el principat, ni Mallorca,
ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i
el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns,
tots som catalans".
Despres d'esta entelequia ya sol
faltava que els romanistes alemans, al tractar de traçar
el mapa de la romania, se despacharen dient que "de manera
provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua
catalana". I eixa manera provisional dels romanistes
europeus, se la prengueren ells tant al peu de la lletra que tractaren
d'afiançar, encara mes, l'utopia de l'unitat de la llengua.
Aixina, que, tot lo que parlavem tant valencians com Mallorquins,
per ad ells i la ciencia, no era atre que catala. Venia a ser
com un dogma de fe, com un linchament cientific als dos reines.
Per a mantindre aquella tentacio
totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei mes que inventar-se
falses histories, com ha seguit sent costum continuada. Aixi,
puix, els illuminats catalans se tragueren de la chistera, que
sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista.
Pero quan en 1955, Germa Colon, manifestà publicament que
"ese romance no pudo ser suplantado por una colonización
tan poco intensa...i resulta, pués, casi inverosimil aceptar
esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada
sólo por el hecho de la Reconquista", tocaren
a arrebat.
Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades,
hasta arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana,
no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atre que
la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem valencià;
quan es ben sabut que l'autoestima del poble valencià cap
a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.
Lo dels catalans i dels catalanistes
de l'interior, hasta hui, no ha segut atre que pura usurpacio.
I esta es una de les premises que el CVC deuria de tindre en conter
per a valorar totes les actituts contraries al parlar dels valencians
d'eixes associacions procatalanes, partidaris de la normativa
de l'Institut d'Estudis Catalans, de la que mossen Alcover, qui
se va morir sense acceptar-la, dia: "certs revetlers,
que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català
de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català...
i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com
a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no
tè per on agafar".
LES NORMES D'ORTOGRAFIA VALENCIANA DE 1932.
Certa discrepancia en l'utilisacio de l'ortografia, duya al mon
lliterari valencià a incorrer en divergencies. La gran majoria
d'escritors estaven d'acort en que hi havia que trobar solucions
al problema i unificar l'escritura per a que la lliteratura valenciana
adquirira el prestigi que mereixia.
Llavors, se va creure que "un
acort transaccional" entre tots serviria per a millorar
la situacio. Pero el resultat de l'acort va ser molt diferent
de l'imaginat.
Aixi que lo que s'inicià de bona fe, va acabar politisat,
mangonejat i malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable
per a la Llengua Valenciana. ¿Perqué? Molt senzill,
perque Catalunya va avistar la porta oberta per on colar-se i per
la que podia impondre, en el Reine de Valencia, les mes greus intencions
absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançadilla del catalanisme,
va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els seus
adictes, especialment els castelloneros, quedaren convençuts
de que lo millor no era calfar-se el cap discurrint una normativa
per a la Llengua Valenciana,sino que era mes util, ya que els catalans
ya la tenian en circulacio, adoptar aquella.
Els firmants de les Normes d'Ortografia Valenciana, que mes tart
se dirien del 32 o de Castelló, presos d'una especie de sindrom
d'Estocolm, preferiren acollir-se a lo de Fabra, que treballar i
pautar una normativa propia mes adequada a la sintaxis i a la fonetica
valenciana. Hui nos estem donant conter de l'erro que cometeren,
perque primera, s'han oblidat de les Normes del 32 que no les seguix
ningu, i segon s'ha adoptat, definitivament, la sintaxis catalana
hasta l'extrem de deixar perdre la propia en benefici d'unes aberracions
incomprensibles.
En la presentacio de "l'acort
transaccional" que no pacte, se recullen una serie de
paraules que en l'actualitat estan proscrites pels usuaris de
la Llengua Catalana. Pero, ademes, se diuen algunes coses que
s'han incumplit sense cap escrupul. "...va sense dir que
hi ha cap vençut puix les autoritats filologiques que sotafirmen,
mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous
progresos". "Al temps, a aquelles autoritats i a les
novelles generacions d'estudiosos pertany la cura i missio, prou
feixuda i prou llarga d'anar rectificant i millorant un sistema
-a base tambe, naturalment, d'amples acords-, que deixant a un
costat atres raons no pot ser madurat com caldria...".
Analisen esta frase, els encarregats de llegir este informe i recapitulen
sobre ella. Traguent-li l'intencionalitat que comporta i diguen
sino hi havien discrepancies a l'hora de firmar estes bases.
En primer lloc se diu que "no
hi ha cap vençut" lo que ve a significar que les
discrepancies eren fondes. S'atribuixen, ells mateixa la nominacio
d'autoritats filologiques...que mantenen punts de vista cientifics,
quan d'autoritat no ne tenien cap perque ningu els havia revestit
d'eixa distincio per a negociar en nom de ningu i, per supost
en nom del poble valencià; de cientifcs, menys encara perque
de tots els firmants, no mes hi havia un filolec de prestigi que
era el pare Fullana, els demes, si exceptuem a Revest que era
filosof, eren tots o erudits, o socis de la Castellonenca o arquitectes,
pintors, o muscis que no sabien res de filologia, gent "sense
esment" com anys mes tart diria Germá Colon.
Seguixen dient les bases que "a la novella generacions d'estudiosos
pertany la cura i missio (sense dupte) molt feixuda i prou llarga
d'anar rectificant i millorant un sistema que...no pot ser tan madurat
com caldria". La confessio resulta cautivadora, perque els
mateixos firmants estan reconeixent que aquelles normes no son mes
que paper banyat, un document d'arranc i, ademes, poc madurat, pero
se confiava en les generacions futures per a que arreglaren l'empastre.
Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allo
poc madurat s'ha revisat a base d'amples acorts. ¿Perqué?:
senzillament perque eixes normes no les seguix ningu i perque els
encabotats en fer desapareixer la Llengua Valenciana, s'han preocupat
ben seriament d'omitir tota referencia i han traçat el cami
seguint les pautes, tan sintactiques, com morfologiques o ortografiques
que se dicten des de l'Institut d'Estudis Catalans, que no deixa
de ser, per a tots els valencians, un agravi. La sola intervencio
d'eixa entitat en els assunts de la nostra comunitat, delit arreplegat
en la Constitucio espanyola, deuria de ser prou per a que als defensors
del catala els caiguera la cara de vergonya. I, des d'esta Associacio,
exixim que se tinga en conter eixa actitut antivalenciana, especialment
presa per les Universitats.
L'INVASIO DE L'UNIVESITAT LLITERARIA DE VALENCIA.
Tingue que transcorrer tota la lamentable creuada del 36, per a
que se donara un atre fet que encara afonara mes a la Llengua Valenciana
i obrira una nova brecha en el valencianisme. Estem parlant de l'invasio
premeditada i alevosa de l'Universitat, per catedratics venguts
de Catalunya, delliberadament. No venien mes que a fer proselitisme
a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt,
que passat el temps confessarien que arqueologia n'havien ensenyat
poca, "pero hem fet pais". Ad estos els seguirien mes
tart els natius, com ara Blasco, Cucó, Sanchis, Guía,
Sanchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals
iniciadors de la total catalanisacio de l'Universitat.
Mentres tant nos seguiem preguntant els valencians, qué
s'ha fet de la primera catedra de Llengua Valenciana, regentada
pel pare Fullana qui, ademes, va ser Academic de la Real Academia
Espanyola en representacio, precisament de la Llengua Valenciana.
En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasio destructora,
i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes
veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que "l'enemic
el tenim dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians
son... els propis valencians.
Mes tart, esta mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra,
hui membre del Consell de Cultura, tingue la gosadia de fer desapareixer
l'image de la mare de Deu de la Sapiencia de l'escut centenari d'eixa
institucio, per a humiliar a tant d'antic alumne que vea en la Mare
de Deu un simbol universitari insustituible.
Els pleits en contra del poble representat per Alternativa Universitaria,
han segut renombrats. Al final han pogut conseguir de la justicia
i de la politica, que dins dels murs, dins del campus on se reclouen
alumnes i profesorat, se puga denominar a la llengua dells, que
no dels valencians, llengua catalana, per a major oprobi d'un poble
que no se mereix que els seus fills tinguen que educar-se baix de
la direccio d'un professorat que renuncia a les seues arrels i al
propi estigma que la terra dona.
Son els que tot ho avalen en la "ciencia" i, en canvi,
se callen que la normativa que ells estan utilisant no va necessitar
de cap cientific per a pautar-la. L'inventor no fon atre que Pompeu
Fabra, un quimic aficionat a la filologia. Son evidents els desgavells
que en la norma brollen. Tan es aixina que els propis catalans,
i algun catalaniste en moments de sinceritat, com ara Pitarch membre
de l'IEC o, natiuis com Pericai, Toutain o Ivan Tubau, ho reconeixen
palmariament.
Es este, el clasic cas en el que
nomes veuen la palla en l'ull dels atres i no se veuen la viga
en el dells; quan acodixen a la "ciencia" per
a denostar a la LlenguaValenciana, no se donen conter de que eixa
ciencia com escusa, no passaria un riguros examen mes que en un
suspens grandissim.
En estos mimbres: ¿pensa el CVC, que estes institucions
poderoses, totalment politisades, poden marcar la pauta del idioma
valencià?
SOBRE LA NORMATIVA DE LA LLENGUA, DE LA REAL
ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA.
No podem seguir en este informe, sense deixar constancia de la
normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana, perque es el
fanal que nos ilumina, la guia que marca el cami de tants i tants
valencians.
Se tracta, com molt be pot comprovar qualsevol estudios, de un
pautat adaptat cientificament al parlar del poble, a la realitat
quotidiana dels usuaris valencians, com no podia ser d'atra manera
tractant-se del proyecte fet realitat, d'una Associacio incrustada
en el cor i en l'estima del poble.
Fent un poquet d'historia hem de dir que la confeccio i estudi
de l'ortografia de la RACV, que durant mes de cinc anys dugueren
a cap un equip de filolecs, pintorescament, llicenciats en filologia
catalana, per l'Universitat Lliteraria de Valencia, se va presentar
en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el mes de Març
de 1981 i, el notari de Massamagrell dona fe del plec de firmes
de mes de mil intelectuals i Associacions valencianes, com aixi
tambe, de cent deu mil firmes mes, cotejades pel mateix notari,
i depositades en el banc de Santander, recolzant ad esta obra valiosa
i extraordinariament minuciosa, per mig de la que la RACV, dotà
a la llengua dels valencians d'un isntrument valiossissim, perfectament
adaptat a la sintaxis, la fonetica i la morfologia del nostre parlar
que, ademes, l'avalà per mig d'una DOCUMENTACIO FORMAL, mes
tardanament publicada, en la que se fa clavapeu del minucios estudi
que se tingue que dur a cap, per a completar esta magnifica obra.
Josep Boronat, membre del Consell Valencià de Cultura, i
u dels firmants i intervinents en l'acte del Puig, recorda en el
seu llibre POMELL DE VALENCIANITAT, l'efemeride, dient:
"Tot aço s'ha fet
seguint les mes modernes corrents llingüisti ques: els llingüistes
actuals de prestigi -de prestigi- s'interessen molt mes per l'estudi
sincronic (es dir, per cóm es la llengua hui, com es parla
actualment) que per les etapes que haja tingut en el passat (per
l'estudi diacronic, que s'ha de fer, pero que no es determinatiu).
En canvi, els llingüistes
catalanisadors, en contra de tota evidencia cientifica, no solament
fan despreci del parlar actual valencià, sino que intenten
canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala.
Si ho conseguiren, en les escoles, dins d'uns quants anys hauria
mort el valencià, i les noves generacions s'expressarien
en catala. No son, per tant, llingüistes: son salvages que
volen assessinar la llengua valenciana".
(Pomell de Valencianitat. Pagina 143. Josep Boronat).
Han transcorregut setze anys i les paraules de Boronat, en un percentage
elevadissim, s'han tornat profecia casi a punt de cumplir-se. Es
palpable, que quant s'anunciava des del monasteri de Santa Maria
del Puig, esta a punt de prendre cos, de tornar-se, efectivament,
en una realitat palpable, perque la catalanisacio de la llengua
ha segut consentida i auspiciada pels governs de torn, i perque
el catalanisme, sempre ben dotat economicament, ha tengut ocasio
d'infiltrar-se en totes les arees d'influencia de la nostra Comunitat.
Resulta verament incomprensible, que dins del nostre Reine, hagen
naixcut individuos, sempre mes disposts a decantar-se per propostes
extranyes, que per eixir en apoyo i defensa de lo propi.
Dels bons valencians amparats en la serietat i la ciencia de la
RACV depen la subsistencia d'una llengua a punt de suicidi per falta
de l'amor que hi ha que tindre a les coses propies i, especialment
a la cultura.
L'ACTUACIO CATALANISADORA DELS SOCIALISTES.
El 19 de Septembre de 1982, la Consellera de Cultura i Educacio,
Ampar Cabanes, autorisà l'ortografia general de la Llengua
Valenciana, per a aplicar-la al mon de l'ensenyança. Se tractava
de la normativa "cientifica", pensada i ajustada per al
poble valencià, feta pels filolecs valencians de la Real
Academia de Cultura Valenciana (Centre de Cultura Valenciana, fundat
per la Diputacio de Valencia en 1915, seguint les mateixes pautes
que l'homonima de Barcelona respecte a l'Institut d'Estudis Catalans)
Imprevisiblement, el govern d'UCD en el poder, perdia les eleccions
estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme.
Vintinou dies despres de l'entrada en vigor de la normativa aprobada
per la Conselleria d'un govern legalment constituit, el nou Conseller
de Educacio, soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la
normalisacio pacificadora de la Llengua Valenciana.
En una majoria absoluta apabullant, el nou mandatari de l'Educacio,
tan sutilment com nos va ensenyar a fer les coses durant tot el
seu mandat, sense armar ni pols ni remoli, va conseguir que els
mestres se doblegaren a les seues pretensions. Baix l'amenaça
velada de quedar-se sense plaça, els va donar tres anys per
a reciclar-se a la normativa catalana.
Se va fer desapareixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per
Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuida i, en un acte
d'imposicio mes propi de les maneres hitlerianes, s'inicià
l'invasio de l'administracio, radio, televisio, coleges, instituts,
Universitats, etc, ordenant l'estudi de la llengua en la normativa
de l'Institut d'Estudis Catalans.
Esta actuacio totalitaria, sesgada i maliciosa, sense cap tipo
de consense en les Corts Valencianes, hasta l'extrem de que no va
necessitar cap decret o llei per a fer efectiva l'implantacio, que
encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la Llei
d'Us del Valencia, ha conduit a crear una sarcia de filaments moguts
des de la Conselleria d'Educacio, que a hores d'ara es imposible
de desactivar. Ni tan sols el PP, partit governant en l'actualitat,
ha pogut lliurar-se de tota la gent procliu a la causa catalanista,
que el PSOE va instalar dins de totes les instancies de decisio.
En la actualitat conviuen, lamentablement, i manegen els fils de
l'educacio els mateixos comissaris. Les ilusions que el poble se
fea durant la campanya electoral que dugue al PP al poder, de que
anaven a resoldre el problema de la llengua, de res nos han servit,
perque el problema, seguix, no igual, sino pijor que com estava
fa uns anys.
S'esta comprovant un fenomen que, precisament, es el que l'invasor
catalanisme buscava i la ma ejecutora del Conseller socialiste va
ficar en practica: hui, quan els chicons finalisen els estudis ho
fan totalment convençuts de que lo que els han ensenyat en
les escoles es la Llengua Valencia i, inclus, se'ls ha menjat el
cervell de tan gran manera que, no es que no sapien qui es Fullana,
sino que tenen per catalans a Ausias March, a Joanot Martorell o
al Tirant lo Blanch.
Per aixo creem, des d'esta Associacio Cultural, que l'encarrec
del president Zaplana al CVC, no es mes que una fogida cap a vant.
Una fogida cap a vant poc meditada, perque una vegada en l'informe
del Consell en les seus mans, qui tindra que resoldre el conflicte
sera el propi president i, llavors, s'haura de definir adoptant
una postura politica sobre una questio que no es pot resoldre mes
que per referendum i ya.
Ara, les forces secessionistes del catalanisme, s'estan aprofitant
de la coyuntura actual i del tracte preferent per part dels politics.
Per aixo ya se van sentint veus que demanen que la normativa aplicable
a la llengua valenciana siga la que s'esta ensenyant en les escoles
perque - diuen- es la legal i acceptada, quan de tot el mon es sabut,
com ya hem dit, que l'aplicacio d'estes normes fon el producte d'una
decisio totalitaria d'un conseller d'ingrata memoria, que ha contribuit,
poderosament, a soterrar les ilusions d'aquells que verem en el
PP, un raig d'esperança per mig del que recuperar la Llengua
Valenciana, hasta hui denostada insidiosament i abolida casi totalment
pel socialisme i la continuitat en l'accio del Partit Popular.
LA SITUACIO ACTUAL.
De tot lo escrit hasta ara se despren, que l'actual situacio no
pot ser mes descoradora. L'encarrec del president Zaplana, al CVC,
en conte d'apaciguar l'ambient, esta propiciant uns moviments subversius,
envolvents i quasi terroristes, que hasta hui no se recordaven.
Directors d'Instituts rebugen a l'IVAJ precisament per sa politica
llingüistica en defensa de la Llengua Valenciana, que no es
la catalana. Manifestacions descarades en pro del catala com a llengua
propia dels valencians. Protestes en les inauguracions de les noves
seus de l'IVAJ, units a blasfemies, insults i escopinyades, llançades
per uns alumnes entre quinze i setze anys, als que els han menjat
la totina i que envien, en hores lectives, com a alvançadilla
de la discodia, mentres els responsables no donen la cara. Son alguns
eixemples de com se troba el problema de la llengua.
Per atra banda, des de les Universitats,
s'esta intentan intoxicar l'ambient per mig de manifestacions
mes propies de gent sense cultura i dient que l'homologacio "cientifica"
la donen les Normes ortografiques de Castelló del 32 i,
consequentment, la gramatica de Carles Salvador, dos derivacions
d'aquell desgavell, ya comentat en la plana 3 d'este informe.
Al mateix temps que recaben per a l'Institut d'Estudis Catalans
la potestat de dictaminar sobre la llengua catalana, referint-se
al valencià o, en tot cas, que eixa responsabilitat recaiga
en eixe fantasmagoric Institut de Filologia de la propia universitat,
creat en temps recient pel Conseller Ciscar, per a obviar la força
cultural i cientifica de la Real Academia de Cultura Valenciana.
Tambe, des d'instancies de poder
de l'ensenyança, i com no, des de l'Universitat -com diu
mossen Costa, llicenciat en filologia per l'Universitat de Barcelona
i decantat per l'idioma valencià autentic-, seguixen les
normes de l'IEC, organisme que ha arreplegat per a la seua norma
escrita "els pijors idiotismes i manierismes de l'artificial
llenguage academic catala", i a tota costa, volen introduir
eixe fem en la Llengua Valenciana.
En resumits conters, el panorama actual de la Llengua Valenciana,
considerem que no pot se mes desalentador, hasta tal punt que no
nos podem permitir l'optimisme.
RESUM.
Per a finaliçar, resumim en set punts, les conclusions d'este
informe que l'Associacio Cardona i Vives de Castello, presenta a
la consideracio del Consell Valencià de Cultura:
1).- Que el problema llingüistic que se dona en la nostra
Comunitat Valenciana i que s'arrastra des de temps immemorial, no
l'hem creat els valencians.
2).- Que no nos pareixen acceptables postures anti cultura valenciana,
com les demostrades per l'Universitat, les escoles o els instituts,
des d'on se preten per la força, impondre a la joventut,
una normativa "acientifica",totalment alluntada de la
veritat.
3).- Nosatres creem que el parlar del poble ni se pacta ni se negocia.
Seria una humillacio raonar d'igual a igual en els que intenten
decapitar la Llengua dels valencians, arrailada en el cor del poble,
dins d'una cultura de sigles.
4).- Obviant tot lo expost, considerem que no se deu de parlar
en aquells per als que, el concepte cientific consistix en dogmatisar
sense aportar cap de prova que avale eixa ciencia a la que tan continuadament
acodixen.
5).- Considerem, tambe, que no es cap encert que el President Zaplana
li encarregue al CVC l'informe sobre la Llengua Valenciana, mentres
en les escoles, televisio, Universitat, Administracio o, inclus,
en els examens de la junta calificadora, se seguixca mantenint la
normativa catalana. Pensem que l'encarrec de la primera autoritat,
no deixa de ser una trampa saducea, per mig de la que, inqüestionablement,
s'esta prenent partit per una normativa determinada, en despreci
de la valenciana.
6).- Igualment considerem que no es possible cap componenda encaminada
a la pau llingüistica, en tant en quant, des dels estaments
que s'auto consideren "cientifics" no accepten, diafanament,
que la Llengua Valenciana, es la propia de la nostra Comunitat,
unica, independent, autonoma i estatutaria.
7).- L'Assocciacio Cardona i Vives, per fi, vol deixar constancia
de que considera com a maxima autoritat llingüistica per a
decidir sobre la Llengua Valenciana, a la Real Academia de Cultura
Valenciana
A grans pinzellades, i sense voler fer farragos este informe aportant
abundant bibliografia, o cites de personages i eixemples ortografics
o sintactics, creem que s'ha donat una clarissima exposicio del
problema que sufrix la Llengua Valenciana des de principi de sigle
- en el sigle passat, des de Catalunya s'assumia que el catala era
un dialecte del Provençal, i no se plantejava cap problema-
i que no ha fet mes que anar aumentant, del mateix modo a com ho
fa una bola de neu que a mida que s'arrastra per la falda de la
montanya cara a vall, s'engordix. En l'actualitat, i lamentablement
per al poble valencià, el tamany d'eixa pilota que, insistentment,
ha anat fent-se gran impulsada pel catalanisme, que en constancia,
ha desvirtuat totes les propostes culturals del nostre poble, se
troba en un moment culminant i perillos que podria conduir-nos,
atra vegada, molt a pesar dels valencians, a tindre que prendre
mides indesijades, per a defendre la nostra identitat.
Aixi, puix, i en cumpliment de la crida del Consell Valencià
de Cultura, i per a colaborar en l'informe que el President Zaplana
ha demanat, estes son les conclusions que aporta la nostra entitat.
En Castelló de la Plana, a vintisset de febrer de mil noucents
noranta huit.
El President: Gonzalo Romero.
