1.1.1. La ciencia al servici del llenguage.

[...]

 Tots sabem que els chiquets s’ensenyen a parlar i a entendre sense fer grans esforços i molt pronte: ans de complir el primer any comença l’adquisicio del llenguage, i els atres tres anys l’utilisen en considerable habilitat. Observem que no passa lo mateix en la lectura o l’aritmetica.

 El proces d’adquisicio de l’habilitat llingüistica pareix a primera vista que es un proces senzill, vista la velocitat en que l’infant pot obtindre-la. Podria pensar-se en un proces de condicionament psicologic i generalisacio.

 Pero les investigacions cientifiques que estan fent-se, van demostrant que este proces es mes complex de lo que es pensava, confirmant l’idea del llingüiste Noam Chomsky, segons la qual hi ha coneiximents i capacitats innats subjacents a l’us del llenguage.

 [...]

 Pareix [...] que son innats els mecanismes de percepcio i distincio que permetran al chiquet convertir la senyal variable del llenguage en uns fonemes determinats, i, mes tart, en paraules i significats. Molt abans de que els chiquets parlen i comprenguen, son essencialment sensibles a les distincions acustiques que resultaran essencials per a la comprensio del llenguage.

 [...]

 Pero pareix que l’extensio dels horizons perceptius van estretint-se quan l’infant va deprenent la llengua nativa: conserva i agudisa la capacitat per a distinguir els fonemes propis de la seua llengua materna, pero va perdent capacitat per a fer-ho en els fonemes que no es donen en ella. La perdua no es irremissible, pero la posterior recuperacio d’eixa capacitat sera molt mes costosa i laboriosa. Per eixemple, els japonesos adults son incapaços de notar la distincio entre els sons [r] i [l]; encara que poden arribar a captar la distincio despres d’una preparacio especial i una considerable experiencia en una atra llengua que els tinguen com a fonemes diferenciats.

 Tambe es una cosa comunament acceptada que en l’infancia, quan el chiquet comença a dependre la llengua dels seus pares, es produix l’evolucio de l’anatomia del tracte vocal, la dels centres de la parla en el cervell, i la d’eixes capacitats perceptives innates de distincio de fonemes, donant-li en conjunt unes caracteristiques que el constituixen com a membre d’un entorn cultural determinat, membre d’una concreta comunitat llingüistica, membre individual biologicament caracterisat d’una cultura, la dels seus pares, la del seu poble.

 Tambe per estos motius, explanacio d’investigacions autenticament cientifiques, hem de tornar a parlar als fills, des del bressol, en valencià, si no volem que muiga o es desvirtue la nostra cultura valenciana, la nostra idiosincrasia. Mes: hem de fer que tot l’ambient que rodege als chiquius, tot lo que es parle al seu voltant, tot lo que escolten en els primers mesos i anys de la seua existencia, siga llengua valenciana.

 Son interessantissimes ad este respecte les conclusions a que ha arribat, despres de llargues investigacions, el professor Tadanobu Tsunoda, de l’Institut d’Investigacions Mediques de l’Universitat Medica i Odontologica de Tokio. Les donà a coneixer presentant un informe en un coloqui de la UNESCO celebrat en Atenes, en abril de 1981.

 Diu el professor Tsunoda: “Estime que la llengua materna es el factor que determina la diferencia de les vies per les quals les persones reben, elaboren, senten i comprenen els sons provinents del mig que els rodeja. La llengua materna es relaciona estretament en el desenroll dels mecanismes de l’emocio en el cervell. Aço em du a supondre que la llengua materna adquirida durant l’infancia te una estreta relacio en les particularitats de la cultura i la mentalitat de cada grup etnic”.

 Es ben sabut que, en l’actualitat, els cientifics estan determinant, en precisio cada volta major, la localisacio de les funcions del cervell huma. Els canvis del fluix sanguineu en les arees del cervell son una indicacio del canvis d’activitat d’estes arees, quan la persona en experimentacio realisa una determinada accio. Per mig d’uns mecanismes de multideteccio, gracies a l’us del Xenon-133, un isotop radiactiu, inyectat en l’arteria cerebral, pot representar-se graficament una especie de mapa d’activitats de les diverses parts del cervell.

 En 1965, el profesor Tsunoda començà una serie d’experiments, ideant tecniques complexes, utilisant l’estimulacio auditiva retardada per a determinar de quína manera distinguix el cervell diverses classes de sons, paraules, sons d’orige mecanic, tonalitats sintetiques, etc., conseguint determinar en quín dels dos hemisferis cerebrals predomina la percepcio de cada so.

 Els experiments demostraren que el cervell es capaç de discernir les caracteristiques estructurals dels sons; i que el predomini de l’hemisferi dret o esquerre del cervell depen de l’estructura dels sons, de les series de freqüencies maximes o formants, harmoniques o inharmoniques, i del grau de modulacio de freqüencies.

 Des de 1972, el professor Tsunoda incorporà, com a subjectes d’investigacio, a persones no japoneses, observant notables diferencies en el predomini d’un hemisferi o de l’atre davant d’estimuls similars. Pero experimentant en persones educades de chiquets en llengua diferent a la dels seus pares i antepassats, arribà a la conviccio de que el factor que determinava les diferencies era la llengua escoltada i parlada en els seus primers anys de vida, no les diferencies de caracter genetic. No era la raça, sino la llengua, el mig auditiu i llingüistic que havia rodejat al chiquet en els seus primers anys d’existencia, el que produia eixes diferencies.

 El llenguage, les funcions llogiques que es basen en el llenguage, i els sons i funcions relacionats en les emocions, poden localisar-se en el mateix o en diferent hemisferi cerebral, en l’hemisferi esquerre del parlar, o en el dret. “Pot afirmar-se - diu Tsunoda- que la lateralitat de la localisacio de les emocions es una cosa que s’adquirix a traves de la llengua materna”, la llengua que es depren en l’inici de l’existencia, en els primers set o huit anys.

 Les diferencies notables que hi ha en les llengües, respecte de la seua influencia en la formacio dels mecanismes de funcionament del cervell, segons el professor Tsunoda, es troben destacadament en les vocals. Te una gran importancia la basearticulatoria vocalica. Es determinant la seua claritat i purea de so, o la seua foscor i indeterminacio de vocals neutres; la seua abundancia relativa front a les consonants, la freqüencia d’us de paraules formades per una sola vocal o per dos o mes vocals combinades, o el domini de les consonants.

 La tendencia a la claritat i purea de sons vocalics i a la relativisacio de les consonants es proverbial en la llengua valenciana. Com ho es tambe la foscor i indeterminacio de sons vocalics en el parlar catala. La claritat fonetica de les set vocals valencianes contrasta i es distinguix notablement de la fonetica vocalica catalana, molt especialment per la confusa pronunciacio de A, E i O atones que mogue a Pompeu Fabra a definir A o E com a “vocal neutra”. El valencià pot canviar netament una vocal per atra, dient “ancendre” per “encendre”, “asclafit” per “esclafit”, pero no mescla mai els sons vocalics.

 Un eixemple de la preponderancia de les vocals el tenim en la classica paraula aigua que, en llengua valenciana, tendix a pronunciar-se (i de fet molts diuen sempre) auia, eliminant consonants, mentres el llenguage catala, prenint orige en la classica valenciana aigua, tendix a pronunciar aiga, reduint les vocals i conservant la consonant.

 Tornem a llegir les paraules del professor Tsunoda i deixem que la llogica conduixca el nostre pensament.

 La llengua adquirida durant l’infancia te una estreta relacio en les particularitats de la mentalitat i, per tant, de la cultura de les persones que formen poblacions de personalitat definida i diferenciada entre tots els pobles que constituixen l’humanitat. El desenroll dels mecanismes cerebrals que reconduixen les emocions i, per tant, les mateixes accions que “ixen del cor” (com diém un tant inexactament), han segut formats per les caracteristiques de la llengua materna.

 No podem estranyar-nos, per tant, de les diferencies de comportament instintiu i colectiu entre els que hem mamat la llengua valenciana en una familia de parla valenciana, i els que han oit i parlat de chicotets la llengua catalana en una familia de parla catalana. Diga’s lo mateix entre els de parlar valencià i castella.

 Pero en terres de llengua valenciana, hem tingut els valencians una molt greu equivocacio, si pot calificar-se solament d’equivocacio. Em referixc a l’haver forçat un parlar extrany al de la familia per a bressar i acaronar als fills. Este pecat es el d’haver parlat als fills en castella, desviant i llevant de les seues circumvolucions cerebrals els camins i conexions neurologiques que estan relacionats estretament en les particularitats de la mentalitat i de la cultura del nostre poble valencià.

 Si volem mantindre la nostra idiosincrasia hem de tornar a parlar als fills, des del bressol, en valencià. Despres, als set o huit anys, ya podran dependre qualsevol atra llengua.

 L’excusa de que no tindran facilitat per a estudiar en l’escola es una falsetat. Bona prova la tenim en tots els que, com yo, hem començat a a parlar en castella quan ya teniem uns quants anys, en l’escola, sense cap de dificultat. Pensem en valencià, parlem en valencià, i tambe, correctament, en castella. I en unes atres llengües. Pero les reaccions emotives, el cor, es valencià.

 Aixina s’alluntarà tambe el perill -que confirmen els fets que patim- de que, havent iniciat la vida en un castella artificial, puguen alguns creure que tornen al valencià deprenent el catala fabriste que baix el nom de valencià s’impartix en escoles i universitats, com està passant.