(Solo versión
en Valenciano · Només versió en Valencià)
El naiximent del valencià
com a llengua diferenciada no l´ha pogut explicar,
com diguèrem, la teoria de la reconquista. Cap de les dos
propostes defeses per Sanchis Guarner en 1953 i 1956 fon capaç
d´aportar una argumentacio coherent que justificara el sorgiment
d'un valencià diferencial i rapidament esclatat en forma
literaria, a partir d'una suposta llengua catalana. La renuncia
final a formular qualsevol hipotesis es ben sintomática i
dona pas a un prolongat buit teoric que, aci i ara, es el que nos
oferix la tesis catalanista.
A falta, per tant, de raons historiques, de cifres y dades que la
justifiquen, la famosa teoria de la reconquista s'ha fet, de fet,
la teoria del perque-sí, i es la que tenen servida,
ab la benediccio de nostres autoritats academiques, els escolars
valencians.
Pero be: si una suposta mossarabia residual, que a més (sempre
segons S. Guarner) parlava una llengua prevalenciana distinta i
oposta al valencià general, no pot explicar, llogicament,
l'eclosio del valencià; si menys encara l'explica l'arap
vulgar dels mudeixars de Valencia; si l'establiment de repobladors
aragonesos i catalans tampoc guarda la més mínima
relacio ab el repartiment de les llengües hui parlades en la
nostra terra, es evident que sols un element anterior i present
en el regne musulmà conquerit per Jaume I pot explicar cientificament
la formacio historica del valencià. Este factor es, evidentment,
el parlar romanic vernacul de la Valencia musulmana, viu
i actiu a l'hora de la reconquista del sigle XIII.
No soc, per cert, el primer en senyalar-ho. Per més que la
teoria catalana haja minimisat o amagat darrerament este fet, es
des de la propia teoria catalanista des d'on es va posar de relleu
l'importancia decisiva del romanç vernacular. Heus aci un
paragraf quasi profectic que no té desperdici. L'escrigué
Germá Colón en un excelent treball de 1953 ("El
valenciano"): "Es sabido que la lengua de aquellos moros
que quedaron en Valencia no era ya el árabe, sino un habla
neolatina, y es evidente que ese romance no pudo inmediatamente
ser suplantado [...]. Resulta, pues, casi inverosímil, aceptar
esta rápida asimilación de la lengua catalana condicionada
sólo por el hecho de la reconquista, si a su lado no existen
otros determinantes más categóricos [...]. El sentimiento
lingüístico de los hablantes [aludix al rebuig de la
suposta catalanitat de llengua pels valencians] ha de tener una
base real y tal vez, cuando el romance mozárabe de esos territorios
sea mejor conocido, podamos explicarnos más fácilmente
las causas de dicho sentimiento" (VII Congrés Int. Lling.
Rom., Actes, I, 131).
(Hui el senyor Colón navega atres aigües. Quan, en certa
sessio del Consell Valencia de Cultura, pocs anys arrere, li vaig
recordar l´inexplicable contradiccio entre estes paraules
i la seua propia actual postura, es va encollir de muscles. Tindria
motius. No tenia raons.)
Dia yo, per tant, que esta era una "intuicio" quasi profetica
de Germá Colón perqué hui coneixem més,
millor i més profundament el romanç vernacul de la
Valencia musulmana; romanç que la Llingüistica Historica
ha denominat, sense massa fortuna, mossarap; pero tan romanç
com els demes romanços hispanics, del gallec al catala.
El professor Sanchis Guarner, qui comprengué (com ho feren
Menéndez Pidal, Germá Colón, Gili Gaya, Alvaro
Galmés o Badia Margarit) lo capital del coneiximent d'este
parlar romanic d'abans de Jaume I, intentà, fa mes de
40 anys, caracterisar-lo. Pero deixà de banda les fonts basiques
del seu estudi, no sols les arabigues, que eren fonamentals, sino
el mateix "Repartiment" de Valencia, del que utilisá
una infima quantitat de dades; i desconegué, a més,
aspectes crucials de la metodologia. Un intent meritori, pero equivocat.
La llengua romanç dels mossaraps i els musulmans de Valencia,
la que degué oír el rei Jaume quan posà peu
en la Valencia de 1238, no era, per consegüent, la que, partint
de bases insuficients, imaginà Sanchis Guarner (i que algun
despistat discipul, reafirma contra tota evidencia). No era una
llengua fósil, ni desiligada de la parla valenciana medieval,
sino una llengua evolutiva i modernisant, d´estructura
fonetica identica a la llengua valenciana posterior. Aço
es lo que mostren i demostren les més de trenta lleis de
fonetica historica que descric, a través d'un exhaustiu material
extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X-XIII, en "El
mozárabe de Valencia (Gredos, 1990), i que no vaig a repetir
aci. A l'hora de ser reconquistada per la corona d'Arago, Valencia
no dia "chinco, colombo, ficaira, castiello, sino cinc, colom,
figuera, castell". Ni mes ni menys les formes llingüistiques
propies de valencià general.
Per si açó fora poc, tal románç es parlava
en una area territorial que concorda, ab sorprenent exactitud, ab
lo que Jaume I designarà com a Regnum Valentiae. Sols este
parlar románç d'abans de la conquista pogué
fer possible, per tant, l'enmudiment de l'aragones portat en gran
proporcio a la faixa costera valenciana; l'eliminacio del catala
oriental, dominant entre la minoria catalana repobladora; i el sorgiment
d'una consciencia valenciana no dialectal, literaria i sociologica.
Esta es, per tant, la clau historica del naiximent del valencià.
LA
LLENGUA VALENCIANA SEGONS CESAR VIDAL
(Audio WMA 1.8 MB. Cadena COPE)
