Preguem als llectors que lligguen
en molta atencio este aclaridor apartat. Resulta indignant que
alguns catalanistes hagen intentat fer creure que el pare Fullana
considerava al valencià i catala una mateixa llengua, negant
que el valencià siga la llengua propia i autoctona valenciana,
diferent i diferencià del catala.
Anem a vore. Es cert que el pare
Fullana va colaborar en el Diccionari Catala-Valencià-Balear
de mossen Alcover aportant els seus grans coneiximents sobre la
Llengua Valenciana, que va fer una ponencia en el Congres de la
Llengua Catalana (1906) i que va ser nomenat academic de l'Academia
de la Llengua Catalana, com tambe va ser academic de la Real Academia
Espanyola, en representacio del valencià.
Llevat d'estes aportacions -segurament
fetes en tota la bona voluntat que caracterisava el seu espirit
evangelic, i frut del context de l'epoca-, la veritat es que pare
Fullana es va desvincular totalment de les catalanisants "normes
del 32" que havia firmat de mala gana "ates
lo caracter provisional" de les normes (bases), tal
i com va anotar damunt de la seua firma.
La mes evident prova de la seua desvinculacio d'estes normes de
Pompeu Fabra per a catalanisar la Llengua Valenciana està
en el fet de que el pare Fullana reeditara la seua "Ortografia
Valenciana" en 1933 reafirmantse en el seu criteri que "no
es atre que la raó, deduída de la ciència
filològica d'esta llengua" tal i com escriu el
propi pare Fullana en l'Advertiment de dita publicacio. I per
si no queda prou clareta la desvinculacio total de les normes
fabrianes en este fet, l'encarregat de prologar esta segon edicio
de la seua "Ortografía Valenciana" va ser un
dels seus millors discipuls, bon valencianiste i incansable estudios
de la Llengua Valenciana, el pare francisca Andreu Ivars.
Per la seua eloqüencia, reproduim textualment uns fragments
de dit prolec escrit pel pare Ivars:
"D'este tractat ortográfic
ens ha plagut, més que res, l'espirit valencianissim que
l'informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana
les maneres d'escriure d'alguns escriptors valencians, que enlluernats
per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres,
i per atra s'aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques
que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana.
(...) Valencia es rica i no te necessitat d'anar a captar fòra
de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça
dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa
de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a
purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura
i donar normes ortográfiques als escriptors valencians,
tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres
forasteres, no conformes a la seua tradició clássica,
a la seua evolució actual". Mes clar, aigua.
(Sobre les "normes del 32"
recomanem la llectura del llibret en .pdf que es pot descarregar
en l'apartat "Documents",
i sobre el gran valencianiste el pare Ivars la llectura d'un interessant
articul d'un atre gran valencianiste com es Ricardo Garcia Moya,
"Camarada Canut: ¿Te
acuerdas de Andrés Ivars?", (http://www.garciamoya.cjb.net)).
A continuacio reproduim lliteralment
alguns fragments escrits pel propi Fullana defenent l'identitat
i autoctonia de la Llengua Valenciana. Escomençarem per
unes breus cites tretes de les principals obres del pare Fullana,
i en acabant expondrem textualment alguns fragments d'una serie
d'interessantissims articuls i conferencies seues ("Per la
Llengua Valenciana", "La cooficialitat de la Llengua
Valenciana", "Gramatologia Valenciana") publicats
molt acertadament pel pare Agulló en un llibre titulat
"CRITERIS FILOLOGICS
DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919", que es pot
descarregar integrament en l'apartat "Documents"
i del que recomanem encaridament la seua llectura.
"Filología Valenciana
es la ciencia que tracta de l'estudi y coneixença de
les lleys etimológiques y gramaticals d'esta llengua,
á fí de penetrar en sa lliteratura" (Estudi
de Filología Valenciana, 1912)
"Valenciá es la llengua
parlá en la major part del antic Reine de Valencia. Nòstra
llengüa te per distintiu especial dolçor i suavitat
en sa Fonètica, i la vivea, moviment, gracia i energía
en l'expressió" (Gramática Elemental
de la Llengua Valenciana, 1915).
"Conéixer el verdader
orige de la llengua valenciana, com el de les seues germanes, les
demés llengües romániques. I nos llimitarem sòlament,
per ara, a senyalar les modificacions introduídes en la declinació
i conjugació del romá vulgar, mare indiscutible de
la llengua valenciana" (Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá,
1921).
"La pretensió de molts
catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar
llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre
mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra
de raó" (La cooficialitat de la Llengua Valenciana,
1918)
"Com eixos principis i eixes
lleys d'evolució fonètica no han actuat de la mateixa
manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència
fonètica que s'observa en cada una d'estes dos regions. D'ahi
l'impossibilitat d'unificar les dos ortografíes: valenciana
i catalana. Tractar, puix, d'acomodar la nòstra ortografía
a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica,
es empresa irracional i antillogica" (Gramatologia Valenciana,
cap. X, 1919)
"Que residixquen en Catalunya
'valencians catalanisats', se comprén i fins s'els
pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia,
pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son
'catalanisats i catalanisants', al mateix temps, es còsa
que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant
que molts dels 'valencians catalanisats' ho son de bona fe; i es
llastima que, siguent, per un atre costat, 'valencianistes de veritat',
hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme,
en lo que afecta a la llengua valenciana". (Gramatologia
Valenciana, cap. XII, 1919)
"Després de copiar
[el senyor Ortín], sense cap aprensió moltes de les
'definicions textuals' en els 'eixemples', tambe 'textuals', de
la Gramática de la nòstra llengua publicá pel
"Centre de Cultura Valenciana", va completar el seu treball
en una serie no interrompuda de 'catalanismes' i de 'arcaismes inoportuns'.
(...) Com a catalanisant i sembrador de arcaísmes inoportuns,
no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabentho,
a la destrucció de nòstra llengua". (Gramatologia
Valenciana, cap. XIII, 1919).
"També s'adultera
i corròmp la llengua en l'introducció de 'catalanismes',
cuan estos son contraris a l'índole de nòstra
llengua, tal com 'homes' i 'ordre'. (...) Si la tendència
del catalá ha segut suprimir esta n en els plurals i escriure
'homes', 'verges', 'images', etc., la tendència valenciana,
pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimològica.
I no deu estranyarmos l'existència d'estes dos tendències
fonètiques, diferents en Catalunya i en Valencia, perque
es cèrt que ademés de les lleys fonètiques
i evolutives comuns al catalá i valenciá, existixen
unes atres moltes, particulars i pròpies de cada una d'estes
llengües" (Gramatologia Valenciana, cap. XIV, 1919)
"En l'exposició
i comprovació de l'anterior catalanisme, suspendrem, per
ara, el nòstre treball de 'descatalanisació' de la
llengua valenciana, esperant una ocasió més oportuna
per a completar este estudi, majorment tenint en preparació
les 'Diferències llingüístiques entre el valenciá
i el catalá'". (Gramatologia Valenciana, cap. XV,
1919)
"... la mencioná Societat
[Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció
d'un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes
a la llengua valenciana. Per a la redacció d'estes
Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes,
aprováes per l'Institut d'Estudis Catalans, segons
el desig d'esta societat, que era també el nòstre,
per a que nòstres 'Normes' foren genuínament valencianes,
i ajustáes a la doctrina de l'escola evolucionista;
perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics
i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana
independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua
que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement
d'esta en la seua fonètica i morfología, i deu
diferenciarse també en la seua ortografía"
(Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)
"Es cèrt que tenim
un sens fí de paraules en valenciá i en catalá
que son idèntiques en cuant a la morfología i en cuant
a la seua significació. ¿Será prou raó
per a que totes eixes paraules es diguen exclusivament catalanes?,
havent com hi tantíssimes paraules que tenen la mateixa forma
i la mateixa significació en catalá que en castellá,
s'haurán de dir també exclusivament catalanes
o exclusivament castellanes. Per lo tant, si hi ha tantes paraules
que son idèntiques en valenciá i en catalá,
com les hi ha en catalá i castellá, no es estrany
que hi ha també frases idèntiques, sobre tot, en valenciá
i en catalá; i per lo mateix, refrans que presenten la mateixa
forma i tinguen idèntica significació. Son llengües
germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament,
pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant
En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula
pretensió de voler despullar al llenguage valenciá
de la prerrogativa de 'llengua' i paguen just tribut a la veritat,
dient: 'suum cuique': 'cascú qu'es conforme en lo seu'"
(Prolec al 'Refraner Valenciá', d'Etanislau Alberola,
1928)
"PER LA LLENGUA VALENCIANA"
Aci vorem al pare Fullana defenent
magistralment l'autoctonia de la Llengua Valenciana. "Per
la Llengua Valenciana" son unes repliques del catedratic
de Llengua Valenciana, el pare pare Fullana, al director del Diario
de Valencia, J. Luis Martín Mengod, per unes afirmacions
que va fer el 11 d'agost de 1918 en el seu diari: "Para
mí el valenciano no es una lengua sino un dialecto. Dialecto
por el rango y lugar que ocupa en el grupo lingüístico
a que pertenece y por su corta extensión y por su escasa
acción histórica. La literatura valenciana más
que literatura propiamente valenciana es literatura catalana y
por eso los catalanes, procediendo lógicamente, la han
incorporado a la suya". Davant d'estes afirmacions, el
pare Fullana, que ya era personalitat indiscutible en la Llengua
Valenciana, es va vore obligat a replicarli al senyor Martín
Mengod.
La primera de les tres repliques es va publicar el 19 d'agost
de 1918 en el Diario de Valencia:
"Ha incorregut vosté
en diversos errors llingüístics uns i lliteraris uns
atres que no devem deixar passar sense la seua corresponent protèsta
els que de veritat sentim les glòries de Valencia, i entre
la llengua del nòstres pares. (...) Segons les seues afirmacions,
ham de supondre que el valenciá va ser importat pels catalans
a este país, en temps de la Reconquista, i que per lo mateix,
no deu nomenarse llengua valenciana, sino simplement un dialècte
del catalá".
"Per lo vist es també
vosté partidari de l'opinió dels que sostenen que,
a la vinguda del gloriós conquistador En Jaume I d'Aragó
i de Valencia, no quedaven cristians en esta regió, o que
els dits cristians, oblidant la seua pròpia llengua, parlaven
a sòles l'arab".
"L'opinió dels que
afirmen que la raça romana va ser extinguida en la regió
valenciana, durant la dominació sarracena, ha segut sabiament
refutá per distinguits arabistes, i entre ells, modernament,
per don Francesc Simonet en el seu 'Glosario de voces ibericas
i latinas usadas entre los mozárabes'. Introducció
feta per nòstre inoblidable historiador don Roque Chabas
en seus 'Los mozárabes valencianos' (1891) lo mateix que
l'opinió dels que creuen que els mossarabs valencians arribaren
a oblidar el romanç i que en el temps de la Reconquista,
no parlaven una atra llengua que no fora l'arab. Siguent puix, un
fet comprovat que a la vinguda d'En Jaume a estes terres quedaven
molts cristians, i que parlaven el romanç, de la mateixa
manera que es parlava en la regió catalana. Els repobladors
catalans que vingueren en el Rey no necessitaven implantar la seua
llengua en este país, i de fet no feren un atra còsa
que aumentar el numero d'habitants que parlaven el mateix romanç
que ya s'usava en esta regió i per lo mateix es un error
manifest creure en l'importació de la llengua catalana al
nòstre antic Reine de Valencia". [No mos resistim
a recordar aci els magnifics estudis d'investigacio del catedratic
don Leopoldo Peñarroja Torrejón, "Cristianos
bajo el Islam" i "El Mozárabe de Valencia",
aon demostra cientificament la formacio de la llengua valenciana
abans de la reconquista de Jaume I]
"Tots coneixem EL CARÁCTER
ABSORBENT DELS CATALANS i el seu critèri respècte
de la nòstra llengua en relació al catala; i no obstant,
els catalans que sense cap preocupació, han estudiat sobre
esta cuestió, no han tingut inconvenient en mantindre que
el valenciá o siga el romanç parlat en la regió
valenciana, existía abans de la vinguda dels catalans al
nòstre país; i que, per lo mateix, no va poder ser
importació seua i molt menys s'el pòt considerar
com un dialècte del catalá. Lligga vosté per
a convencerse lo que va deixar escrit l'eminent filòlec catalá
doctor Grandia en l'introducció a la seua 'Gramatica Etimologica
Catalana' (pag. 34) aon diu refutant al Pare Nonell, jesuíta:
"Molt al contrari de lo que asegura el Pare Nonell a Valencia
i a Mallorca durant cinch segles de dominació sarrahina hi
quedaren els cristians, com en tot lo demes d'Espanya barrejats
ab els sarrahins guardant sa llengua".
"Diu vosté en el seu
articul: 'lingüísticamente, no es más (el valenciano)
que una derivación del catalán, que a su vez procede
de la lengua de Oc'. Permétam senyor Martín, que li
diga que no parla vosté segons la llingüística,
al expressarse d'eixa manera i que en este parrafet apareixen dos
erros llingüistics que devem aclarir".
"El valenciá no es
derivació del catalá sino una llengua que es forma,
creix i es desenrolla al mateix temps que el catalá, segons
acabem de vore i el catalá no procedix tampòc de la
llengua d'Òc, com afirma vosté, sense provarho".
Despres d'una magistral explicacio,
el pare pare Fullana acaba esta primera replica diguent: "llingüísticament
parlant, ni el catalá es derivació de la llengua d'Òc,
ni el valenciá prové del catalá, ni a estes
llengües correspònen les denominacions de provençal
i llemosí".
La segon i tercera replica del
pare Fullana, com esta primera, tampoc tenen el minim desperdici
i ham cregut convenient dirigir als llectors a llegirles integrament
i que gogen de la sabia magistralitat de l'eminent catedratic
de Llengua Valenciana, el mai suficientment lloat i reconegut
R.P. Lluis Fullana Mira.
Recordem als llectors que tenen
a la seua disposicio les tres magistrals repliques sanceres "Per
la Llengua Valenciana", mes "La cooficialitat de la
Llengua Valenciana" i "Gramatologia Valenciana",
en l'obra del pare Agullo que mos ha oferit estos interessantissims
documents "CRITERIS
FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919"
podentse descarregar integrament en format .pdf en l'apartat "Documents".
www.catedrafullana.cjb.net
