1*Tòpic panca: "El valencià és un dialecte català segons la RAE"

 Contra-argumentació valencianista:

 Això no significa res, és només una opinió subjetiva d'una entitat particular, ademés de castellana (no coneixedora del valencià) i podía haver opinat de quasevol atra forma. De fet la RAE definix al Bable i l'aragonés com dialectes castellans, quan són llengües tan o més antigues que el castellà, i de fet durant anys va considerar dialecte al català, i va reconeixer al valencià (i al balear) com a llengua diferenciada del català. El retor i filòlec Lluís Fullana fon acadèmic de la RAE en representació del valencià, i Llorenç Riber heu fon representant al balear.

2*Tòpic panca: "Les universitats són les que han d'encarregar-se del valencià"

 Contra-argumentació valencianista:

 En cap país, en cap idioma, les universitats són les encarregades de regular i normativisar un idioma. Només poden estudiarlo.

3*Tòpic panca: "Als valencians ens interessa unir-nos al català perque és la única manera de salvar al valencià de la desaparició."

 Contra-argumentació valencianista:

 Això és fals, per varies raons de pes. La primera, és que si el valencià s'integra dins del català, el valencià desapareix a tots els efectes de cara al món, i només és Catalunya, i el català, qui es beneficia; no els valencians i el valencià. Per eixemple, les subvencions europees i estatals per al desenroll llingüístic del valencià (si este s'inclou dins del català) van integra i exclusivament a Catalunya, én lon que només el català pot desenrollarse dixant al valencià en una situació de debilitat front al català cada volta més gran, i favorix sa desaparició per reducció al català. Atre eixemple de que incloure el valencià dins del català és condenar al valencià a la desaparició, és que si s'inclou el valencià dins del català, el valencià pert quasevol posibilitat de estar present en internet, en els organismes oficials, en els números d'atenció al client, etc; puix l'unica opció llingüística oferida als valencians és la catalana, la de Catalunya, opció que es vullga o no, no és ni de llunt valenciana.

 Uns eixemples eloqüents: Quina bandera representaría al valencià en els caixers automàtics o en internet, de considerarse una part del català??? La resposta ya se veu en molts caixers i moltes ueps: la bandera de Catalunya, pero no la dels valencians. Com parlen els polítics que creuen que els valencians parlem català, quan parlen en català en públic, o quan patrocinen al català??? Puix en valencià no precísament.

 Ademés, les editorials catalanes multipliquen són mercat venent sos llibres en català en els coleges valencians, pero cap editorial valenciana pot vendre cap llibre en valencià en Catalunya... "per que no és català", i els catalans no se senten identificats én els llibres en valencià. En atres paraules, mentres Catalunya, i el català, és beneficia en tots els aspectes fagocitant al valencià, el valencià pert presència i guanya debilitat.

4*Tòpic panca: "Els blaveros escriuen amb faltes d'ortografía, no es pot escriure tal com es parla"

 Sempre és preferible escriure com parla u, o com sempre s’ha parlat en nostres pobles (com fem els "blaveros" o valencianistes), que escriure com no parla ningú en cap poble (com fan els coents i pancatalanistes usant, per eixemple, formes catalanes com amb). De fet, quasevol llengua sempre precedix a sa escritura, puix esta és només la transcripció d'ixe llenguage oral. Per algo, els idiomes se nomenen “llengües” i no "escritures".

 Contra-argumentació valencianista:

 Ademés, la norma llingüística la determina l'us social que fan els parlants d'un idioma. Es dir, que en quasevol idioma, els filolecs s'adapen ad este us (les formes més usades) redactant normes que reflectixquen este us o norma social, just lo contrari de lo que pretén el pancatalanisme al usar les normes del 32: modificar la norma social dels valencians introduïnt formes no valencianes, pero sí catalanes, per a catalanisar l'idioma dels valencians.

5*Tòpic panca: "Els blaveros parlen castellà, nosaltres volem defensar el valencià".

 Contra-argumentació valencianista:

 Fals. Sense anar més llunt, una bona mostra de que els valencianistes usem el valencià, és esta uep. Per a defendre i dignificar (defensar és català) el valencià n'hi ha que usarlo. És dir, que per a defendre el valencià, n'hi ha que usar el valencià real, tal com fem mosatros (nosaltres és català) ací, i no formes catalanes; just lo contrari de lo que fan els pancatalanistes preferint usar formes catalanes a les valencianes (de les que per lo vist senten vergonya d'usar, en lloc de sentirse orgullosos), condenant ad estes, i al valencià, a sa desaparició.

6*Tòpic panca: “Els blaveros són uns secessionistes: català i valencià només es diferencien en la fonètica, en la forma de conjugar els verbs, en el lèxic i en que tenen pronoms i preposicions distintes”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Puix per això mateixa se definixen dos estructures llingüístiques distintes. És més, només les diferències sintàctiques que existeixin entre el valencià i el català ya “demanen” per sí mateixes que el valencià “existixca” com a llengua diferenciada del català ademés de que, per descontat, no només els catalans tenen l'exclusiva de definir son propi idioma. Parlar de "secesionisme valencià" o de pretendre una ruptura d'una suposta "unitat de la llengua" (pressuponent sense més que només existix una), només és un punt de vista subjetiu i pancatalaniste, i de la mateixa forma es podria parlar d'"anexionisme català" o de "pretensió d'unificar llengües diferents" des del punt de vista valencianiste. Siga com siga, les diferències existixen i són suficients per a ser respetades. Els catalans podran opinar referent ad això, però no tenen cap dret a decidir pels valencians; i veent casos anàlecs al del valencià (podentlo fer, ningú gosa dir que els afrikáners parlen “holandès exòtic” o els noruecs en “danès norteño”), la millor solució per al cridat "conflicte llingüístic valencià" no és catalanisar el valencià, sino consolidarlo com un idioma diferenciat del català.

7*Tòpic panca: “Cap universitat avala filológicamente al valencià, però moltes avalen al català; els blaveros només usen la llengua com arma política".

 Contra-argumentació/valencianista:

 Tal volta, pero, des de quan?, i qui determina quines carreres de filologia es creen i quines no? La resposta és senzilla: el Ministeri d'Educació, és a dir els polítics, la política, NO els filòlecs; i de tots es sabut l'enorme poder polític que te Catalunya sobre els governs de Madrit i el gran intervencionisme català sobre la política espanyola. Tampoc existixen les carreres de filología aragonesa o asturiana, i no per això dixen d'existir l'aragonès o el bable. Només les càtedres de català (quina objectivitat!) de les universitats que les posseïxen, des de fa només dos o tres dècades, heu fan, mentres que el valencià fon reconegut com idioma per la Unió Europea (des del 9-2-94) en l'informe Killilea de llengües minoritàries. De fet, moltes de les universitats que tenen hui càtedra de català és per les transfusions econòmiques i les donacions de llibres “catalans” (incloguent, com no, els clàssics valencians i balears convenientment adaptats al català de Fabra) promogudes pel govern català. En certa forma, esta conducta es podria comparar én el costum català d'establir consulats comercials per Itàlia i Grècia a lo llarc de l'Edat Mija: aixina guanyaven soports externs. Per citar un revelador eixemple, en la Cardiff University la lliteratura “en català” ocupa tantes estanteries (29!) com les lliteratures francesa, castellana i italiana juntes; i això que en este campus el francès i l'espanyol són els idiomes més estudiats després de l'anglès. Siga com siga, els pancatalanistes deuríen recordar que la majoría dels filòlecs que tant aleguen hui per a intentar justificarse, considerava al català un dialecte provençal fins a la publicació en 1925 del caduc Das Katalanische de W. Meyer Lübke).

 Ademés, els partits “blaveros” o valencianistes, sempre han obtingut molt pocs rèdits electorals per defendre el valencià (no només de l'idioma), i molts de sos potencials votants se decanten pels vots més inútils, els mal cridats “vots útils”, al PP i al PSPV. Hui dia, el valencianisme polític és escàs; aixina que, qué és lo que molesta en realitat als pancatalanistes? Tal volta el que en Valéncia, Alacant i Castelló existixca una oposició raonada i democràtica a ses idees? Mon únic partit és ma pàtria; i ma pàtria és València, no Catalunya. El corolari ix sol. Si el conflicte llingüístic es fomenta per motivacions polítiques i econòmiques catalanes, que ni mos beneficien ni són gens científiques, sa solució passa per fer una política valenciana honrada, coherent, sonora i per damunt de partits o modes.

8*Tòpic panca: “És innegable que tots els valencians actuals i la seua cultura daten de 1238. El valencià no existía per que no n'hi han documents anteriors”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Cap idioma o una cultura te una data de naiximent concreta, perque un idioma va evolucionant i millorant contínuament. És tan absurt afirmar que el naiximent del valencià es remonta a 1238, oblidant tot lo anterior i posterior, com heu seria dir que tot lo català no va existir fins a 1258, fins al Tractat de Corbeil, puix no n'hi ha una data concreta del naiximent de Catalunya. Estes dates només foren punts d'inflexió, una fase, i no una discontinuïtat brusca. En 1238 ni Alacant era encara valencià, ni Lleida encara catalana, i Catalunya i València usaven la mateixa senyera (no teníen banderes pròpies) que Aragó fins a entrat el segle XIV.

 Per atra banda, sí existixen documents que testimonien l'existència d'un romanç valencià (arabisat pero romanç a fi de conters) com les harges prejaumines i la Biblia parva, i encara que no existiren no provaría res puix per eixemple l'euskera és una llengua de la qual les primers documents són prou tardius i esixtix des de època preromànica.

9*Tòpic panca: “Molts escriptors del Segle d'Or valencià (com March, Martorell, Conesa, Gasull, Fenollar o Vinyoles) eren d'orige català”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 També hagueren molts que no, com Jan Roiç de Corella, Isabel de Villena, Gilabert de Proixita, Manuel Díez, Antoni Canals, Vilaspinosa, Arnau Joan, Francesc Vicent, Francesc de Amezcos, Joan Monzó, Jaume Roig, Miqualot Pereç, Pardo de la Casta, Pedro Gomis, Luis Rois, Bartolomé Salvador, Luis Alcanyiç, Vilalba, Resa, Beuter, Jaffer, Pertusa, etc.

10*Tòpic panca: “Sí, sí, però és clarament literatura en català”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Bo, este només és un punt de vista. Tamé es podrien comentar els punts de vista de reconeguts lingüistes referent ad això. Per citar uns quants, Menéndez Pidal escrigué “Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos”, i Salvador de Madariaga, escrigué en son llibre España (1974), que “Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios, si sus literarios quisieran construírselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia entre los pueblos”. Ademés, una cosa està meridianament clara: és injustificable considerar la lliteratura valenciana com lliteratura catalana, quan quasevol filòlec anglès i quasevol enciclopèdia, diferencien la lliteratura americana de la lliteratura britànica.

11*Tòpic panca: “Els blaveros us queixeu de que s’imposi el barceloní al valencià, quan vosaltres preteneu fer el meteix: imposar el valencià apitxat de la capital a la resta de valencians, un valencià molt distint al de Castelló o Alacant”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Este és un argument ridícul per un motiu ben simple. És innegable que existixen moltíssimes més coses en comú (a banda de la història, cultura, govern i geografía compartida) entre Castelló, Valencia i Alacant, que entre Castelló i Gerona, Valencia i Barcelona, o Alacant i Lleida. Si els gallecs i els portuguesos (un cas én moltíssimes analogíes al valencià, occità i català) usen diferents normatives, ¿per qué no podem els valencians normativisarmos a banda del català com de fet ya feren el catalans respecte dels occitans?

 Per eixemple en Castelló, Valéncia i Alacant és generalisat l’us de formes tan bàsiques com “mosatros/vosatros” (nosaltres/vosaltres en català), mos/vos (ens/us en català), atre/a (altre/a en català), este/a (aquest/a en català), ací (aquí en català), en les conjugacions verbals, el lèxic tradicional, etc.

 És dir; lo llògic sería pendre com a referència llingüística valenciana els punts comuns entre Castelló, Valencia i Alacant que el llenguage dels catalans.

12*Tòpic panca: “Els valencians som catalans del sud i parlem català del sud”

 Contra-argumentació/valencianista:

 Algú ha pensat per qué els valencians ni ham tingut ni tenim cap “sentiment de catalanitat"”? Des d’Antoni Canals i Johanot Martorell fins a ben entrat el segle vint, la majoria d'escritors valencians (i alguns catalans) parlen en sos escrits de llengua valenciana? com si ya llavons intuïren el kafkià conflicte cultural actual i volgueren previndrelo. Aixina puix, la qüestió és esta: per què és llícit llevarli al català l'etiqueta de dialecte provençal i anexionarle atres llengües com el valencià i el balear? És que el català té millor pedigree que elles? A que no? És més, per què no reclamen també “l’’unitat lingüística” én son veí-padrí l'occità? Per què els científics de fa setanta anys ya la donaven per feta, i aixina tots formaríem una “nació sense estat” de vint millons d'habitants. Però ah pardal! existix la possibilitat que, per estar més al nort que el català i ser més antic que este, als francesos els donara per reclamar “l'occitanitat del català” i que Catalunya dixara de ser el centre d'atenció del “cotarro”, perdent la possibilitat de controlar paternalistament a valencians i balears. “L’unitat lingüística” és un fi i un mig én clars interessos polític-econòmics (control cultural=control editorial=control econòmic=control social) raere, i pretendre que tot lo que pareix català, és català, és chauvinisme català, pancatalanisme.

13*Tòpic panca: “Cal fer cas a "la realitat” científica”.

 Contra-argumentació/ valencianista:

 Anem a vore; l'única veritat absoluta és que no existix cap veritat absoluta, i tergiversar un dels pilars de la ciència per a intentar llegitimar la catalanisació del valencià és el súmmum. És que ningú coneix lo que és el relativisme científic? La ciència dupta i la ignorància afirma, puix la ciència existix per a rebatre's. És algo que val per a les ciències exactes, aixina que la filologia no va a ser manco (per a la ciència-ficció lliterària ya existixen Julio Verne, H. G. Wells o Isaac Asimov). És més, la missió dels científics es llimita a observar la realitat per a deduïr d'ella ses lleis; i és evident que les llengües no són producte de la filología, perque la filología i les llengües se retroalimenten i els filòlecs poden (deuen) estudiarles i orientarles, però poc més.

14*“Tota la comunitat acadèmica internacional dóna recolzament la unitat lingüística”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Fals. És molt soccorregut alegar que una ambigua (sense donar cifres ni noms),"comunitat científica internacional" respala les tesis pancatalanistas; pero en cap congrés llingüístic s'ha obtingut jamés un soport unànim referent ad això (com a molt la firma del 5% de 723 assistents, tragau conters, al congrés-encerrona organisat en 1980 pels pancatalanistes Moll i Badía i Margarit); aixina que, per qué en lloc de repetirlo én enfàtica ecolalia no se donen cifres i noms? Això sí seria realment científic, i tan definitiu que callaría als “incòmodes blaveros” per sempre. Ara bé, que impedix al lobby "catalanero" (IEC, Omnium Cultural, Acció Cultural del PV...) complir tal desig? Basta investigar o un poc, per a constatar que raere de molts manifestos de respal a la catalanitat del valencià per una universitat extrangera, simplement està un professor català de la mateixa, no tot el claustre. Pero clar, una mentira repetida mil voltes, se convertix en realitat per als més incrèduls.

15*Cal seguir forçosament les directrius que determinen l'IEC i l'AVL (la seua sucursal valenciana)”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Fals; puix ausades és sabut, que ni tan soles en en Hispanoamérica, aon parlen “español” (i aixina heu senten) i cada país te sa acadèmia de la llengua espanyola, va la RAE a dir als argentins, peruans o mexicans com han de parlar; ni els mijos de comunicació d'ixos paísos intenten "espanyolisar", "estandarisar", “corregir”, el son llenguage tradicional. I això a pesar que tots ells reconeixen parlar “en llengua espanyola”, cosa que no se pot dir dels valencians respecte al català. Ademés, l'existència de l'AVL és més injustificable encara si tenim en conter que una acadèmia tan digna com la RACV du casi cent anys treballant per prestigiar la llengua que parla el poble valencià sense apenes pressupost.

16*“Però catalanitzant el valencià, podríem llegir a autors menge Espriu, Verdaguer, Plà i altres autors catalans sense cap problema”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 I sense ferlo tamé, no és tan difícil. Tamé entenem l'occità, el gallec, o l'italià de manera innata. Mos entenem suficientment com per a haver de canviar en pro del català. Es dir: ¿per qué catalanisar algo que dieu que ya és català? ¿no serà que no és català? Ademés, quasevol valencià que tinguera interès de llegir ad estos (o d'atres) autors catalans; heu podria fer tamé en castellà, en anglès, en valencià, o en quasevol altre idioma al que es traduïren, i no forçosament en sa edició en català.

17*Tòpic panca: “El valencià està molt castellanitzat, especialment el apitxat”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Segur? Si fóra aixina seria roïn? Els catalanismes, italianismes i galicismes no heu serien tamé? Si en valencià pare és “pare”, és “patern” (patern) un castellanisme, o un llatinisme? És “rompre” (occitanisme encara viu) eliminable per pareixer-se al "romper" castellà? En realitat no se sap én certea el perquè del “apichat”, encara que pareix tindre un origen mossàrap (ya estava present en formes com carchata, carrich, fardacho, sarnacho, chiqala, Chella o Chest). Al afirmar que només és frut de la castellanisació, s'oblida que en aragonès s'ha “apichado” sempre (quan el castellà no heu fa) i que fins a bé entrat el segle XIX la població de l'àrea de l'“apichat” no sabía castellà); fa pensar que l'interès catalaniste en eliminar esta característica (“apichar” és marcar consonants com la ss o la ch) residix en que no existix en el català (un català no diu “cheneral”, “chitano”, “chermà” o “machor”, per lo que és un factor de diferenciació més) i desprestigiantlo pretenen que els valencians s'acomplexem i dixem d'"apichar”.

18*Tòpic panca: “El valencià és només un llenguatge *pueblerino i vulgar”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Si és aixina, per qué els pancatalanistes s'arroguen la nostra literatura i parlants én tanta obcecació? Per qué cal aguantar com bobos que de tant en tant algun català, én mal dissimulada condescendència, mos diga que no parlem bé el català? Per qué no se li ocurrix pensar que és per que parlem valencià i no català? O és que la diferència és un error? Qué tolerant! Per ficar un eixemple de lo incongruent d'estes postures; Alcover arreplega en son diccionari la paraula “buytre” (l'ús de la qual desaconsellen els catalanistes) usada per Ausias March i Jaume Roig, i aixina i tot diu que “la forma catalana genuïna és voltor”. S'ha de deduir d'açò que March i Roig no escrivien en català?, perque per a farcir els buits literaris de Catalunya sí són “genuïns catalans”. Si el balear i el valencià foren “dialectes del català”, lo normal seria que els protegiren com or en pany, ya que la varietat de formes d'estos enriquiríen al català. Pero no, el pancatalanisme només intenta borrar quasevol diferència d'estos respecte al català, preferix que desapareguen ans que deixarlos viure i créixer en llibertat.

19*Tòpic panca: “El que molesta és que es cride català al valencià”

 Contra-argumentació/valencianista:

 Si algo molesta, per pesada i cínica, és tanta disentería conceptual. El valencià existix i son nom és lo de manco, puix mentres tots discutixen sobre com és el color del cavall blanc de Santiac, el pancatalanisme se fa fort per la retaguarda. El pancatalaniste Badía i Margarit sempre ha sostingut que “Lo importante no es el nombre de la lengua catalana sino el respecto a la unidad lingüística”. Puix no. A mi me dòna igual desdejunar cereals d'una marca o atra, pero lo que no consentixc és que me venguen volves de dacsa com si fora arròs inflat; i el “transigente” Badía i Margarit (que exigix respet a pesar de no coneixer ell mateix lo que significa respetar als atres, i que per a “no importarli el nom” no dupta en parlar de llengua catalana) dixa ben clara la intenció del pancatalanisme.

20* Tòpic panca: “Els blaveros només tenen ganes de dur la contra i de despersonalitzar el nostre País”.

 Contra-argumentació/valencianista:

 Cal ser molt retorçut o tindre molt poc coneixement per ad afirmar que l'adquisició durant sigles d'una personalitat cultural, pròpia i diferenciada a la dels catalans, és despersonalisarse; i més encara per ad atribuir este procés al “blaverisme” de les últimes dècades. Si se li lleven les capes a una ceba, només queda la nada i uns ulls plorosos. La veritat, és que els valencians i els catalans no tenim una mateixa “temperatura social”. Nostres “temperaments socials”, nostres caràcters culturals, s'han forjat de forma diferent , i els valencians ni som manco que ningú ni tenim la contínua necessitat d'autodefinirmos a costa de ningú per a sentirmos algú. Senzillament, ya som algú. Nostres “termòmetres” només coincidixen en un grau comú i universal: estimem la nostra llibertat i volem que se mos respete. Com bé va plasmar un insigne “blavero”, Joan Costa, “els valencianistes no volem ser la perifèria del centre, ni manco encara la perifèria de la perifèria”.