(Solo versión
en Valenciano · Només versió en Valencià)
La formacio del valencià
s'ha explicat a través de dos teories historiques: la
teoria de la reconquista i la teoría autóctona.
Segons la primera, el valencià es l'evolucio de l'idioma
català implantat pels repobladors quan a la conquista del
sigle XIII. Per a la segon, es l'evolucio del parlar romanic valencià,
derivat del llati oriental d'Espanya i prolongat, ab distintes influencies,
fins els nostres dies.
No consta que la primera teoría haja produit atra investigacio
formal que la que es deduix de les obres de Manuel Sanchis Guarner,
entre 1949 i 1981. L'obra de Sanchis Guarner es, per tant, significativa,
ya que representa no sols l'unica interpretacio aduida des de la
perspectiva catalana, sino tambe el fracas d'una explicacio coherent
a la formacio historica del valencià.
Dos contradiccions (1953-1956)
Necessitant una rao que justificara
el naiximent del valencià com a modalitat distinta de les
parles catalanes, Sanchis Guarner, la buscà primerament
en el factor mossarap. Al seu pareixer, una minima i decadent
poblacio cristiana, permanent encara quan a la conquista del rei
en Jaume, seria la causa histórica de la diferenciacio
del valencia medieval. "El nucli mossàrap valencià
-diu l'autor- malgrat el seu esmorteïment, conservaría
el parlar romànic local... fins a la seua reintegració
en els estats cristians de Jaume I i havia de contribuir activament
per a la transformació de l'idioma catala importat del nort
pels reconquistadors" (VII Congrés Int. de Llingüística
Romànica, 1953).
La proposta d'una mossarabia minoritaria que conservant una parla
romanica fósil i distinta del valencià, transformara,
aixina i tot, l'idioma catala en el valencià general, era
llingüisticament inverossimil. Pero resultava l´única
eixida possible davant del desconcert que ell mateix sentia en comprovar
que la proporcio de les cases entregades als conquistadors arribats
en el sigle XIII a la ciutat de Valencia no concordava en absolut
ab les caracteristiques del valencià medieval i modern. En
efecte, de ser correcta l'hipotesis de la repoblacio catalana,
i prenent en consideracio les cifres que recontà F. Llorente
a partir del "Llibre del Repartiment" (630
cases per a catalans orientals i 388 per a occidentals),
els valencians no deviem haver parlat valencià, sino
una continuacio del catala oriental.
No convençut, per tant, per sa propia teoria d'una mossarabia
decadent i, a l'hora, definidora del valencià, Sanchis
Guarner, hagué de "sustituirla per una nova hipotesis,
difosa de fet en 1956 (Factores históricos de los dialectos
catalanes). D'acort ab esta nova postura, el valencià
sería un catala transformat, no ya pel parlar mossarap local
de Valencia, que ara considerava desaparegut, sino per la llengua
arap dels musulmans del Regne, que haurien perpetuat (ignorem de
quina manera) les antigües costums expressives prerromanes.
Un buit teoric
I ¿qué hi ha a partir d'aci? Absolutament res. Les
reedicions de "La llengua dels valencians" (1960 i ss.)
reprenen la contradictoria hipótesis de 1953, mentres
que "l'Aproximació a la historia de la llengua catalana"
(1980) renuncia definitivament a formular qualsevol interpretacio.
Pero tal renuncia era un fracas esperable. Els estudis de geografía
foral i de demografía histórica eren cada volta mes
clars, i no en la linea de la tesis catalanista. Gual Camarena (1947-48)
prová la falta de relacio entre els furs otorgats i les llengües
parlades en les poblacions del Regne a que s'otorgaven. L. Piles
mostrà la nula inmigracio catalana en el s. XV per mig del
"Llibres d'Aveïnaments". I, sobre tot, la demografia
dels repobladors de Valencia-ciutat en el sigle XIII, actualisada
per Amparo Cabanes, no deixava dubtes: llengua i repoblacio no guardaven
relacio ninguna en la Valencia del sigle XIII.
Sobre la base del reconte d'A. Cabanes, i des d'un criteri llingüistic,
vaig oferir en 1978 un análisis, encara no contradit, del
que resulten cifres mes que significatives: 524 cases entregades
a repobladors de llengua aragonesa; 183 a repobladors
de dialecte catala occidental; 309 a repobladors
de dialecte catala oriental; 67 a repobladors de llengua
occitana; i 1.200 cases a musulmans valencians
(musulmans que, a l'igual que els cristians de la minoría
mossarap, havien de ser en certa mida bilingües o monolingües
de parla románica).
I una conclusio
La conclusio es clara: el 16,8 % d'una
minoria repobladora no podia impondre, en tal situacio, son
dialecte catala occidental. I esta tendencia se confirma, de forma
coincident, en les comarques i poblacions més populosos
del Regne, com ara Xativa, on es detecta quasi un 60 % de repobladors
de parla aragonesa i castellana front a un insignificant 14 % de
parla catalana occidental. I com que estes son les uniques
dades historiques comprovables, la Filologia cientifica no se'n
pot desentendre d'elles. Es dir: hui per hui, la teoria que interpreta
el valencià com el producte d'una repoblado catalana
no es historicament demostrable. Es una opinio, no un coneiximent
cientific.
LA
LLENGUA VALENCIANA SEGONS CESAR VIDAL
(Audio WMA 1.8 MB. Cadena COPE)
