Ya que, en el nostre articul anterior, prometerem parlar de la foma ordre, en lloc d’orde, nos ocuparém hui d’este catalanisme, que es a la mateixa vegada un galicisme d’orige.

 De ordin-em, tant el catala com el valencià formaren orde, i el frances, entre totes les demes llengües romaniques, introdui la r eufonica, i escrigue ordre, de la mateixa manera que de pulvis, formà poudre i de l’alt alema hurde, hourdre. El catala per un verdader contagi i fins per la tendencia fonetica catalana cap a la francesa, arribà a pronunciar ordre, en algunes parts de Catalunya, conservant, en tot el seu vigor la forma orde que es la propia. Eixa forma afrancesada, introduida en algunes parts de Catalunya, tambe s’estengue en algun lloc del nostre regne, encara que sempre en caracter dialectal i totalment transitori, ya que pronte desaparegue, quedant solament en vigor la forma, orde.

 ¿Per que en Valencia desaparegue eixe galicisme importat per mediacio del catala? La rao es evident. La llengua valenciana experimenta una grandissima repugnancia en la pronunciacio de la r, repetida en dos silabes consecutives. Este fet es innegable.

 Quan en la primera etapa de la formacio de la nostra llengua evolucionaren les paraules, baix l’accio de la llei, nomenada pels filolecs, d’eliminacio, en la caiguda de la vocal postonica algunes d’eixes paraules quedaren formades en la dita r repetida en dos silabes consecutives, com succei en porpra, de purpura; marbre, de marmore, i martre, de martire. Com l’indole de la nostra llengua no podia tolerar una asperea en la pronunciacio, eixes paraules, i unes atres paregudes, prengueren en aquells moments la forma erudita, aço es, sense evolucionar a penes, ya que pronunciem hui purpura, marmor i martir. Unes atres vegades ha hagut d’in- tervindre el canvi de la r en l per a evitar la dita asperea, i de aratru, se formà aladre, com de turture, tortola. I per la mateixa rao, hagueren de canviar de conjugacio no pocs verps, segons podem observar en ardere i absorbere, els quals, en lloc de prendre les formes ardre i absorbre, prengueren les de ardir i absorbir. En uns atres casos veem desapareixer una de les r etimologiques per a evitar la dita asperea. Veja’m les paraules següents fratrinu, fadri; de fragrante, fragant; de perdere i prendere, primer perdre i prendre, i hui pronunciem pedre i pendre, lo mateix que de cernere pronunciem cendre i no cerndre.

 I si aço succedix quan r es etimologica, ¿quanta major no ha de ser la repugnancia en admetre una r epentica? No hi ha que dubtar, puix, que la forma ordre per orde es, pel seu orige, un galicisme en Catalunya i la seua introduccio en Valencia, per mediacio de Catalunya, constituix un atre de tants catalanismes que devem evitar.

 En l’exposicio i comprovacio de l’anterior catalanisme, suspendrem, per ara, el nostre treball de descatalanisacio de la llengua valenciana, esperant una ocasio mes oportuna per a completar este estudi, majorment tenint en preparacio les Diferencies llingüistiques entre el valencià i el catala.

 Ara a soles nos resta fer algunes declaracions perque aixina complix a la veritat, a la justicia i a l’educacio cristiana. I siga la primera afirmar al senyor Ortín i a uns atres amics que han llegit els nostres articuls, que quants principis i lleis filologiques hem citat en estos escrits, aixina com la calificacio dels mateixos; el tecnicisme filologic que hem usat i continuem usant, lo mateix que la calificacio dels arcaismes, tot, absolutament tot, podra vore’s en els filolecs francesos, alemans, italians, anglesos i espanyols, als qui hem estudiat detengudament. I per si desigen consultar-los, ya que la seua llectura pot servir-los de gran profit, recomanem els següents:

 Entre els francesos: PAUL PASSY, Etude de changements phonetiques, Paris, 1889. V. HENRY, Grammaire Comparée, Paris, 1890.

 Entre uns atres alemans: A. ZAUNER, Romanische sprachwissenschaf’t, Leipzig, 1900 tradui a l’italia per FESTA CHUCHARD, Der Vocalismus des vulgarlateins, Leipzig, 1868.

 En Italià: GIO. BTTA. FESTA, Glottologia Romanza. Elementi di Grammatica comparata delle lingue neolatine, Torino, 1904. T. GLOTTI, Grammatica Ragionata e Storica, Torino, 1900.

 Anglesos: A. H. SALCO, Principes de Philologie Comparées, traduits per ERNEST JORY, Paris, 1884. H. SWEET, A history of english sounds, Oxford, 1888.

 Espanyols: JULIO CELADOR, Origen de la Lengua Castellana, Madrid, 1904. V. TINAIOVO, Estudios Filológicos, Madrid, 1886. TORRES Y GÓMEZ, Gramática histórico-comparada. Madrid, 1899. T. ARAUJO, Gramática razonada histórico-crítica de la Lengua Francesa, Toledo, 1899. PADRE NONELL, l’Análisis Morfológich de la llengua catalana antiga comparada ab la moderna. Manresa, 1895. Del mateix, Análisis Fonologich-Ortografich de la Llengua Catalana antiga i moderna, Manresa, 1896. DOCTOR GRANDIA, Gramática Etimológica Catalana, Barcelona, 1903. MOSSEN ANTONI MARIA ALCOVER, Qüestions de Llengua i Literatura Catalana, Palma, 1903. P. FABRA, Qüestions de Gramàtica Catalana, Barcelona, 1911.

 Que conste puix, que no hem inventat nomes un principi filologic ni una sola llei fonetica: Tots els principis i lleis, lo mateix que el tecnicisme que hem usat en estos articuls i el que utilisem en la classe, podra vore’s en les obres citades i en unes atres que deixem de citar.

 Finalment, tambe hem de fer constar que, no obstant haver mereixcut la previa censura dels superiors nostres, quants articuls hem publicat fins a hui, retirem les paraules, les frases i conceptes que hagen pogut molestar personalment al nostre amic, el senyor Ortín i a uns atres que s’han considerat aludits, sostenint, no obstant, quant hem dit respecte als catalanismes i arcaismes, ya que no hem de fer traïcio a les nostres conviccions, encara que siga en el terreny lliterari.