Fa vora quatre anys em publicaren est articul (que ara torne a posar damunt la taula) en el Diario de Valencia (02-04-2004) i l’any següent tambe fon publicat en Levante-EMV (28-01-2005). Passat el temps (i com resulta que les coses no han canviat gens) crec que no ve mal tornar a recordar una serie de qüestions que pareix que no volen vore aquells que haurien de velar per la recuperacio de la llengua valenciana, i per tant d'aquelles formes i estructures caracteristiques que la fan singular i diferenciada entre les llengues que conformen la familia romanica.

 Tot aço ho dic perque seguixen mantenint-se (i reforçant-se cada volta mes) les formes importades front a les autoctones, a les que, per si no n’hi havia prou, s'intenta soterrar. Paraules, frases fetes, expressions, etc., com poden ser calces, caure en terra, deport, fadri, frontera (d'una casa), fi de semana, llanda, llavar, llonja, mitat, sapia, vacacions ...i un llarguissim etc., totes elles absolutament genuïnes i que hui son bandejades i substituides impunement per les importades "mitges", "caure al terra", "esport", "solter", "façana", "cap de setmana", “llauna”, "rentar", "llotja", "meitat", "sàpiga" i "vacances", respectivament, en un proces que nomes te un nom: substitucio llingüistica.

 Encara que el terme objecte principal d’est articul es un atre, no puc evitar fer un chicotet comentari sobre l’expressio “cap de setmana” dient-los a tots aquells valencians que, complaguts i enlluernats, fan us d’esta expressio, que la comparen en "cap d'any" i "al cap i a la fi", i voran com, en estos casos, el substantiu cap s'utilisa en valencià per a referir-nos al principi d’alguna cosa i mai al final. Per tant en valencià l’expressio correcta seria fi de semana. Ah, se m’oblidava, els italians diuen fine settimana, els francesos la fin de la semaine, els gallecs la fin de semana … no se si arribaran a vore algun paralelisme. Dic aço perque els seguidors del dogma encara que demostres clarament que estan equivocats no ho reconeixen mai (els dogmes funcionen aixina), pero em queda l’esperança de que els valencians que utilisen esta expressio (cap de setmana) per mimetisme, que en son molts, rectifiquen que encara estan a temps.

 Dit tot aço, ara si que anem a fer un poc d’historia sobre el nom del primer mes de l’any que en llengua valenciana sempre ha segut giner. Pero hui, degut a que tant en les escoles, com en l'Universitat, els centres oficials, ajuntaments, conselleries, mass media (entre ells la radio i televisio valencianes) etc., es substituit per l'importat gener (viu nomes en la major part de Catalunya i les Balears), el terme valencià (giner) està sent incomprensiblement bandejat, i aço en la complicitat d'aquelles institucions valencianes (Conselleria de Cultura, AVL, etc.), que haurien de donar eixemple, tant com el que mes, a l’hora de recuperar el valencià genuï.

 Vejam, puix, la tradicio i els segles que contemplen l'us del terme giner en terres valencianes. El Diccionari Català-Valencià-Balear (a partir d'ara DCVB), du una cita datada en 1270 en la que ya apareix el terme en qüestio: "Lo primer dia de giner" (Capmany Mem. II, 36). Pero aço nomes es el principi, perque en eixa mateixa epoca (segle XIII) i en el Llibre de Cort de Justicia de Cocentaina (anys 1269 a 1295), hi ha dos anotacions en les que tambe trobem el terme giner: "en lo mes de giner [...] en l'an de mil CC LXX IIII " (R51, pag. 57) i "en el mes de giner primer vinent" (R471, pag. 128). En est estudi de l'antiquissima documentacio de Cocentaina no apareix, en cap moment, la variant gener. En juliol de 1.370 tenim: “… d’aci per tot lo prop vinent mes de giner” (AMV, Manuals de Consells A-15, fol. 120 r).

 Vejam ara quin terme utilisaven els classics valencians quan es referien al primer mes de l'any. Comencem pel gran poeta valencià Jaume Roig: "no'ls plau caliu en lo giner", "En lo giner, una polida [...] gentil burgesa", "en lo giner de matinada".

 Un atre classic valencià com es Joanot Martorell (autor del Tirant Lo Blanch) tambe usa el terme (forma patrimonial valenciana) en el segle XV: "començada a II de giner de l'any MCCCCLX "[5].

 Acabarém el capitul dels classics valencians citant un passage de l'obra Lo Passi en cobles, de Mossen Bernat Fenollar i Pere Martineç: "Del mes de giner any mil que corria"[6].

 Els autors mes emblematics del segle d'or valencià: Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Sor Isabel de Villena, no usen mai en la seua importantissima produccio lliteraria la variant gener. Sempre que fan referencia al primer mes de l'any utilisen com a unica forma giner. Aço ho puc afirmar rotundament pel fet d'haver escorcollat de forma exhaustiva les seues obres.

 Els diccionaris valencians que he consultat, editats abans de que la reforma de Fabra influira en Valencia, nomes duen (com no podria ser d'una atra manera) la forma giner (Diccionario Valenciano-Castellano de D. José Escrig, Valencia, 1851; Vocabulari ortografic valencià-castellà del R.P. Luïs Fullana Mira, Valencia, 1921, ...).

 Pero tornem al DCVB i vejam lo que diu, entre atres coses, respecte al llinage Giner: "...Hi ha la variant Giner abundant a la part meridional del territori de la nostra llengua [= tot el territori valencià], com Xerta, Vinaròs, Morella, Coves de Vinromà, Torreblanca, Val., Albuixec, Beniardà, Benifallim, Cocentaina, Alcoi, Dénia, Altea, Beniarrés, Al., Campello, Verger, Elx, etc.". En el mateix apartat remarca que les variants Gener o Janer, son llinages existents en poblacions catalanes o balears.

 Quan en el DCVB es dona noticia de com es pronuncia esta forma en les distintes comarques o poblacions valencianes es deixa clar que han arreplegat una unica forma (giner) en tot el nostre territori i que la realisacio fonetica depen de la zona: ginê (Vinaròs, Morella Benassal), giner (Sueca, Cullera, Benigànim, Ador, Pego, Patró, Alcoi, Alacant) i chiner (Valencia, Gandia). Crec que el fet es comenta a soles.

 Finalment repassarém el refraner valencià (tret tambe del DCVB, i transcrit fidelment per a que no hi haja dubtes): "Trons en giner, fica sitges al graner" (Benassal); "Sembrat de giner no ompli el graner" (Altea); "En lo giner, ous en lo paller" (Val.); "Al giner, la gallina al seu lloquer" (Cast.); "De giner, ni ovella ni corder" (Val.); "En giner i en febrer no hi ha cap gos coniller" (Alcoi); "En giner, la palla en lo paller" (Val.); "En giner, tin encés lo braser" (Val.); "En giner, tanca la porta i encén el braser" (Cast.); i "En giner, no es trau el morro al carrer" (Callosa).

 Per la meua part m’agradaria tancar est apartat recordant aquella expressio que solia oir en ma casa quan s'acostava eixe mes o quan estavem en ell: "giner gelà a sa mare en lo llavaner" (donava una idea del fret que solia fer en eixe primer mes de l'any). Aci, curiosament, tenim una atra paraula patrimonial valenciana: llavaner. Esta paraula hui proscrita en benefici de l’importada “llavador”. Una mes per a afegir a la llista.

 Com hem pogut comprovar, giner es l'unica forma viva i tradicional (des de l'inici del romanç valencià) en tot el nostre territori (a vore aci qui pot explicar el fonament cientific que du a soterrar la forma valenciana giner i substituir-la per l'importada gener), pero si els valencians no reivindiquem la genuïna llengua valenciana, en uns anys les formes valencianes actuals (i multiseculars) deixaran de formar part de la llengua viva. I aço pot ser, per greu que parega, el principi de la fi d'una de les llengües de cultura mes importants d'Europa en els segles XIV i XV. Els valencians tenim l’ultima paraula. Tot dependra de la capacitat de reaccio d’este poble. Estic segur que qualsevol nacio en una llengua de cultura com la nostra i sofrint les mateixes conseqüencies haguera reaccionat d’una manera molt diferent. Per aixo, nomes en una clara determinacio que nos duga a unir esforços en la reivindicacio identitaria conseguirém salvar la llengua, eixa llengua valenciana, hui fortament amenaçada per l'efecte de dos processos paralels que posen absolutament en perill el seu futur: el de substitucio de les formes genuïnament valencianes, com ara acabem de vore, i el de la creixent castellanisacio que ningu hauria d'oblidar.