1 - Opinio de Mossen Alcover.

 Impressiona la preparacio cientifica -poc autodidacta- del docte mallorquí Antoni Alcover: Acabant-se el sigle XIX mampren l'estudi dels parlars populars balears: 24 volums pedestal grandios i solit d'ulteriors estudis cientifies. Replega en 33 calaixos unes 900.000 cedúles lexicografiques. Planeja la confeccio d'un Diccionario dialectologic, historic, i que continga sincronia del llenguaje ensems ab diacromia en horizontalitat d'espai i verticalitat de temps.

 Als 40 anys enceta sa formacio metelogicament cientifica. Passa una etapa d'estudi en obres de: Milà i Fontanals, Frederich Díez, Meyer Lübke i atres. Entra en contacte ab B. Sehädel, de Halle, qui li ensenya fonetica i diactologia. En l'estiu de 1906, els dos fan un periple pels Pirineus Catalans; el mestre investiga la fonetica i el discipul, lexic i flexió verbal.

 En 1907 viaja quatre mesos a França, Alemanya, Austria, Suissa, Italia, practicant idiomes i coneixent personalment als mestres europeus de la romanistica escoltant les seues lliçons. L'any en que se fundà la SECCIÓ FILOLOGICA en l'Institut d'Estudis Catalans, de la que es elegit sense discursió primer president. Renunciant i tornant-sen a sa illa, pels constants enfrontaments contra l'autoritarisme despotic de Fabra.

 El propi mossen Alcover explica la seua posicio davant Fabra: "D. Enric Prat de la Riba me digué que presentàs jo un projecte i En Fabra en presentaría un altre; discutiriem i acordariem lo procedent. Faig jo el meu projecte, i l'entrec an En Fabra, que, sense mirar-lo-se ni obrir plec, el posà dins la botxaca, i no n'he sabudes pus noves ni me'n ha parlat mai". Aixina practicava o fea sentir Fabra "el pes de la seva autoritat oral" del qual nos parlava el Dr. Badia.

 "...i no vaig poder conseguir que dins d'elles (les normes i sistema ortografic, qüestionats pels anys 1913, en el que Alcover, president primer de la SECCIO FILOLOGICA, dimiti per desacort) se tocassen els problemes d'ortografia del català balear, ni de l'occidental ni del valencià, dient els altres que allà's tractava just del català literari, entenent ells per tal el català barceloní, contra la qual sempre he protestat i protestaré tota la vida. ¿quin dret ni categoría literaria té el barceloní demunt el català balear, occidental i valencià? ABSOLUTAMENT CAP. Donar an el Barceloní tal dret i tal categoría ¿no es tal volta crear un centralisme llingüistic, tan pervers com el polític i administratiu dels de Madrit, contra el qual han clamat i clamen sempre els catalanistes, carregadissims de raó?"

 Pronte comprovarem quanta rao tenia mossen Alcover, i no per motius politics, en sa discrepancia de l'acientific sistema fabriste.

 2 - Testimoni del doctor Lluis Rubio.

 No cal retrotraure-nos als inicis del fabrisme per a trobar durissimes impugnacions d'un expert actual al sistema llingüistic de Fabra. Ne tenim unes publicades en el diari alacanti INFORMACION en ocasio d'haver escrit el llibre REFLEXIONES SOBRE LA LENGUA CATALANA. Son autor, sent deca de la Facultat de Filosofia i Lletres de Murcia i Catedratic de Filologia Romanica, feu unes declaracions baix el subtitul LA LLENGUA CATALANA EN CRISIS. S'ha de tindre en conte que el Dr. Rubio es compatriota de l'autor de la normativa en qüestio. Les seues apreciacions desfavorables no poden ser mes explosives. Dirigint-se al periodiste que l'interrogava, manifestà sense rodejos resumint la mes candent i transcendental del seu llibre:

 "Vengo recogiendo datos sobre el tema desde hace nueve años... Para mí esa reforma (de Fabra) tiene cuatro defectos fundamentales que provocan lo que yo llamo CONTRADICCIONES INTERNAS".
 Les resumim:
 
 a.- "En primer lugar, la reforma se hizo por y para Cataluña".

 b.- "En segundo lugar, se hizo partiendo fundamentalmente de Barcelona, y del habla de Barcelona". (Afirmacio que molts fabristes purs ho confirmen).

 c.- "En tercer lugar, creo que hubiese sido conveniente que, en vez de hacer la reforma un solo hombre, hubiese partido ésta de un grupo". En aço els incondicionals estan tots d'acort, es obra d'un sol home; fet res cientific, sempre anormal, i més dins la modernitat cientifica.

 Fins ara, els criteris de Rubio i Alcover sobre la normativa de Fabra coincidixen substancialment. Pero afig encara el catedratic de Filologia Romanica una quarta contradiccio interna que a nostre parer té un poder destructiu tcrrorific que es de triple ramificacio i que en part conecta perfectament ab el criteri fonamental filologic del P. Fullana:

 d.- "En cuarto lugar, Fabra veía en todas partes castellanismos y emprendió una obra de transformación de la lengua que ha hecho que muchos catalanes no entiendan el catalán normalizado, con lo que se ha creado una distancia entre éste y el popular, la mayor existente en las lenguas románicas".

 A mes, per tant, d'acusar a Fabra de vore en obsesiva freqüencia visions fantasmagoriques de castellanismes - a voltes calificats per ell de barbarismes -, d'haver construit una normativa contraria a la rao de ser del llenguage huma, dificultant l'inteligencia dels continguts comunicables, i finalment - i no es menys greu - de provocar la major distanciacio d'allo que es la font natural i espontanea de tot llenguage llegitim, el parlar del poble pla.

 3 - El Pare Lluis Fullana, el mes radical oponent a la "normalitzacio".

 Encara mes a fons s'oposava a Fabra el primer filolec de la llengua valenciana, Pare Fullana, Academic de número de "la Española".

 El passage encomiastic més contrastant pot ser siga el següent, avalat per les propies paraules del gran valencianiste llingüistic alacanti de Benimarfull, despres de recriminar a Fabra que "suponer en pleno siglo XX -com ell supon- que se puede detener la dinámica de la lengua y retrotraerla varios siglos atrás, es a mi entender, partir de una base irreal y atentar contra la propia esencia de la lengua". I seguix:

 "Fullana, cuyas intuiciones lingüísticas no han sido todavía suficientemente valoradas. procede de una manera más lógica y consecuente y apegada a la realidad cotidiana. Así, escribía en Proemio de su Ortografia Valenciana estas aleccionadoras palabras, que indirectamente suponen una aguda réplica o Fabra; "La tradicio fonamentada en l'autoritat dels nostres classics es atra base, que'ns pot servir de norma en l'Ortografia valenciana, sempre que les paraules no hagen degut evolucionar, des d'el temps en que'ls autors escrivien, fins al dia de hui. Perque tractantse de paraules subjectes al procés evolutiu, hi ha que donar a eixes paraules la forma corresponent a l'actual evolucio de les mateixes. Voler conservar el llenguage ab les mateixes formes que tenien les paraules en els sigles XIV i XV es considerar com a mòrta esta llengua; lo qual es un error deplorable. Tota llengua viva deu necessariament descriure dos linies paraleles durant el transcurs de la seua existencia. Una linia d'evolució i progrés de l'Ortografía. Lo corregut simultani de l'Ortogratia nos dona, com a conseqüencia llògica, l'evolucio i progrés de la morfologia, o siga la transformacio progressiva del llenguage".".

  Acabem resumint el proces que necessariament va tindre que seguir Fabra, i era per ad ell indispensable per a la manipulacio que pretenia.

 1.- Sostindre com a base essencial irrenunciable el dogma o postulat: Les tres modalitats o varietats idiomatiques constituixen la mateixa llengua catalana (i no cal aduir rao ninguna).

 2.- Els valencians - rao 'habil' - poden anomenar llengua valenciana la que els catalans anomenem llengua catalana; veredader postulat filosofica i semanticament nominaliste pur -simple qüestio de nom-.

 3.- Per a eixir-se'n del llaberint embrollat i realment sense eixida de les tres varietats com a d'una sola llengua, per alguns aspectes discordants irreductibles que contenen, hi ha que crear una nova llengua de laboratori, "començant de nou o de zero".

 4.- Llengua ésta ideada per Fabra que tant s'aparta, o conve que s'aparte, de la literaria classica valenciana i de sigles posteriors com de la viva actual a la que s'aproxima la lleidetana i la tortosina.

 5.- Considerar el major numero possible de castellanismes indesijables, molts que no son en absolut castellanismes, i atres que, encara que siguen, el poble valencià els ha fet substancia de sa llengua, com ocorre en totes les parts del mon.

 6.- La nova creatura llingüistica deu de ser obra d'un sol gramatic: el "gran filolec jo Pompeu Fabra".

 7.- Es indispensable la colaboracio d'un grup d'escritors fidels que posen en practica la normativa d'eixe "unic gramatic", i escomence la maquina propagandistica.

 8.- Els valencians poden ajudar a l'unifìcacio, mes no creant un Centre filologic que done ombra a l'Institut d'Estudis Catalans, desprestigiar els que hi haja i "facilitar-les" l'edicio dels seus llibres escrits en estes nonnes; -o siga NORMALITZATS.

 9.- Hi ha que marginar de l'empresa unificadora a tot investigador pur.

 10.- Als ya d'antic abundants galicismes del catala - observats i anunciats pel gran sabi valencià Gregori Mayans i Ciscar - hi ha que acreixer son numero lo mes possible per mig de nous galicismes.

 11.- Al mateix temps hi ha que multiplicar la major cantitat possible de lexic nou i de neologismes de laboratori. (L'idea de llengua de laboratori, de nou lexic i d'amontonament de galicismes nos la dona el Dr. Lluis Rubio, en son citat llibre).

 12.- Conservar tots els arcaismes possibles que concorden ab els que mostra el llenguage barceloní i el catala més oriental, que en terres valencianes, lleidetanes i tortosines estan desusats.

 Tal es, al nostre parer, el proces o la contextura de laboratori fabricada pel creador de la moderna i artificial llengua catalana fabrista, el quimic catala Pompeu Fabra.