(Només versió en Valencià · Solo versión en Valenciano)  

 Baix el patrocini de la conselleria de Cultura, Educacio i Ciencia de la Generalitat Valenciana, de la Diputacio i de l'Ajuntamente de Castello, ha eixit a la llum una edicio facsimil del primer diccionari publicat en la Peninsula, el Liber Elegantiarum de Joan Esteve.

 En realitat es un llibre compost per a expressar-se elegantment en llatí, pero, com l'autor partix de paraules i expressions acomodades al parlar quotidia (ad quotidianum sermonem nostrum accomodatas) en la materna llengua (per maternam linguam) i seguix en elles un orde alfabetic, podem dir que es, en alguna manera, un primer diccionari.

 El llibre fon impres en Valencia l'any 1489. En canvi, la cartaproemi de l'autor al mege Ferrer Torrella està datada en 1472, lo qual indica que el manuscrit estava ya acabat d'eixe mateix any en Valencia (giner 1472).

 El començament del breu colofo en llati, traduit a la lletra, diu: "Acaba el llibre de les elegancies de Joan Esteve home eruditissim ciutada valencia per real autoritat notari public, en llatina i valenciana llengua (latina et valentiana lingua) ab exactissima diligencia esmenat".

 Ningu sap d'este Johannis Stephanus, o Joan Esteve, mes d'allo que posa el colofo i de lo que ell mateix diu en sa carta-proemi. En resum, un erudit notari valencia que publica una especie de diccionari en llengua llatina i valenciana alla per les darreries del nostre sigle d'or.

 Pero la present edicio facsimil ve precedida d'un estudi preliminar del professor Germà Colón, el qual, ab tot el pes da sa autoritat cientifica, comença dient que es tracta "del primer repertori que recull... la llengua parlada a Valencia a mitjans i a les acaballes del segle XV". Per a que no quede cap ambigüetat, afig a continuacio: "Per tant es el degà dels diccionaris catalans". I mes avant dirà: "El Liver Elegantiarum esdevé un instrument de capital importancia per la lexicografía catalana..."

 Tambe nos dira el professor Colón que quasevol expressio que apareix en el llibre "podem asseverar rodonament que pertany o ha pertanygut a la modalitat valenciana". Quan explica l'orde alfabetic, observa: "però aquesta disposicio sols comptava per les dues primeres lletres de la paraula o periode catalans", i en un breu index verborum encapsala la primera columna de paraules ab el titul Catala, posant a continuacio les paraules i expresions valencianes que li han mereixcut especial atencio. D'una atra llista pareguda diu que son "mots i expressions característiques de la zona meridional del catala".

 En este context de sabia i cientifica guia per al lector no podia faltar una tipica asseveracio: "La unitat de la llengua resta ben palesa en examinar amb cura el Liber Elegantiarum". "Si la unitat lingüistica es evident, el caracter valencià traspua per tot arreu".

 Tota l'autoritat, de la que sense dubte està investit el professor Colón, es posada, es este estudi preliminar, al servici de tres objectius, que son en el fondo el mateix. 1: Ignorar la denominacio de "llengua valenciana" i, com una concessio, "valencià". 2: Incloure sempre que pot el terme catala, per a donar a entendre, com a cosa sabuda i admesa por tots, que el llibre pertany a l'area de la llengua catalana. 3: Tot i afirmant l'indiscutible valencianitat de les expressions del diccionari, insistir en que el llibre es una prova de l'unitat llingüistica entre Valencia, Balears i Catalunya.

 Yo no discutixc, per supost, els coneiximents del professor Germà Colón. Pero no puc deixar de tindre ulls en la cara i un cervell per a pensar. Els ulls me diuen que el notari Joan Esteve té consciencia d'usar una llengua materna i que el colofo aclarix sense lloc a dubtes quin es el nom d'esta llengua: valenctiana lingua. El cervell me diu que el professor Colon intenta ignorar esta evidencia i fa tot lo que pot per introduir una denominacio que no apareix en el llibre, ni respon al context historic, cultural i llingüistic de finals del sigle XV valencià.

 Esta, per a mi, falta d'objectivitat, resulta ya familiar en moltes introduccions, comentaris i estudis preliminars d'una coneguda tendencia sobre obres d'autors valencians. Casi mai solen faltar referencies al catala de l'autor, reals o suposats. A modo d'eixemples: En el primer volum de les Obres Completes del gandiá Rois de Corella. Classics Albatros. Valencia 1973, comença Jordi Carbonell son comentari: "Joan Rois de Corella... és el menys conegut i el menys estudiat del cassics de la literatura catalana". En la Cronica de Perantoni Beuter, editada per la Diputacio de Valencia en 1982, introduix Enric Iborra: "Despres del brillant grapat de figures que el Pais Valencia produí durant el segle XV, el pas a principis del XVI suposà un desinflament notable de la quantitat i l'ambició de les obres escrites en català".

 Es tracta d'una pauta, d'una tonica, casi es diria d'una consigna, de ficar el catala alla on el llibre ni l'ensomia, o diu clarament llengua valenciana.

 Finalment, sobre l'unitat de la llengua. El professor Colon partix d'un fet real com es el que no pocs valencians tenen per catalanes paraules del valencià cassic ya desaparegudes o d'us actual molt llimitat, pero mantingudes o recuperades pel catala. S'apressa el professor a fer notar com eixes paraules supostament catalanes son tambe valencianes, d'on deduix que es tracta d'una mateixa llengua.

 El tema da per a molt, pero no mes dire que, en cas de que es tractara d'una mateixa llengua, no hi ha dubte de que esta es la valenciana. Seria tal volta l'unic cas en el mon en el que un diccionari s'escriu en una llengua i se li posa, el nom d'una atra. Com si del diccionari llati-castella de Nebrija un comentarista diguera que es el primer diccionari lleones, o asturia.

 No hi ha per qué insistir més. El qui vol entendre ho enten molt be, i, el qui no vol, es com bufar en caldo gelat. Gracies al Consell de Cultura, a la Diputació i a l'Ajuntament de Castello per l'edicio facsimil d'este llibre. I gracies per intentar aclarir-nos una vegada més que llengua valenciana es pronuncia correctament llengua catalana. Que no pense ningu que nos prenen per imbecils.