Si per Fonetica entenem la part de la Gramatica que estudia la naturalea i evolucio dels sons d'una llengua considerats en sí mateixos i en relacio ab atres fenomens llingüisties, no anem a reproduir aci l'estudi de la llengua valenciana des del punt de vista de sa Fonetica. En un recent llibre titulat FONETICA DE LA LLENGUA VALENCIANA, hem fet eixe estudi dels origens i evolucio de la llengua valenciana des del llati vulgar fins al present (Fonetica historica o diacronica) i son estat actual (Fonetica descriptiva o sincronica). En tots els moments apareixen comparacions ab el castellà i el catala i atres llengües afins, apuntant analogics i discrepancies, en sa evolucio d'un mateix tronc comu: el llati vulgar.

 Lo llogic, tractant-se d'un Congres de Llengua Valenciana, es aportar al mateix el fruit d'aquelles investigacions, en uns pocs folis, que es puguen llegir sense fatigar als oyents, i en els que se continguen les conclusions mes substancials, remetent a l'obra esmentada als que vullguen tindre una explicacio mes detallada del problema. Aixo, puix, es lo que anem a fer.

 1. LA FONETICA NORMATIVA

 En tots els països sol haver diferencies de pronunciacio d'uns pobles ad atres, formant dialectes i localismes. Tambe dins del Regne de Valencia existixen eixes modalitats, les quals no afecten a l'unitat de la llengua Valenciana, ya que no impedixen que els usuaris de les diferents pronunciacions s'entenguen perfectament entre ells i conserven la conciencia de parlar la mateixa llengua. En el Reine de Valencia les modalitats mes importants son tres: la del Nort en la província de Castello que pren algunes formes fonetiques del parlar tortosi; la del centre de la regio, Valencia i l'Horta de Valencia, que practica la pronunciacio coneguda per "Apichat"; i la dels restants pobles de les provincies de Castello, Valencia i Alacant que, per la seua extensio geografica direm la pronunciacio general o comuna.

 Els que firmaren les anomenades "Normes de Castello" de l'any 1932, tingueren el desacert d'adoptar per a les consonants palatals una pronunciacio que no correspon a la que deu prevaleixer segons l'opinio mes generalisada. En la base 13 de dites "normes" se propugna la pronunciacio de la CH en conte de la GE tal com se fa en l'apichat (s'ha de dir meche en conte de mege), i tambe la pronunciacio catalana de la XE en conte de la CHE darrere de consonant (s'ha de pronunciar punxa, conxa, en conte de puncha i concha).

 En la meua modesta opinio, una de les conclusions que deuria acordar este I Congres de Llengua Valenciana es deixar ben clar que la fonetica valenciana que es normalisa es precisament la generalisada o comuna, deixant per a l'us privat la pronunciacio de "l'apichat" i d'algunes formes catalanes del Nort de la província de Castello. I aixo per les raons següents:

 1ª. Per ser esta pronunciacio la mes generalisada geograficament.

 2ª. Per ser esta pronunciacio la mes pura. Sempre la purea es conserva en els pobles mes apartats de la Capital i de parlars acostats.

 3ª. Per ser esta la fonetica mes rica, perque: a) mante la distincio entre la B i la V (bull i vullc), b) establix distincio entre les consonants palatals africades sorda i sonora, entre la CH i la GE: gemecar i charol.

 4". Per ser la pronunciacio, al parer, mes tradicional, puix comença en els classics i encara està viva; no constituix un arcaisme.

 No se si faltava advertir que quan parlem de fonetica valenciana nos referim a esta mes generalisada, i quan ho fem de fonetica catalana, a la de Barcelona que es la normalizada i oficial.

 2. EL SISTEMA DE SONS

 Hi ha que advertir des del principi que dos llengües no son iguals o diferents perque tinguen o no el mateix catalec de sons o de lletres. Dos llengües distintes poden utilisar el mateix abecedari o els mateixos sons. Lo interessant es l'evolucio dels sons dins de la cadena parlada, puix que diversos pobles de parla neollatina poden tindre els mateixos sons i aplicar-los distintament en la remodelacio de les paraules, que van canviant insensiblement a lo llarc de l'historia. Per lo que parlar de sistemes de sons no conduix a res. Lo interessant es l'evolucio fonetica: Per qué, per eixemple, el llati populus ha donat en italià populo, en castellà pueblo, en valencià poble i en catala pop.pla.

 3. IMPORTANCIA DE LA PRONUNCIACIO

 S'ha intentat negar la personalitat de la llengua valenciana dient que es un dialecte del catala, del que en el nivell fonologic no es diferencia mes que en detalls de pronunciacio. No obstant aixo, la pronunciacio es la que fa diferents les llengües, per lo que dir que catala i valencià se diferencien en la pronunciacio es admetre la seua radical diferencia, i eixes diferencies existixen realment i son de tal importancia que formen verdaders sistemes fonetics, com es vorà a lo llarc d'esta dissertacio.

 En confirmacio de lo que estem dient, aportem el testimoni, poc sospitos, d'un ilustre escritor catala, premi de les lletres catalanes, En Josep Pla, qui, en un treball titulat "Direccio Lisboa" que s'encontra en el volum 20 de les seues obres completes (pagina22), diu textualment: "Els llingüisties tenen raó: tots els dialectes neollatins situats des del Loira fìns l'Algarve i els ultims caps de Sicília, tenen la mateixa construccio. El que els diferencia es la fonètica. Es la fonètica la que crea, en llenguatges que tenen la mateixa arrel, en aquest cas el llati, la inintel·ligibilitat, inintel·ligibilitat que en definitiva és total".

 Despres d'exposar succintament estes diferencies, es quan serà el moment de dir si efectivament eixes diferencies fonetiques son o no son importants, i si es tracta d'una o de dos llengües distintes.

 CARACTERISTIOUES DE LA FONETICA VALENCIANA

 No es possible, llogicament, al parlar del sistema fonologic valencià, prescindir de la comparacio ab el sistema castellà i el catala, respectivament. Precisament un sistema se confirma en tal comparacio. Les diferencies son les que posen de manifest les peculiaritats d'una llengua, i no les coincidencies que puguen haver entre ella i les atres. Vejam estes caracteristiques des del punt de vista de les vocals i de les consonants.

 1. VOCALISME

 El valencià diferix del castellà per la possessio de vocals obertes, que no té la llengua castellana. Diferix del portugues per no tindre vocals nasals. Finalment, té un sistema vocalic diferent del catala per les raons següents :

 El valencià té sèt vocals: A, E, I, O, U, tancades, i E, O, obertes.

 El catala, en conte de set, té huit vocals: les set valencianes mes una vocal neutra que es representa foneticament per una E ab un redolinet en la part inferior. Aixo en quant al sistema o catalec de sons vocalics.

 Pero, ademes, sobre totes les paraules, en sa majoria procedents del llati, té un procediment fonetic que afecta a l'us de dites vocals i consistix en convertir les O atones en U, tant al principi com en mig i al final de la paraula. I un atre procediment que porta una pertorbacio constant a la fonetica catalana, al pronunciar ab una E neutra les A i E atones tant al principi com al mig o al final de paraula. Resultat d'eixe sistema, tan distint del valencià, es que en sílaba atona, mentres el valencià té les cinc vocals esmentades, el catala no en té mes que tres: I, U, E neutra. Esta es la principal diferencia entre el catala i el valencià suficient per a afirmar que el sistema fonetic valencià i catala son diferents. Clar que el catala ampra una ortografia arcaica i etimologista que dissimula este fenomen tan constant en el parlar i tan diferent de l'escrit, pero que s'evidencia palesament en una escritura fonetica.

 Els filolecs patrioters catalans no mencionen mai el fet anterior, assustats per la seua importancia i evidencia, i quan volen fer del valencià un dialecte del catala, en arribar a este punt nomes mencionen dos fets; la terminacio de la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verps, que en valencià en la primera conjugacio es en -E i en catala en -O (valencià cante, catala canto), i el distint tracte que en catala i en valencià es dona a l'evolucio de la E llarga o de la I breu llatines que en valencià es E tancada i en catala E oberta. Eixemples:
 
Llati: plenus siccus seta invidia apicula
Valencià: plé séc séda envéja abélla
Catala: plè sèc sèda enbèja abèlla

 Eixa mateixa E oberta usa el catala en els diminutius en -ET, igualment tancada en valencià i oberta en catala: valencià pastorét, catala pesturèt.

 I estan els canvis morfo-fonetics que tant afecten a les vocals, que son innumerables, dels que no faig mencio per si diuen que no son relevants, ya que nomes afecten al tancament o apertura de vocals.

 EVOLUCIO DE LA POSTONICA INTERNA

 A) a postonica interna > e
orgue < organu (organic...
arfe < orphanu (orfantat...
rave < raphatlu
anet < anate
esparrec < asparagu
talem < talamun
canem < cannabu (cannabacies...
canter < cantharus (canterera...
balsem < balsamu (Passi Cobles: balsem...

 B) Casos problematics
archipelac / archipelec (archipelec)
cartilac / cartilec < cartilago
esofac / esofec (esofag)
estomac / estomec < stomachus
hipopotam / hipopotem < hippopotamus
naufrac / naufrec < naufragus
timpà (no dona fonética) < tympanum

 Cal tindre en conte que en els derivats pot canviar la vocal, com per eixemple:
cartilac / cartilec: cartilaginos
esofac / esofec: esofagic

 C) O postonica (-logos) > e
teolec < theologus (teologa, teologia...
filolec < philologus ( filologa, filologia...
Antigament n'hi ha documentacio de: teoloc...

 D) Nucle / Nucli
nucle, nucli < nucleus (nucelar, nucleic...
¿Hauria de ser nucleu?
Oli < oleum (olios, oleaginos...

 TIMBRE DE LA (O) EN DIVERSES TERMINACIONS

 A) o + bilabial (m, p, b) no agrupada
-oman: erotoman, megaloman, grafoman...
-oma: aroma, diploma, estoma, fibroma, hematoma, leucoma, sarcoma...
-ometro: barometro, kilometro, fotometro...
-apodo: artropodo, cefalopodo, rizopodo, macropodo...
pero tenim: modo, robo (Fullana), trobo, no la du.

 B) o + una atra consonant, lliure o agrupada
-ocul: monocul, binocul...
-ocop: apocop..
-ocrata: aristocrata, democrata...
-ocre: medíocre, ocre...
-ocron: eterocron, isocron...
-odrom: aerodrom, hipodrom...
-ofa: carchofa, estrofa, garrofa...
-ofac: antropofac, esofac...

 C) atres casos
-obi; microbi...
-obia: fobia...
-oble: moble, noble...
-obra: obra, pobra...
-obre: sobre, canelobre...

 Observem que la (o) seguida de bilabial, que no duga darrere una (i) sol ser tancada; si li seguix una (i), oberta, i quan es troba agrupada o davant d'una atra consonant el timbre sol ser obert.

 2. CONSONANTISME

 Al tractar del consonantisme valencià no exposare les diferencies que existixen entre valencià i castellà, perque son de tots conegudes: el castellà te sons que no estan en el sistema valencià, com els de la Z i la J; i, per atra part, el valencià posseix sons que actualment no té ya el castellà com la S sonora, les alveolars africades sorda i sonora ( S, Z ), les palatals fricatives sorda i sonora ( S, Z ), la palatal africada sonora ( G) i la labiodental fricativa sonora ( V ) distinta de la B.

 Pero sí que nos detindrem en les diferencies que hi ha entre el consonantisme valencià i el catala, perque, si be u a u pareixen no tindre importancia, reunides en conjunt manifesten clarament l'existencia de dos sistemes consonantics diferents.

 Les diferencies entre el consonantisme valencià i el catala afecten al modo d'articulacio, a l'introduccio de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la geminacio de consonants, a la conservacio de grups arcaics, etimologics o no, i a la perdua o conservacio de diferents sons. Per totes eixes diferencies, el poble valencià sap reconeixer en l'acte quan, el que parla, ho fa en catala; una llengua pareguda, que les persones mes cultes entenen, pero a la que consideren "pareguda, pero diferent".

 A) Diferencies d'articulació.

 1) La palatal sorda africada C en principi de paraula o de silaba en valencià es africada; en catala passa a ser fricativa ( S ). Eixemples:

 Valencià: Charrar, puncha, chocar, (fon.: carar, punca, cokar).
 Catala: (fon.; será, punse, suká).

 2) La palatal sorda S, en valencià es pronuncia ab una I davant; el catala la omitix. Eixemples:

 Valencià: caixa, baix, aixina, (fon.: kaisa, bais, aisina).
 Catala: (fon.: kase, bas, esine).

 3) En catala s'establix diferencia entre les palatals fricativa i africada: pluja, platja, panxa, metxa. En valencià (com en atres pobles fora de Valencia) els fenomens fricatius se tornen africats, sobre tot en posicio inicial de paraula i darrere de consonant. En estos casos sonen igual la G de junta i penjar i la de metge i sutja; com, per atra part, la C de puncha i la de chiquet, i la de cotxe o fletxa (per aixo el valencià no utilisa els digrafs TJ, TG, TX).

 Passem per alt el grup TZ, que el valencià pronuncia simplement com S sonora i del que fa tant d'abus el catala, sobre tot en el sufix -ITZAR, -ITZACIO (organitzar, organitzacio).

 4) El valencià distinguix perfectament la V de la B (excepte en la zona de l'apichat); en canvi no es distinguixen en catala, a on es confundixen bali i vali, bellea i vellea, bena i vena.

 B) Introduccio de sons nous

 En paraules del mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes consonants (geminacio).

 1) Canvi de C per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artig·gle, enegdute.

 2) La palatalisacio de la L inicial de paraula està mes avançada en valencià que en catala. Eixemples:
Valencià: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde, etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit, linde, etc.

 3) El catala conserva consonants que el valencià considera com verdaders arcaismes i ha eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe. Valencià: atre, nosatres, vosatres, abre, tame.

 C) La geminacio consonantica

 El catala pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan reflectides en l'ortografia; unes atres no: L·L, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup TLL. El valencià en general ha eliminat dites geminacions.

 1) Quan la B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se pronuncien per doblat, B·B, P·P: estab·blir, fib·bla, contab·ble, trip·ple.

 2) Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les mateixes paraules no existix en valencià:
Valencià: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: col·legi, col·locacio, cul·lccte, il·luminá.

 3) Molt menys tolera el valencià el grup catala TLL, que si be en catala sol pronunciar-se en dos L, en valencià es pronuncia en L simple:
Valencià: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espall·llia), ametlla (emell·llia), vetlla (vell·llia).

 4) La C i la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valencià no es dupliquen. Eixemples:
Valencià: regia, sigle, tecla, espectacul
Catala: reg·gla, seg·gle, tec·cla, espectac·cle

 D) Grups consonantics d'ortografia arcaica en catala

 Estos grups son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc coincidix en l'ortografìa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. D'estos grups, uns son etimologics, atres no.

 1) Grups etimologics

 a) El grup TM catala, reduit en valencià a M. Eixemples: Sotmetre, setmana, en catala pronunciats sommetre, semmana; en valencià sometre, semana.

 b) El grup MP catala, reduit en valencià a N: redemptor, valencià
redentor; assumpte, valencià assunt.

 c) El grup procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valencià passa a L·L en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla, motle, vetla, en valencià es pronuncien, segons Fullana, espal-la, gual-la, mol le, vel-la; en catala dites paraules es pronuncien en TLL.

 2) Grups no etimologics

 a) El grup TLL, al que ha evolucionat el grup TL, es excessivament catala, i a mes de no ser etimologic, es completament estrany al valencià a on ha evolucionat a L·L (mol·le, etc.) en tendencia a L (en vela) i a LL (en rollo). El mateix grup en catala evoluciona preferentment a la palatalisacio LL. En valencià direm bolleti i bula, no butlleti ni butlla.

 b) El grup TZ solament es conserva en valencià en contades paraules (dotze, tretze, Atzaneta, atzavara). Els sufixos -IZAR, -IZACION castellans, en valencià es resolen per -ISAR, -ISACIO; en canvi en catala per -ITZAR, -ITZACIO. La rao d'esta discrepancia es d'indole fonetica: la grafia catalana del TZ representa la pronunciacio africada sonora (Z) que en valencià es simplement fricativa sonora representada per una S suau (la de rosa), foneticament Z. Eixemples:

 Catala: organitzar foneticament urgenizá, normalitzar foneticament nurmelizá.
 Valencià: organisar foneticament organizar, normalisar foneticament normalizár.

 c) No mencionem els grups ortografìcs catalans TG o TJ i TX perque en catala pronuncien mege i formage, ficha i despachar, per moltes T que introduixquen.

 E) Conservacio i perdua de consonants

 En este punt les diferencies entre el valencià i el catala son estes:

 a) El catala conserva en la pronunciacio la D intervocalica de les terminacions -ADA, -ADES, -ADOR, -ADORA, -ADORS, -ADORES. El valencià pert dita D, encara que la conserve en l'escritura.

 Catala; vesprada, menjades, comprador, compradora, cornpradors, compradores.
 Valencià: vesprà, menjaes , compraor, cornpraora, compraors, compraores.

 b) Una gran quantitat de paraules (abstractes en sa major part) que en castellà acaben en -EZA, en valencià ho fan en -EA, ya a partir dels escritors classics . En catala tenen en este cas una S en conte de la castellana Z.
Castellà: Fortaleza, tristeza, belleza, franqueza, riqueza.
Valencià: Fortalea, tristea, bellea, franquea, riquea.
Catala: Fortalesa, tristesa, bellesa, franquesa, riquesa.

 c) La R final, normalment es pert en catala, mentres en valencià es conserva. Els casos son molts, a saber:

1.- En els infinitius dels verps, p.e. parlar, valer, correr, coneixer.
2.- En els derivats en -ER, com gerrer, galliner, sabater, fuster.
3.- En els derivats en -AR, com colmenar, pinar, bestiar, favar.
4.- En els derivats en -OR, com governador, teixidor, volador.
5.- En els noms verbals en -TOR i -SOR, com inventor, inversor, protector.
6.- En diverses paraules soltes, com clar, plaer, miner, ahir, flor, plor, madur, canter (cat. canti)...

 Dita R no es pronuncia en catala, encara que la paraula estiga en plural: de carreter, carreté i carretés.

 d) El catala admet una serie de paraules acabades en -US que no li van be al valencià; Augustus, Titus, tipus, etc; en valencià, August, Tito, tipo, etc.

 e) La S final de paraules cultes es pert en catala, com en tesis, tisis, diocesis, sintaxis, dieresis, etc.: en valencià en S final; en catala, tesi, tisi, diocesi, sintaxi, dieresi, etc.

 f) Les consonants C i G en posicio final, darrere de N, no solen pronunciar-se en catala, mentres solen conservar-se en valencià:
Catala: blan, fan.
Valencià: blanc, fanc.

 g) Prescindim de moltes atres diferencies, pel seu caracter dialectal, aixi com la dificultat dels catalans per a pronunciar certs grups fìnals, cults, en els que suprimixen la T.

 El dia que es vullga fer un estudi exhaustiu de les diferencies que hi ha entre la fonetica consonantica catalana i la valenciana, el treball serà molt facil: bastarà mirar les transcripcions fonetiques que fa a cada paraula el Diccionari Catala-Valencià-Balear, començat per Mn. Alcover i continuat per Moll i Sanchis Guarner

 RECAPITULACIO

 Hem resumit les caracteristiques de la Fonetica de la Llengua Valenciana, de la millor manera que es pot fer: comparant-la en l'idioma catala, én el que es vol per alguns, erroneament, identificar, no concedint-li més que variacions de pronunciacio insignificants. D'eixa comparacio, la fonetica valenciana ha quedat clarament identificada i diferenciada: no es tracta de llaugeres diferencies de pronunciacio en relacio al catala, sino de dos sistemes fonetics diferents. Pot ser que a algu li pareguen les diferencies consonantiques poc rellevants, i en alguns casos estarem conformes; pero si una a una les diferencies poden ser tingudes com irrellevants en el sistema consonantic, tambe considerades en son conjunt son tantes en numero i freqüencia que no es honest negar-les importancia i dir que "es el mateix sistema fonetic". Per una atra part, la diferencia radical ya està evidenciada en les caracteristiques del vocalisme, diferencies més que suficients i relevants per a establir una diferencia fonetica real.

 I que conste que no hem volgut aportar aci les diferencies morfo-fonetiques, tan importants, que s'observen en la Morfologia de totes les parts de l'oracio, pero mes que en ningun punt, i escandalosament, en la conjugacio.

 La fonetica ho penetra tot, i està dins del lexic i dins de les formes que, com materia prima, usa la cadena parlada. Algu ha comparat l'evolucio de les paraules a les pedres que baixen rodant de la montanya adquirint diverses formes o figures. Efectivament, les paraules llatines que (en sa condicio popular o culta) constituixen la major part del lexic de les llengües neollatines, van evolucionant per la pronunciacio diferent en cada poble, que d'esta manera modela el seu propi idioma. Cada sector llingüistic pren les paraules originaries i les va modificant d'acort en els seus presuposts etnies i llingüisties (factors externs), subjectant-se a les lleis que regulen l'evolucio interna (economia de forces, armonia, etc.); i gradualment, sense donar-se conte, van canviant el punt o modo d'articulacio dels sons, introduint nous sons en mig o final de paraules, suprimint-se, canviant-los per atres més eufonies o que suponen menor esforç, geminant consonants, simplificant-les o perdent-les. Resultat de la qual es l'evolucio fonetica, base de la diferenciacio de les llengües pertanyents a una mateixa família o tronc llingüistic.

 Tot ho fa, tot es degut a la pronunciacio. Ella diferencia les llengües.

 Ab tot lo precedent, crec haver analisat sumariament, com me proponia, les caracteristiques del vocalisme i consonantisme de la llengua valenciana, particularment en relacio al catala. Espere sabran vostes perdonar les deficiencies, que poden haver.