No s’han tingut en conte [per part de l'AVL en la seua gramàtica] les gramàtiques de la llengua valenciana existents ni el Manifest dels ciutadans i ciutadanes valencians sobre la llengua valenciana, elaborat per l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana d’acort en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i la colaboració d’entitats culturals valencianes com Lo Rat Penat, refermat ademés per personalitats destacades de la societat valencia, que fon entregat al Consell i a la AVL, a on s’exponia de manera clara quins aspectes lèxics, fonètics, de flexió verbal, morfologia i sintaxis es consideraven dignes de ser normatius en valencià.

 Lo més lamentable que trobem en l’obra és el seu caràcter prescriptiu, quan la filologia moderna des del sigle XIX ha deixat ben clar que les gramàtiques i en general els estudis llingüístics han de ser descriptius i no prescriptius.

 Volem dur ací unes paraules del gramàtic valencià Vicent Salvà i Pérez en la seua Gramática de la Lengua Castellana según ahora se habla de 1859, a on ya deixava ben clara esta qüestió: “He aquí patente la necesidad de que los autores de gramáticas se persuadan, al escribirlas, de que no van a formar y plantear una lengua a su sabor, sino a explicar de qué manera la hablan y escriben […] al escritor de la gramática de una lengua, no le es permitido alterarla en lo más mínimo…” i afig un símil ben aclaridor quan diu “al retratista nunca se le pide una belleza ideal, sino que copie escrupulosamente su modelo…”

 Els autors de la gramàtica de la AVL han fet una gramàtica no científica o filològica sino ideològica, al seu gust o “sabor” com dia Salvà, que busca una convergència forçada en el català en conte de descriure cóm és en realitat hui el valencià. El resultat és una gramàtica prescriptiva que definix un model de llengua ortopèdic, asèptic, ideal i, a fi de contes, irreal o inexistent; bona prova d’açò és que en les seues pàgines es dedica més espai a dir lo que segons la AVL “no és acceptable”, “no és recomanable”, “és millor o pijor”, “pot o no pot permetre’s”, “és o no propi de tal registre” que a descriure la realitat actual de la llengua valenciana, terme este, el de “llengua valenciana” o “idioma valencià” que mai utilisa, a pesar de ser els tradicionals, històrics i llegals.

 La gramàtica, en realitat, parla del “valencià estàndart”, no de la llengua real i és, com els autors diuen, “una contribució de l’AVL al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú”, és dir, castells en l’aire, com diem popularment, per seguir en el camp de la construcció, i no una obra científica basada en la descripció detallada en un sistema ordenat, de les normes llingüístiques del valencià real i viu.

 Les formes genuïnes valencianes que arreplega la gramàtica de la AVL, des del nostre parer insuficients, solen estar relegades a nivells no formals de la llengua, a usos coloquials o “àmbits festius o gastronòmics” com diu el text de la gramàtica, de manera que dialectalisa el valencià i en conte d’alçar a la categoria de norma lo que és genuí, tal i com dictaminava la llei de creació de la AVL, fa del valencià un dialecte del català i propon un model convergent en ell, a on lo genuí és per a usos informals i coloquials i lo català és per a la llengua formal i culta.

 En l’intent de crear un model de llengua convergent en el català tot és vàlit i la gramàtica recorre a la llengua clàssica o antiga quan li interessa recomanar una forma concreta hui viva en català i no en valencià, pero l’ignora completament quan la forma, a pesar de ser clàssica i general en valencià, no coincidix en la forma catalana actual. Algunes formes dialectals valencianes són alçades a la categoria de norma si són convergents en el català, pero les formes generals valencianes si són divergents en el català són rebujades, ignorades o relegades a usos informals. Els castellanismes que té el valencià són rebujats, pero no ho són els castellanismes o galicismes del català. Les evolucions o canvis que fa el català modern són correctes i normatius, pero si les evolucions o canvis els fa el valencià són considerats com a desviacions vulgars incorrectes i no normatives, com s’ha anat mostrant a lo llarc d’este informe.

 Un atre resultat desconcertant és que, com hem pogut vore, segons la gramàtica de la AVL dins del mateix “sistema llingüístic” -eufemisme que s’utilisa en el text per a referir-se a la llengua catalana- , hi ha dos sistemes fonètics, dos maneres d’accentuar, dos maneres de fer el plural, dos possibles gèneros per a les mateixes paraules, dos formes de demostratius, dos formes de possessius, dos formes per als mateixos numerals, dos maneres de denominar les lletres, dos formes per a l’artícul neutre, dos maneres d’usar el pronoms dèbils, dos usos per a les mateixes preposicions i dos formes per a algunes preposicions, dos usos sintàctics diferents, dos sistemes o més de denominar les hores i els dies de la semana, dos sistemes de sufixació lèxica, dos usos diferents dels verps ser i estar, dos formes dels mateixos participis, dos formes per als mateixos infinitius, dos imperfectes de subjuntiu, dos imperatius i, en resum, dos flexions verbals distintes, ademés de moltes atres divergències que se seguixen ignorant.

 La conclusió és que la gramàtica normativa de la AVL intenta la missió impossible d’encorsetar en una mateixa ortografia i dins d’un mateix text dos llengües distintes, cosa que en el paper pareix possible, pero que no ho és en la pràctica ni en la realitat quotidiana, més encara quan els parlants, als que supostament va dirigida esta gramàtica de disseny, no acceptem les quantioses modificacions que es fan de la nostra llengua. Un consens entre 21 acadèmics, baix una constant pressió política assumida per una generosa bonificació econòmica, no té perqué supondre un consens de tota la població valenciana que, en llibertat i independència política, pot decidir cóm vol seguir parlant i escrivint la seua llengua.
 
 

Llegir el tèxt sancer