1. Caic en l´engany de la catalanisació i me
n´ixc.
He de començar per parlar de mi. Pero no per egolatria,
sinó al contrari: per tractar-se de confessió de
culpa, arrepentiment, propòsit d´esmena i reparació
del mal causat. Per aço, una vegada més [...] repetixc
ma confessió pública de qué, com m´enganyaren,
una vegada enganyat, enganyí de bona fe.
I ací em cal fer un homenage d´admiració,
de gratitut i de desagravi al nostre ilustre filòlec valencià
Lluís Fullana, que ha segut tan injustament oblidat, i
més injustament despreciat i vilipendiat. I, personalment,
li faig acte de desagravi per haver abandonat ses ensenyances
quan m´enganyaren. I faig extensiu l´homenage als
qui, en son dia, el defengueren i li foren fidelsl. No em cal
dir que segons les ensenyances de Fullana aprenguí a escriure
la llengua valenciana.
[...] en 1927 m´omplí de confusió l´aparició
de la revista "Taula de Lletres Valencianes". Perqué
la majoria dels que escrivien en ella no ho feen segons lo que
aprenguí de Fullana. Com, poc després, tampoc no
es publicaren d´acort én Fullana els llibres de "L´Estel"
[...]
Finalment, aquella llengua que no era la de Fullana, florí
én l´esclat de publicacions en llengua valenciana
durant els anys republicans, sobretot en el semanari "El
Camí"; i en ell, sobretot, en els treballs que Carles
Salvador escrivia sobre llengua, els que després es plasmaren
en alló de Castelló: normes de catalanisació,
encara que vergonyant per a millor enganyar, les quals, coromullant
la paulatina catalanisació a dosis reduïdes que venia
fent-se d´uns anys arrere, representaren la primera ofensiva
de catalanisació a gran escala. Per això supongueren
una reforma dràstica per als que escrivíem el valencià
segons les normes usades en aquell moment: les de Fullana. I nos
foren un fortíssim shock aquelles normes que significaven
un canvi total de colp.
Per això, l´actual catalanisació, superació
de la de les bases de Castelló, exigix una revalencianisació
també enèrgica, total i de colp, que és lo
que propugne ací. És totalment inadmissible la posició
dels que pretenen que les bases de Castelló siguen la revalencianisació
de la llengua valenciana catalanisada. Com també cal rebujar
l´actitut dels que proponen pendre dites bases com a punt
de partida per a la revalencianisació per etapes de l´actual
valencià catalanisat.
[...]
I caiguí en l´engany perqué no sabia que
aquella llengua que no s´escrivia com la que aprenguí
de Fullana, ho era per ser catalanisada. I com no em preocupí
de fer estudis llingüístics, puix que em fiava dels
que creia mestres sincers, aprenguí i escriguí aquella
llengua catalanisada. I la duguí én mi a totes bandes.
[...]
La catalanisació que s´havia iniciat abans de la
guerra, principalment impulsada per Carles Salvador i les normes
de Castelló, inclús arribà al sempre arcaïste
Rat Penat que substituí sa tradicional arcaïsació
per la catalanisació que li dugué Carles Salvador,
qui publicà una gramàtica catalanisant que serví
de text en els cursos de Lo Rat Penat. En edicions posteriors
a la mort de Carles Salvador, a la gramàtica seua li aumentaren
catalanisació els que substituïren sos noms, en l´edició,
per "Secció filològica de Lo Rat Penat",
en els cursos del qual ha ensenyat valencià catalanisat
i ha fet professors de valencià catalanisat.
Inclús en plena escalada pancatalanista de 1975, Lo Rat
Penat publicà una nova edició d´esta gramàtica.
I [* yo] li fiu l´oferiment [...] que rectificara
aixina Lo Rat Penat l´acció catalanisadora que realisava.
I no s´acceptà el meu oferiment, i encara en l´any
1976 s´ha publicat una nova gramàtica, com les anteriors
sense nom o noms d´autor o autors, dient-se basada ¡en
les normes de Castelló! i, clar, sense apenes més
descatalanisació sobre les anteriors que substiutir: 'aquest'
per 'este' i 'altre' per 'atre' i, clar, els corresponents derivats
i 'tz' per 's'; per lo que seguix ensenyant valencià catalanisat
i fent professors de valencià catalanisat, colaborant a
la catalanisació -presidida, ¡ai!, per la Universitat-
pero fent creure lo contrari en lo que diu esta gramàtica
en el preàmbul.
[...]
I en juny de 1951, en un viage que fiu én Xavier Casp
a Barcelona, lo que viu i oí en aquells én els que
parlàrem, començà a omplirme d´estupor.
I em féu pensar si es pretenia la catalanisació
total de Valéncia, per una integral absorció per
Catalunya.
[...]
I vaig començar a despertar de l´engany quan,
en els primers anys cinquanta començà la catalanisació
total de Valéncia, on Joan Fuster era el capdanser. M´afanyí
a avisar del perill a molts que no em feren cas (com si els parlara
el chiquet de les carasses), ni davant de fets com el que un mapa
que aparegué en el "Diccionari Català - Valencià
- Balear" com a vinyeta indicadora de les llengües que
comprenía, es convertí en emblema (inclús
de solapa) de lo que en aquells anys cinquanta començá
a dir-se "països catalans". Ni tampoc no
em féu cas ningú quan en 1962 s´inicià
l´escalada del pancatalanisme per la publicació dels
llibres de Joan Fuster: "El País Valenciano"
i "Nosaltres els valencians", seguit com un complement
per "Qüestió de noms". Tot açó
després de la preparació que féu Fuster en
anys anteriors en prensa de Barcelona i de Valéncia, principalment
en el suplement "Valencia" del diari "Levante"
[...]
Cal parlar un poc de la catalanisació de la llengua valenciana.
I és una gravíssima acusació la que vaig
a fer, pero que cal fer. I és que la major culpabilitat
de la catalanisació de la llengua valenciana (com, anteriorment,
de l´arcaïsació) la té la cultura valenciana,
fonamentalment la literatura i en ella sobre tot, la poesia. En
primer lloc perqué la poesia fón la rama més
(quasi únicament) cultivada i, naturalment, escrita. En
segon lloc per la proclivitat dels literats cap a una turris eburnea
cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure
una llengua, primer arcaïsada i després catalanisada,
impossible de qué la senta el poble com a seua.
Done testimoni de "ciencia pròpia" de qué,
abans de la guerra, s´omplien els diversos locals on es
representava el tan injustament coromullat de ludibri teatre valencià;
i "La Traca" es venia més que totes les atres
publicacions en valencià juntes.
Primer foren els literats renaixentistes (que tant admire per
atres conceptes) els que marraren en son excessiu recurs a la
llengua clàssica. Potser pel romanticisme imperant que
fea tornar els ulls al pretèrit; o per creure, pot ser,
que era una llengua corrupta la que parlava el poble valencià.
I literats i poble se separaren. Tant que, autoconfessant-s´ho
més o manco, uns i atres estaven convençuts de qué
usaven dos llengúes diferents, a les quals, en tàcit
acort, denominaven: llemosina a la dels literats i valenciana
a la del poble.
A l´arcaïsació de la llengua la substituïren
més tart els literats per la catalanisació. Perqué,
a més de creure corrupta la llengua del poble, els literats
que escrivien en valencià (igual que els que ho feen en
castellà pensaven en el "major camp" que aixina
tenien en Madrit), se sentien proclives a Barcelona per a obtindre
un "major camp". I per això calia que els entengueren
bé en Barcelona, per a lo qual calia catalanisar la llengua
valenciana. [...]. I en les dos creències respectives de
"major camp" seguixen els literats valencians. I primer
l´arcaïsació i després la catalanisació
de la llengua escrita, han subvalorat en el concepte del poble
la llengua valenciana que ell parla.
En menor grau també ha influït en la catalanisació
del valencià l´obsessió en molts de fugir
de la castellanisació (perill que s´exagerava) del
valencià, que fea acudir al català com si este no
patira també de castellanisació i fóra l´espill
de la llengua valenciana perduda. I es fugí d´un
bou que no era per a qué nos haja empitonat un bou que
sí que és.
L´actitut dels literats valencians de catalanisar el valencià,
llògicament, havia de ser, ho fón, ha segut, i ho
és ara al màxim, ben acollida i estimulada pels
catalans, especialment la minoria més o manco intelectual
de Barcelona.
Perqué he d´advertir que en tot temps ha hagut
en el norest espanyol un pancatalanisme per lo manco llingüistic
per a no quedar-se sense escriptors clàssics [* furtant-li-los
als valencians]. És trist penser que, veges per a on,
la causa, que no la culpa, primigènia del pancatalanisme
la tenen Ausias March, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant
Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell...
per citar-ne uns quants.
La realitat és que l´autèntica llengua
valenciana en sa evolució, en l´estat actual, ha
segut desconeguda pels literats valencians, primer pels arcaïsants
i després, i ara, pels catalanisants. I aixina s´han
condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades
de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques
i desprès per les catalanes evolucionades. És el
cas de la preposició valenciana actual 'én' reemplaçada
primer per l´arcaica 'ab' i després per la catalana
evolucionada 'amb', tan evolucionada com l´atra actual catalana
'am' i la valenciana 'én'. Com atres paraules valencianes
s´han condenat per ser igual o paregudes a les castellanes
-salvo que estiguen en el català "normatiu"-
i s´han substituït per les catalanes evolucionades,
inclús quan la substituïda valenciana és clàssica.
És el cas d´héroe, modo i triunfar substituïdes
per les catalanes actuals 'heroi, mode i triomfar'. Pero s´han
donat com a bones els autèntics castellanismes que acceptà
Fabra per al català "normatiu", inclús
tractan-se de la mateixa paraula castellana, com és el
cas de 'morena' i 'casino'.
Naturalment, substituint les paraules diferents del valencià
per les catalanes, arribarà un moment en qué el
valencià siga igual que el català perqué
no siga el valencià sinó el català. És
la filologia prestidigitadora.
En definitiva, en els casos de la literatura renaixentista i
la post-renaixentista arribant a l´actual, s´ha canviat
la llengua del poble valencià, escamotejant-la, per una
atra que, com un conillet, s´ha tret de la chistera, primer
arcaica i després catalana, en l´unica diferència
que, mentres l´ilusioniste renaixentiste no pretenia enganyar
al poble valencià fent-li creure que escrivia en la llengua
que parlava el poble, sinó que reconeixia que era distinta
i era el primer a dir-li 'llemosina', i a la del poble 'valenciana',
com dia també el poble; en canvi l´ilusioniste pancatalaniste
assegura al poble que la catalana en qué escriu és
la perduda "llengua dels valencians" i que, per perduda,
deu recobrar.
I per millor passar la inconfessable mercaderia, els pancatalanistes
posen a la vista del poble, la bandera de conveniència
(mai millor dit) de "valencià cult". Millor
dit, diuen "culte" que és la llengua "normativa"
catalana, invenció linguïstica (com tantes de Fabra)
la d´esta paraula (com reconeix el "Diccionari Català
- Valencià - Balear"), deguda a qué els catalans
no poden pronunciar, per lo vist, la 't' eixa després de
'l' i el lector advertirà qué és lo que dirien
els catalans d´escriure cult, que és la paraula valenciana.
El citat diccionari ho explica per mig d´un circumloqui:
"un mot indecorós" [* cul].
El cas és que, en la catalanisació de la llengua
valenciana, s´ha arribat a escriure una llengua que, com
veem en la lletra impresa que apareix, no és valencià
ni català, sinó un híbrit, perqué
és o valencià catalanisat o català valencianisat,
als que, per brevetat, denomine respectivament 'valcat' i 'cataval'.
2. Ciència, Llengua, Poble i Cultura.
L´idioma no és una qüestió científica
en el sentit de ser producte d´una ciència sinó
al revés: una ciència - la Filologia- és
producte de la llengua: és una ciència merament
especulativa. L´idioma és anterior, tant cronològicament
com en quant a preferència respecte a la Filologia. Per
això, sense l´existència d´un idioma
no pot haver filologia sobre ell; pero pot haver - i n´hi
ha- un idioma sense filologia que l´estudie.
Perqué la llengua és un fenomen social per a la
comunicació dels hómens entre sí. I, com
a tal fenomen social, és obra del poble que és qui
fa la llengua, la modifica i li posa nom com a amo que és
d´ella. És un Dret natural que la llei ampara com
a dret humà. Per això és absurt que hi haja
partits politics que ho negligixquen i se dirigixquen al poble
valencià en una llengua que no és la que el poble
parla, contra la qual no es pot anar per criteris científics:
ni filològics ni històrics.
La Filologia no té més missió que estudiar
lo que el poble fa en la llengua seua. La Filologia no deu ordenar
res al poble, ni intentar modificar un fenomen social, ni, molt
manco, substituir al poble en la formació de l´idioma,
ni substituir-li la llengua per una atra. La missió de
la Filologia és semblant a la de la Geologia en sos respectius
camps de la llengua i la terra. La Geologia estudia la formació
i evolució de la terra, pero els geòlecs no pretenen
intervindre, modificar la formació i evolució de
la terra, ni molt manco formar ells la terra o substituir-la per
un atre planeta
Una llengua viva, per açò mateix que és
viva, no és una cosa estàtica sinó en constant
modificació i transformació, com a fenomen social
que és i no un conjunt de principis cientifics immutables
dictats pels filòlecs, als que no necessita per a existir.
L´idioma valencià ha existit segles sense filòlecs,
i sense filòlecs precisament ha produit una literatura
esplèndida, de categoria universal. Perqué Ausias
March, per citar només la cota més alta, no seguia
normes de ningun filòlec.
Ara els filòlecs valencians pancatalanistes s´han
apoderat de la llengua com a cosa seua i en un acte dominical
fan una llengua i volen imposar al poble l´artificialitat
de sa manufactura científica; i que únicament
l´engany d´ells pot explicar que organisacions que
es diuen elles ser del poble, per al poble i sa defensa, es dirigixen
al poble valencià no en la llengua qu´ell parla sinó
en l´artificial que el pancatalanisme diu que és
"la dels valencians".
Com a comprovació per al lector de la subordinació
de la Filologia i els filòlecs a la llengua que fa el poble,
que és lo normal, i no al revés, que és l´anormalitat
que pretén el pancatalanisme, reproduïxc els següents
texts:
Domingo Manfredi Cano, l´excelent escriptor andalús,
escrivia en "Las Provincias" de 26 de setembre de 1971:
"Una verdad como un templo: el pueblo es el amo de su
lenguaje, y hace caso omiso de las reglas que dictan los gramáticos,
los eruditos, los científicos. El pueblo crea a su antojo
el acento y el tono, la sintaxis y la fonética".
[...]
[...] és la teoría pancatalanista sobre la llengua
"dels valencians" lo que constituïx una anormalitat.
Recorde´s que, fa pocs anys, quan en la "Real Academia
de la Lengua Española" algú caigué en
la tentació o tingué l´hora bova d´"inventar"
paraules a lo Fabra - Institut d´Estudis Catalans ( als
que seguixen filòlecs valencians pancatalanistes) fón
per complet un fracàs i un ridícul, pel rebuig dels
castellanoparlants a dir les paraules "inventades" 'aeromoza'
y 'jeriñac' en substitució d´azafata' i 'coñac'
com diu el poble [...]
De qué els estudis filològics només
tenen valor especulatiu i no el preceptiu per a impondre al poble
cóm ha de parlar, se´n deriva la conseqüència
de qué els diccionaris i vocabularis no són tampoc
preceptius per al poble per a qué no modifique o abandone
o substituïxca paraules o acepcions. Són inventaris
de paraules, de caràcter consultiu, principalment sobre
el significat de les paraules. Açò és en
quant a diccionaris i vocabularis "normals", perqué
els "anormals" de paraules "inventades", coneguts
per "normatius", no poden tindre ni valor consultiu.
[...]
El cientifisme de qué es pot obligar al poble
a parlar una determinada llengua, és una concepció
inventada en Barcelona per a la imposició de la llengua
inventada per Fabra i Institut d´Estudis Catalans. I aixina
es feren autèntiques coaccions, inclús oficials,
primer des de la Diputació Provincial de Barcelona i després
des de la Mancomunitat de Catalunya, presidides per Prat de la
Riba. Convindria que els jovens pancatalanistes conegueren este
tros d´història catalana: imposicions, coaccions,
protestes, oposicions, que omplin un gran periodo d´anys.
Que se busquen informació perqué els capdansers
del pancatalanisme no els la donaran.
És la teoria que han adoptat els pancatalanistes
valencians per a la imposició de la llengua catalana de
Fabra com a "llengua dels valencians", "cientifica",
"culta", "correcta", "normativa"...
tots els adjectius én qué disfrassen "català".
I en la reproducció de texts valencians, per antics que
siguen (inclús clàssics), i baix el disfràs
de "regularització ortogràfica"
arriben a catalanisar-los de tal manera que fan autèntiques
traduccions al català, destrossant l´original de
l´autor en una vulneració del dret de propietat intelectual
de l´autor.
Esta posició "científica"
de prescindir de l´opinió i de la conducta del poble
sobre la llengua seua, se pretén dir que és per
bé del poble i pensant en ell, sempre serà una actitut
contra la democràcia i, en el millor dels casos un despotisme
ilustrat lingüístic. Perqué no és qüestió
científica ni la denominació de catalana per a la
llengua valenciana. És de competència popular: del
poble com a amo de la llengua que parla, i la fa, la modifica
i li posa nom, per ser l´amo [...]
I el poble valencià li ha dit i li diu valenciana
a la llengua que parla, a més de per ser l´amo, perqué
(portada o no pels catalans) la veu diferent a la catalana. I
es nega a considerar-la catalana perqué encara que fa segles
fóra veritat que eren iguals, veu que són diferentes
ara, màxima raó en qüestió de
llengües en la que pot dir-se que és un dogma allò
de tempora mutantur. Per això en esta qüestió
no cap el "cóm era" la llengua i molt manco el
"cóm deu ser" segons els erudits filòlecs,
sinó només el "com és",
perqué açò més que en res, la ciència
no deu anar contra la realitat irreversible de la vida.
Perqué l´idioma "és" el parlat
i no l´escrit. Per això se li diu 'llengua' per ser
esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la
reproducció gràfica de la parlada com el retrat
ho és de la persona. I aixina com l´essència
humana és la persona i no el retrat, l´essència
de l´idioma és el parlat i no l´escrit. I si
la llengua escrita és el retrat de la parlada es comprén
que, com el retrat respecte a la persona, la llengua escrita deu
reproduir la parlada én la major fidelitat possible, o
siga, que l´ortografia deu ajustar-se lo màxim a
la fonètica [...]
La llengua parlada és anterior a l´escrita salvo
les artificials com l´esperanto, i podríem afegir
el català de Fabra. Sense llengua (que siga natural) parlada
no és possible escriptura, ni gramàtica, ni ortografia
(actual Deus ex machina de l´idioma en Valéncia),
ni literatura, ni filologia i filòlecs. Pero sense tot
açó poden existir, i n´existixen, llengües
parlades. I en una llengua parlada pot existir, i n´existix,
només una de les coses citades: literatura pero de viva
veu, narrada o cantada. Es pot establir el següent orde de
prelació: llengua parlada, literatura oral, llengua escrita,
gramàtica (i ortografia) i filologia (i filòlecs).
[...] Constituir, com ara es fa en Valéncia, la llengua
escrita, obra de filòlecs, com a base de l´idioma
valencià, comporta, per reducció a l´absurt,
que els hòmens foren muts en principi i començaren
a parlar després d´inventar l´escriptura.
El pancatalanisme, pel sentit reverencial que té per
la llengua escrita, devia substituir la paraula 'llengua' per
'ploma, llapis, boligraf, màquina d´escriure'...
En rigor no pot extranyar este sentit reverencial per lo escrit
si es pensa que el català "normatiu" naixqué
escrit, puix que és en gran part "invent" de
Fabra; per cert, que abans d´ell els catalans tenien no
l´onomàstyic 'Pompeu' sino 'Pompeyus', com pot comprovar
qui vullga en una obra de Pompeyus Gener. És sabut que
esta activitat "inventora" l´ha seguida l´Institut
d´Estudis Catalans. Qualsevol que per l´edat que tinga
no ho haja vixcut, té molts mijos de comprovar-ho. Els
més eficaços són: la comparació entre
les publicacións aparegudes abans i després de "regnar"
Fabra i llegint la seua obra "Converses filològiques"
(millor la primera edició), en les que explica les "invencions"
lingüístiques, les que, en principi anà publicant
en el diari "La Publicitat", "La Publi", com
li dien popularment.
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les
llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lèxic
de molts catalans: els que volen demostrar que són cults
i els que volen aparentar-ho. Esta difusió ha segut gràcies
als mijos de difusió que la llengua catalana tenia abans
de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes
representacions teatrals, i sobre tot la ràdio: una emissora,
"Ràdio Associació de Catalunya", exclusivament
en català, i les atres én molts programes en català.
Pero, a pesar de tants anys d´actuació del fabrisme,
no s´ha aconseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita
"normativa", canviar la fonètica del català
parlat, tan diferent de l´escrit. Ni canviar-la en el català
escrit de la poesia, que rima i medix segons la fonètica
popular i no d´acort én la que correspon a lo escrit
segons l´ortografia; una ortografia que, per no correspondre
a la fonètica viva i popular atacava principalment Mossén
Antoni M.ª Alcover.
[ ...]
[* El pancatalanisme] En el seu parlar sempre ex-cathedra,
dóna normes que no explica, i amaga texts, i tot quant
les refuta, l´existència de lo qual ignoren sos seguidors,
com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclús
botant-se no solament molts anys sinó també segles
d´història que no els convé que sàpien
els neòfits.
A l´igual que els atres pobles medievals que descompongueren
el baix llatí i crearen les llengües romanç,
el poble valencià ha creat sa llengua valenciana. Lo mateix
que seria demencial pretendre substituir les llengües romàniques
pel llatí, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua
romànica, també és demencial la pretensió
pancatalanista de substituir la llengua valenciana per la catalana,
alegant que la dugueren els catalans.
I més demencial, perqué a més és
illògic que la substituta siga no la llengua que diuen
que dugueren en el segle XIII sinó l´actual catalana
"normativa" semiinventada per Fabra i l´Institut
d´Estudis Catalans [* i feta seua en un 99% per l'AVL,
"cavall de Troya" del catalanisme en Valéncia].
[...]
[...] és indiferent que els catalans dugueren o
no a Valéncia la llengua seua, perqué ara
català i valencià són diferents per haver
tingut diferent evolució i diferents influències.
Per tant també és falsa la teoria, en la que cauen
molts (intelectuals i tot) de qué la llengua que nos duen
ara és la perduda pels valencians[...]
[...]
Fabra, al que ha seguit l´Institut d´Estudis
Catalans, per a "ordenar" la llengua catalana, preferí
moltes vegades, per sobre la forma viva del català "natural",
la "invenció" del "normatiu", per a
la qual tingueren un intervenció decisiva l´etimologisme
i el "prurit de fugir de la semblança am el castellà",
en frase feliç del "Diccionari Català - Valencià
- Balear" en la paraula 'modo'.
Puc acceptar com a explicació d´eixe "prurit"
el que fóra un chauvinisme del catalanisme de Fabra. pero
no puc acceptar que, si volia fer ciència, la profanara
én la concessió al chauvinisme. Que, com a chauvinisme
és absurt, puix que és absurt pretendre que la llengua
catalana no tinga semblances én la castellana, perqué
lo llògic és que les tinga.
No poden tancar-se els ulls a la realitat evident i irrefutable
d´un veïnage i una proximitat dins de la geografia
peninsular, de Castella i Catalunya (inclús els noms tenen
el mateix ètim probablement), raons que han originat de
sempre unes relacions contínues i íntimes, reforçades
per la comunitat política des de la primera unitat espanyola
dels visigots a l´actual, passant per la intermija de la
Corona d´Aragó.
I en estes circumstàncies, la influència lingüística
castellana en el català (com també la catalana en
el castellà) és necesàriament inevitable
de tan llògica. Pero no solament, com precisament pretén
el chauvinisme del catalanisme, per l´aspecte polític
de l´oficialitat de la llengua castellana "opressora"
i "imposadora", de la castellana, sinó també,
i més, perqué la llengua castellana és una
de les principals del món, no solament per ser de les més
parlades (en número d´estats la primera) sinó
també perqué té una cultura literària
de primeríssim orde, no solament per la literatura clàssica
sinó per la de sempre, inclús l´actual puix
que en tot temps la literatura castellana ha contat én
noms de relleu universal.
I açó mateix que acabe de dir de les semblances
entre el castellà i el català, és igualment
aplicable a les semblances entre el castellà i el valencià,
o més encara perqué el bilingüisme valencià
fa al castellà també valencià; i, com a tal,
el té dins del mateix Regne de Valéncia.
I com dos coses semblants a una tercera són semblants
entre si, resulta que el valencià, el català i el
castellà tenen semblances les tres entre si. I heus ací
un eixemple de frase que inclús s´escriu exactament
igual en les tres llengües: "Salvador va a copiar
el gran mapa de la comarca de la Ribera Alta que figura en la
blanca casa consistorial". Pero que es pronuncia de manera
diferent en cada llengua, de manera que hi ha paraules de pronunciació
diferent en les tres, com la primera que els valencians pronunciem
Salvaor, els catalans Salvadó i els castellans Salvador,
o millor dit Salbador. O siga que l´escriptura és
igual pero és diferent la fonètica, lo que demostra
lo que he dit de qué la llengua no és l´escrita
sinó la parlada, i per aixó esta frase que llegida
no se sap si és valencià, català o castellà,
pronunciada per un valencià, un català i un castellà
se sap perfectament en quina llengua parla cadascú.
És per això que els pancatalanistes basen
la llengua en l´escrita, imposant com a "llengua
dels valencians" la catalana de Fabra i l´Institut
d´Estudis Catalans, prèviament "manipulada",
i afirmant que és la llengua que els valencians hem perdut
i nos cal "recuperar" [...]
[...] Perqué les diferències entre valencià
i català són: De lèxic: per conservació
de la paraula ibèrica, germànica, àrab, mossàrab.
De procedència extrangera en adaptació pròpia
o no. Per no ser el mateix ètim llatí. Morfològiques:
diferència d´alguna lletra, lletra de mès
o manco. Semàntiques: paraules de diferent accepció
o més o manco accepcions en valencià. Fonètiques,
que son les més.
He dit que Fabra, en sa joventut, considerava impossible una
unitat ortogràfica per a les llengües valenciana,
mallorquina i catalana per ser contra natura, i davant lo que
he expost es comprendrà perfectament que en aquells temps
Fabra tenia tota la raó. I, no obstant, ara el català
té una ortografia que no s´ajusta a la fonètica
seua, i a l´aplicar dita ortografia al valencià encara
queda moltissim més desajustada.
Vejam uns casos:
Grafia TZ: [...] només és adequada a la fonètica
valenciana en unes quantes paraules [* dotze, tretze...].
Grafies suprimides per Fabra Y i CH: absurda supressió
i que crec que deu rectificar-se recuperant estes dos grafies
que són necessàries, tradicionals i inclús
clàssiques en la llengua valenciana; que una i atra s´han
usat en la llengua fins sa primera catalanisació per les
normes de Castelló; i que una i atra o una de les dos apareixen
en les llengües més cultes. Per a convéncer-se
de la necessitat de recuperar per a l´ortografia valenciana
les grafies Y i CH, i vore l´absurditat de la seua alegre
i inconscient supressió per Fabra, basta én estos
dos eixemples, u per a cada grafia.
Tenint la grafia Y s´eviten
les paraules inventades, com l´actual adjectiu d´epopeia,
que és 'epopeic', modificant la fonètica, puix que
abans de Fabra i les normes de Castelló s´escrivia
'epopèyic'.
I tenint la grafia CH s´evita la confusió de
la fonètica que puga tindre la grafia X quan no es coneix
la paraula. Perqué ara es llig bé per conéixer
la fonètica de la paraula, puix que en 'marxa' i 'xapa',
com es coneixen, els valencians pronuncien africada sorda; com
els catalans occidentals, orientals i mallorquins pronuncien fricativa
sorda; com fen els valencians en la paraula 'Xàtiva', perqué
la coneixem: Pero si s´inventa una paraula, per eixemple
'xapif', ¿quina és la fonètica de la X?.
Abans de Fabra no hi havia confusió: per a l´africada
sorda CH (chapa, marcha) i per a la fricativa sorda X (Xixona).
Cal advertir que els catalans orientals (com qualsevol consultant
el diccionari Fabra pot fer la comprovació), no tenen l´africar
sort a principi de paraula sinó en la paraula Txecoslovàquia
i sos derivats, i per això als valencians se´ls fa,
des de les catalanisadores bases de Castelló, escriure
esta paraula en TX inicial i totes les atres africades sordes
én X, grafia que, a més, té també
el fonema 'cs' com en 'examen', o siga, tres fonemes per a una
sola grafia. En canvi en esta absurda ortografia hi ha un fonema
linguoalveolar sort que té cinc grafies: c, ç, s,
ss, sc, segons la situació del fonema. No és precisament
una ortografia senzilla. I com ací no tracte del canvi
d´ortografia que crec necessari, no cal que pose més
eixemples de la inadequació a la llengua valenciana de
l´ortografia que ara s´usa, que és la catalana.
Diferents ortografies corresponen a llengües diferents que,
com la valenciana i la catalana, arriben a tindre ¡cinc!
diferències fonètiques en una paraula que ara es
vol dir que és igual en les dos: 'desorganisar' en valencià
i 'desorganitzar' en català, i fent escriure als valencians
també 'desorganitzar', passen com a iguals, quan en català
la primera 'e' és lo que abans de Fabra escrivien 'a' els
catalans, i que ara li diuen 'e neutra' ("cientificament",
vocal anterior mixta, no arrodonida); la 'o',en català
és 'u' ("cientificament", vocal posterior arrodonida
amb la mínima obertura); la primera 'a' és igual
que la primera 'e'; la 's' valenciana és consonant linguoalveolar
fricativa sonora "cientificament", i la 'tz' catalana
és "cientificament" consonant linguoalveolar
africada sonora; i la 'r' en català és muda i en
la gran majoria del valencià no. En una paraula ¡cinc
diferències!, i "científiques" que és
lo que val per als pancatalanistes.
Excepte per a les raons que té el pancatalanisme,
que els pancatalanistes les saben, i nosatres també, sempre
s´ha acceptat la diferència entre valencià
i català, inclús en la mateixa Catalunya. [...]
3. Caràcter del present treball.
[...] la llengua és popular puix que és del
poble; naturalment, la llengua parlada, viva, del poble valencià.
[...]
[...] el pancatalanisme no és una ideologia sinó
una professió de fe formulada davant lo que diuen els santons
del pancatalanisme. I com contra una fe no valen arguments, açò
no és per a convéncer als pancatalanistes de son
error.
[...]
Com a poble que sóc, i aixina em considere a molta honra,
este treball expressa la rebelió del sentir del poble valencià
que, durant tant de temps, s´ha vist sempre afrontat al
dir-li que no parla bé sa llengua valenciana. I esta injusta
acusació se li ha fet no solament en quant a les evolucions
que, llegítimament, ha fet en l´idioma seu, sinó
inclús també en el cas de paraules conservades des
de segles, tant anteriors a la conquista de Don Jaume com les
de la seua literatura clàssica en els gloriosos temps de
la Corona d´Aragó, quan els comtats catalans, nebulós
estat "fradistern" en la Corona d´Aragó,
no s´haurien atrevit ni a pensar en colonisar el Regne de
Valéncia.
I encara es pretén fer vore al nostre poble que
se li fa un favor substituint-li eixes paraules tan seues per
unes que desconeix i no ha dit mai perqué són catalanes.
I s´intenta enganyar-lo dient-li que són les correctes,
les "normatives". I puc afirmar açò,
i ho dic perqué, com he contat al principi, he colaborat
en l´engany mentres estiguí enganyat per la parança
"científica" en qué m´apressaren
els que creia mestres. Per això he dit també que
este treball és una reparació del mal que he fet
sense saber que fea mal. Propòsit de reparació que
em fiu al triar la llibertat.
Com el poble és qui fa la fonètica de la llengua
que parla, encara que parega redundància; i la canvia quan
vol; i com vol, tot per ser l´amo de la seua llengua, és
per lo que he partit com a base de la llengua parlada pel poble
valencià. L´he escoltada atentament en totes bandes
del Regne de Valéncia que m´ha segut possible oir-la,
per a trobar aixina l´autèntica llengua valenciana:
la que parla el poble valencià i que ara no apareix escrita.
I he profundisat més en els densos coneiximents que tenia
de la llengua valenciana i de la llengua catalana, estudiant-les
comparades. I he repassat el meu antic coneiximent del llatí,
com a pare de les dos. I he repassat també la bibliografia
que cite, en part llegida per mi i en part inclús estudiada.
En estes instruccions no invente res; són el poble valencià
i els autors que cite els que parlen a travès de mi. Açò
no és per tant, la pura i simple ressurrecció de
les regles de Fullana, si bé entronca én elles (per
tindre base en la llengua real) com si hagueren seguit desarrollant-se
sense solució de continuïtat.
[...]
Per a trobar l´autèntica llengua valenciana
és indispensable partir de la parlada; estudiar l´idioma
viu per a descobrir, dins de les variants del parlar, de l´idioma
oral, les més bones. I no partir d´una llengua escrita,
artificial, per a establir "la llengua dels valencians"
com diuen i fan els pancatalanistes. Perqué com he dit
abans, la llengua escrita és la que deu subjectar-se a
la parlada.
I una vegada trobada la llengua valenciana és el
moment d´estudiar cóm s´ha d´escriure.
Perqué, no em canse de repetir-ho, és el poble qui
ha de fer la llengua seua. Inclús ha de ser el poble qui
valencianise les paraules noves de procedència d´atres
llengües. [...]
[...] el que no sàpia el valencià deu dependre´l,
no en cursos sinó en sa casa, si es parla, i en atre cas
fora de casa: en el carrer, en el treball, dels amics que el parlen...
Com és el cas meu que, com mon pare era -a molta honra-
churro, de Sogorb, deprenguí el valencià,
en la primera infancia, dels chiquets én els que jugava.
Com fa qui se´n va a un país extranger a dependre
de viva veu dels parlants d´ella. És passant de
viva veu d´uns a atres com es conserva la llengua valenciana
des de fa segles i no depresa en cursos.
[...]
Regne de Valéncia o Valéncia o Regió
Valenciana o Regió de Valéncia i no País
Valencià ni Llevant.
Cal substituir la denominació ara tan usada de País
Valencià per la de Regne de Valéncia o Valéncia
simplement, o, en últim cas, Regió Valenciana. Sobre
la denominació País Valencià, topònim
defés pel pancatalanisme, cal extendre´s perqué
no és una simple catalanisació idiomàtica
de lèxic, sinó que té una potència
catalanisadora superiorissima a qualsevulla (sic) catalanisació
de la llengua, els límits de la qual rebasa.
La finalitat que busca l´interés pancatalaniste
én el topònim País Valencià
és l´anulació de la personalitat valenciana
independent de Catalunya. País Valencià és
la denominació bàsica per a donar credibilitat a
l´afirmació de que Valéncia ha segut i és
una part de Catalunya; u dels països catalans. Perqué
ningú, per poca inteligència que tinga, pot creure
que un Regne formava part i depenia d´un Principat,
com ara li diuen a Catalunya, i manco encara d´un comtat.
Per al pancatalanisme d´abans de la guerra civil
els topònims eren Regió Valenciana o Sudcatalunya
per al Regne de Valéncia, Catalunya Gran o Gran
Catalunya per a lo que ara li diuen països catalans,
i Catalunya estricta per a lo que ara li diuen Principat,
que, en realitat, no ho fón Catalunya en quant a la titularitat
de la sobirania, puix que les titulacions de sobirania sobre les
terres catalanes usades pels reis eren comte de Barcelona, del
Rosselló i de la Cerdanya. I el primer que tingué
la dignitat de príncep fón Ramon Berenguer IV per
ser rei consort de la reina d´Aragó i per això
era Princep d´Aragó i no de Catalunya. I ací
no cal extendre´s més sobre esta qüestió
del principat referit a Catalunya.
El nom País Valencià, el pancatalanisme
el juga a la confusió, que comença per les elàstiques
fronteres que li asigna, segons li convinga, sobre tot ara politicament.
Dins del confusionisme que dóna a dit topònim, la
versió més genuïna és, com figura en
els mapes dels països catalans, el territori del Regne
de Valéncia on es parla valencià. Açò
supon la segregació en un 38,54 per cent de terres valencianes
respecte a les que constituïen el Regne de Valéncia;
i en un 42, 52 per cent respecte al conjunt de les províncies
d´Alacant, Castelló i Valéncia, Regne de Valéncia
ampliat. Territori valencià segregat que serviria a Catalunya
com a preu per a anexar-se terres aragoneses. I és inevitable
una pregunta: ¿els catalans, de veres prescindirien de
la comarca de la Vall d´Aran per no ser de parla catalana?
Pero quan convé al pancatalanisme -ara, políticament,
moltissim- la versió del País Valencià
és la totalitat de les terres de les províncies
d´Alacant, Castelló i Valéncia, puix que,
davant de les comarques segregades per la versió genuïna,
li interessa molt amagar l´autèntic sentit desmembrador
del Regne de Valéncia.
I en ocasions arriben a dir País Valencià
al Regne de Valéncia foral, inclús al reduït
del Rei Don Jaume el Conquistador.
Pero cal que es sàpia per tots que l´autèntic
sentit que té la denominació de País Valencià
és la d´un tros català, u dels països
catalans, com ho diuen els citats mapes i Joan Fuster en sos
llibres, dogmatisadors en Valéncia del pancatalanisme minimisador
del Regne de Valéncia que arriba a designar-se en escrit
per les lletres P. V.
Cal reconéixer que la "persecució"
contra el nom Regne de Valéncia no és exclusiva
del pancatalanisme. D´atra procedència molt diferent
és el terme Llevant que, com tota denominació
geogràfica, és imprecís, d´interpretació
flexible i fronteres elàstiques. Perqué unes vegades
comprén només les tres províncies valencianes,
pero atres també alguan o algunes de les províncies
de Múrcia, Albacete, Terol i Conca. A més Llevant
té un aspecte chistós, perqué, sobre impropi
i imprecís, és fals geogràficament, referit,
com es pretén, al llevant d´Espanya, puix que les
Balears están més a llevant. Són les coses
d´usar denominacions georàfiques i amagar les autèntiques.
Com passa en la de Nort, tan usada per a tota o part de la cornisa
cantàbrica i prescindint dels Pirineus que també
són nort d´Espanya, i ben sabut per tots des de l´escola
quan ensenyen els limits d´Espanya. I com passa també
a la denominació pancatalanista de les Balears: les
Illes, com si foren les úniques del món.
També és terme confús i imprecís
el de Regió (encara que no geogràficament), perqué
indica simplement una part d´una entitat major, sense indicació
de la personalitat que puga tindre eixa part. Aixina, Regió
Valenciana indica només una part d´Espanya (de Catalunya
per al pancatalanisme d´abans de la guerra). En canvi, Regne
de Valéncia mostra que eixa part té una personalitat
pròpia que fón un estat independent. Personalitat
la de Regne, naturalment, superior a la de Principat. D´haver
segut Catalunya un regne, ¿acceptarien els catalans la
substitució de Regne de Catalunya per País Català,
com u dels Països Valencians? Abans que Païs Valencià,
totalment inadmissible, és preferible naturalment, Regió
Valenciana, i millor encara que esta denominació, la de
Regió de Valéncia on apareix el topònim en
lloc del gentilici.
També cal usar la denominació Valéncia
simplement, quan no càpia confusió, que són
poques vegades. Perqué s´ha exagerat la possibilitat
de confusió i s´ha considerat un problema gravissim;
i nefasta la identitat de nom entre Regne i capital: Tragèdia
que no veuen, per eixemple, dins d´Espanya els lleonesos
i fora els mexicans, que també tenen la mateixa identitat
de nom i la consegüent possibilitat de confusió que
tenim els valencians i que en tants seglees d´eixa identitat
no es pensà mai en buscar, com ara, substitució
de nom al Regne, substitució no "promocionada"
precisament pels valencians. Perqué això dels texts
antics on apareix "país valencià" en minúscules
és una forma literària com "terra valenciana"
i per això les minúscules.
En la substitució que ara fa el pancatalanisme de
Regne de Valéncia per País Valencià,
no és com en els anys republicans, per la paraula regne
que es rebujava per monarquisant i per aixó es tirà
mà de País Valencià, perqué
ara s´accepta com a normal per a Catalunya el nom de Principat.
La substitució d´ara és també per a
eliminar la paraula Valéncia. Perqué si es tractara
de suprimir Regne es diria País de Valéncia, pero
el topònim també el substituïxen pel gentilici
els païsícols; gentilici(én femení païsícola)
que, com diguí en "Jornada " del 8 d´agost
de 1975, correspon a país, per analogia én regnícol
(femení regnícola) que es el corresponent a regne.
El nom de Valéncia té mes de dos milenis
i és d´orige i significat coneguts. Nom documentat
des de fa més de dos mil anys en el millor, més
autèntic i més perdurable document: la moneda, de
la que es coneixen diversos tipos, dels quals ara tinc a la vista,
en el monetari meu, tres que són asos, monedes romanes
que foren encunyades entre els anys 75 i 45 abans de Jesucrist,
i en les quals, en les inscripcions, apareix Valéncia,
en llatí, naturalment: Valentia que es també el
nom visigòtic i, modificat, el musulmà. En les taifes
apareix la denominació Regne de Valéncia, que no
desapareix i, en tradició ininterrompudament conservada
pel nostre poble valencià, arriba a nostres dies, amparada
pel Dret i én tota la força de la Llei. Perqué
en l´organisació provincial de Javier de Burgos,
al territori dividit en províncies d´Alacant, Castelló
i Valéncia, li reconegué la dignitat de Regne el
Real Decret de 30 de novembre de 1833, ara vigent, segons dispon
el Còdic Civil (art. 5).
Són nou segles de denominació Regne de Valéncia
i dos milenis de la de Valéncia front a una denominació:
Catalunya, de huit segles i que apareix documentada per primera
vegada en 1114. Denominació la de Catalunya de la qual
s´ignora l´orige, aixina com la significació
(que pareix ser la mateixa de Castella) com diu Joan Coromines
en l´obra ciada (pàgines 71 a 81). Denominació
la de Catalunya que respon, més que a l´existència
d´un principat, a la d´un conglomerat de comtats.
¡I hi ha clans que rebugen el nom de Valéncia per
a acaronar amorosament el de Catalunya!
El cas del nom Regne de Valéncia és el principal
pero no l´únic en quant a toponímia en l´acció
pancatalanista, que és totalitària. La substitució
de la toponímia valenciana, o modificació per lo
manco, afecta també a les comarques i a les localitats.
Cal insistir en qué els noms dels territoris depenen dels
habitants dels mateixos, del poble; i no de "científics",
manco encara si són catalans pancatalanistes que, al considerar
el "País Valencià" territori integrant
de la unitat catalana dels "països catalans",
modifiquen o pengen càguila als topònims valencians
iguals a atres catalans, puis que no pot haver dos topònims
"catalans" iguals. I açò ho accepten,
inclús alguns d´entre els que protestàvem
quan, acabada la guerra, es penjava a la capital la càguila
"del Cid". I ara, per eixemple, li pengen "de l´Horta"
a Torrent perqué hi ha un Torrent en l´Empordà.
I encara fan més perqué en les comarques canvien
nom i límits i n´inventen noves. En l´us de
País Valencià és una qüestió
interesant d´aclarir: el païsícol que no és
pancatalaniste, ¿qué és? Perqué hi
ha persones i organisacions, inclús polítiques,
que es declaren lliberals, demòcrates, populars... i són
païsícols én lo que van contra el poble valencià
quan accepten per a ell nom i identitat que no ne té, ni
sent ni vol. Com van contra el poble els que se dirigixen a ell
en una llengua que no és la que parla sinó la inventada
per a atre poble al que volen subjectar i sotmetre (sic) el nostre
poble. Perqué acceptar País Valencià
que és un país dels països catalans
és acceptar éstos. ¿Obren estos païsícols
per simple mimetisme o perqué? Puix que, si sempre és
inacceptable obrar per mimetisme, és imperdonable en determinades
persones de certa formació; i en totes les organisacions,
les que deuen tindre algunes persones de formació, sobre
tot en la direcció.
Estos païsícols de qué parle, principalment
els polítics, ¿no saben lo que és el Païs
Valencià? ¿És que no han llegit, ni els
dirigents, els llibres de Joan Fuste, per lo manco "Nosaltres
els valencians" i "Qüestió de noms"?
Ara alguns reculen un poc en el vigor pancatalaniste que
posaven. Els que exaltaven la llengua com a deus ex machina de
la catalanitat al Regne de Valéncia, ara minimisen la importància
que havien donat a l´idioma. Igual passa én lo de
"País Valencià". Els pancatalanistes
valencians, després d´haver substituït l´entitat
pròpia del Regne de Valéncia per la que es posà
en òrbita en Barcelona al principi dels anys 50 i que dogmatisà
Joan Fuster en Valéncia al principi dels anys 60, o siga,
la de "País Valencià" referida
al territori del Regne de Valéncia on es parla valencià
com a part integrant -un païs més- de la unitat catalana
dels "països catalans", ara repleguen veles
volent limitar la significació de "Païs Valencià"
a una simple substitució de nom, no d´entitat, del
Regne de Valéncia. Sense canvi d´essència,
reduint la catalanitat valenciana a la llengua i a la cultura.
Perqué han advertit ¡ara! que la integració
del "Païs Valencià" en la unitat
catalana dels països catalans, els priva de l´existència
d´organismes polítics valencians i els corresponents
càrrecs a repartir-se. ¿I açò no ho
havien vist fins ara que, fora de Valéncia, s´ha
tractar i considerat el "Païs Valencià",
que diuen ells, com a lo que han dit ells que és: una part
de Catalunya, tres províncies com les de Girona, Lleida
i Tarragona?
Perillosa dicotomia la que pretén compaginar interessos
polítics contradictoris i contraposts en una situació
confusa, tan confusa com l´actitut dels que busquen la identitat
del "Païs Valencià", encara que la
coneguen, per a acabar dient que és catalana. Puix que
és inconcebible que, al cap de tants segles, hi haja qui
no la conega. Com no siga que no s´ha molestat gens ni miqueta
per saber del multisecular pretèrit valencià. O
que forme part dels que sé que tenen una voluntària
ignorància sobre el temps anterior a la guerra, quan el
valencianisme, seguint i perfeccionant la Renaixença, dedicava
tota la seua amor a l´exalçament de la gloriosa identitat
VALENCIANA multisecular. Buscar-la és negar-la de principi
per tindre uns païsícols una meta aon van: els pancatalanistes.
I duts per estos, els seguixen de bona fe atres païsícols
que és incomprensible que comencen per ignorar lo que és
'país' simplement. I per a qué ho sàpien
reproduïxc lo que el diccionari Fabra -bíblia del
pancatalanisme- diu que és 'país': "TERRITORI
d´una nació, d´un poble; per ext. contrada".
I 'contrada' diu que és: "DIVISIÓ territorial
determinada per limits naturals o polítics". Crec
que està clara la càrrega explosiva pancatalanista
que té País Valencià. I, a confessió
de part, rellevació de prova. O siga que Païs Valencià
és el TERRITORI valencià, una DIVISIÓ de
Catalunya com a un país dels països catalans.
Per aixó, i com la sabem, no busquem la identitat
valenciana els que la coneixem i no tenim "adherències"
extravalencianes de pancatalanisme. Perqué també
és significativa la concomitància de persones i
partits pancatalanistes o simplement païsícols én
la bicolor bandera catalana, front a la tricolor valenciana que,
com a regnícola veneraren els renaixentistes i venerem
els valencianistes i que és, dit magníficament en
versos de Xavier Casp, "nostra anímica elegia d´or
i grana en virior sobre la cèlica esperança eterna
i blava". Image poètica que no pot significar
en la bandera tricolor (dels tres colors fonamentals) caràcter
local sinó territorial (clar en el context), puix que és
poema escrit en el camp de concentració de Torremolinos
el 25 d´abril de 1939, i dedicat a glossar dita efemèrides
(no de caracter local sinó regnícola) que en 1707
determinà la pèrdua de l´autogovern del Regne
de Valéncia.
He aludit abans a la denominació País
Valencià durant el règim republicà, i
explicaré l´orige de dita denominació. Perqué
els polítics valencians l´ignoren, o en atre cas
és pijor perqué enganyen al poble conscientment.
Ho expliquí en "Jornada" del 15 de març
de 1975 pero veig que, o no ho llegí ningú o si
algú ho va llegir és que no li interessa dir la
veritat. La cita que alega Fuster d´un text del segle XVIII
on apareix "país valencià", en minúscules
és una expressió literària, com "terra
valenciana", i en rigor diuen igual puix que ben clar ha
deixat Fabra que "païs" és un terme
geogràfic.
Al proclamar-se la república, es despertá
en alguns un jacobinisme contra tot lo que es denominà
monarquisant, que féu desaparéixer la paraula rei
i tots els derivats. La gent temia que se li diguera monarquisant
i inclús la veterana "Caja de Previsión Social
del Reino de Valencia" (hui absorvida per "Instituto
Nacional de Previsión) hagué de canviar Reino de
Valencia per País Valenciano, que es proposà
de bona fe per la resistència en algun sector a la paraula
región. Inclús, a pesar de ser en llengua extrangera,
hagué de desaparéixer la paraula royal d´alguns
establiments.
Per a qué els que ignoren la història dels
anys anteriors a la guerra no em cregueren exagerat al parlar
del jacobinisme d´alguns, diré, i açò
entra també en lo còmic- que la incultura d´alguns
jacobinistes els dugué a plantejar a nivell oficial el
canvi del nom de l´impost sobre drets reals. I hi hagué
d´aclarir-se als jacobinistes incults - i atrevits per no
informar-se- que eixa paraula 'real' venia del llatí 'res',
que vol dir 'cosa' i no de 'rex', que es lo que vol dir 'rei'.
I, en canvi, només se salvà d´eixe
jacobinisme la paraula 'real' referida a la moneda. ¡Oh,
poder del sentit reverencial dels diners!
Valéncia i no València
En tot el Regne de Valéncia es diu 'Valéncia'.
Els noms de les coses valencianes són cosa dels valencians,
i no dels catalans ni dels filòlecs que entre uns i atres
pretenen variar els topònims valencians. ¡És
cosa del poble valencià!
Sanchis Guarner (Gramàtica, p. 73, nota) diu: "Encara
que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé
escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades
en -ència". "Convé", sense explicació,
perqué convé a la catalanisació de la llengua
valenciana. Lo de rimar no és una raó per a una
grafia sinó una llicencia poètica. No hi ha ninguan
raó per a escriure 'è', contra la fonètica
de tot el Regne de Valéncia que pronuncia 'Valéncia'.
[...] com a llicència poètica, els valencians podem
rimar 'Valéncia' en '-ència'.
El servilisme castellaniste no arribà mai a tant
com el pancatalaniste, que ataca els punts neuràlgics més
sensibles de l´espirit valencià. Començà
per la fonètica de la paraula 'Valéncia', substituint-la
per la catalana, naturalment. Seguí contra el nom territorial
valencià substituint-lo per u que indica ser part de Catalunya,
i per això també substituïx el topònim
'Valéncia' pel gentilici Valencià, reduint el topònim
a la ciutat. Després l´atac és contra l´essència
de la llengua negant que siga privativa valenciana per a dir que,
clar, és la catalana. I ara, én un criteri bicoloriste
de la bandera, que és la catalana, naturalment. Contra
el concepte -¡i sentiment!- tricoloriste que hem tingut
sempre els valencianistes, que abans de la guerra, en els balcons
de les nostres entitats, en els actes nostres, en nostres manifestacions,
ostentàvem, com a bandera de tot el territori valencià,
la tricolor de roig, groc i blau. I tot serà com el poble
valencià vullga.
Estos atacs contra els punts vitals de l´ànima
valenciana, deuen demostrar als ingenus de l´error d´acceptar,
per raons científiques, u dels atacs només
i rebujar els atres: uns admitixen el nom de País,
atres la [* suposta] unitat de la llengua, atres
el nom de catalana...¡Cóm poder aclarir als
innocents que diuen que el pancatalanisme es un fantasma! de qué
és una realitat. Perqué atres que diuen lo mateix
són hipòcrites que no volen definir-se en esta autèntica
guerra de conquista de Valéncia per Catalunya -¡ara
sí que la conquista es catalana!- de la qual cada dia estan
més clares l´estratègia i la tàctica.
Abans de la guerra, dos valencians separadíssims en ideologia
política: Teodor Llorente Falcó i Miquel Duran i
Tortajada publicaren, en defensa de la personalitat valenciana,
una obra cadascú, les quals, no sols no motivaren protesta,
oposició ni atac ningú sinó, al contrari,
tingueren la més favorable acollida, no solament per nosatres
els valencianistes, sinó per tots els valencians. Esta
modesta obreta meua que tens entre les mans, lector, no podrà
tindre la mateixa sort que les d´abans de la guerra perqué
des de Catalunya s´ha sembrat en terres valencianes una
llavor idiològica contra tot lo valencià integralment.
I, arribat el final d´este treball, lector que has
llegit fins aci, només he de dir-te que desige que estigues
convençut de qué la llengua pròpia no és
una científica, sinó la que és
parla; com tampoc el patriotisme no és una qüestió
científica, sinó sentiment: amor. I, usurpant paraules
a Nelson, et diré per últim que el Regne de Valéncia
espera que cada valencià complixca son deure.
