Sent coses tan distintes, evolucio de la llengua i corrupcio del llenguage, hi ha, no obstant, alguns que confonen estos dos conceptes, i fins arriben a dir que son una mateixa cosa. ¿Que diriem d’aquells que confonen la llei natural que rig i governa els actes de l’home, en la corrupcio de les seues costums?, ¿no sera aço una atra cosa que l’inobservancia d’aquella mateixa llei? Lo que podriem dir d’estos, ho hem de dir tambe dels que confonen la evolucio de la llengua en la corrupcio del llenguage.

 Evolucio d’una llengua parlada, es la transformacio lenta, gradual i constant de les paraules que la constituixen, provocada per l’actuacio d’un conjunt de lleis fonetiques, emanades de certs principis del llenguage. I la corrupcio del llenguage es l’adulteracio de les paraules, per efectes contraris per l’accio natural i espontanea de les dites lleis.

 Un efecte constant de la llei de debilitament, subjecta al principi de transicio de sons, consistix en transformar en e la a postonica, quan la paraula del roma vulgar està formada per tres silabes, o siga, sempre que es tracte de paraules proparoxitones del roma vulgar.

 Veja’m els eixemples següents:

ROMÀ	VALENCIÀ
organu(m)	orgue
talamu(m)	talem
cantaru(m)	canter
balsamu(m)	balsem
labanu(m)	lave
rabanu(m)	rave

 Als mateixos efectes d’eixa llei està subjecta la paraula scandalu(m). Per lo tant, evolucionant naturalment, la seua forma propia i genuïna, per precisio ha de ser escandel , i aixina s’usava en els bons temps de la nostra llengua. Despres s’usà tambe la forma castellanisada escandal , i finalment la castellana escandalo. Per tant l’una com l’atra forma son purs castellanismes dels molts que tenim i que deviem desterrar. I si, en lloc d’evolucionar natural i espontaneament, subjectant-la a la mencionada llei se li dona caprichosament una atra forma impropia, aço es, escrivint escandol, com ho ha fet el senyor Ortín, la paraula s’adultera i se corromp. De manera, que de scandalu(m) per escandel, es evolucio, i escandol, corrupcio.

 Creem que, en lo dit, bastarà per a que els que l’ignoren sapien ya en qué consistix l’evolucio de la llengua, i quina cosa siga corrupcio del llenguage; i podran traure com a conseqüencia immediata que els que escriuen sobre una llengua, sense tindre els coneiximents necessaris d’ella, han de ser, per precisio, els majors corruptors del llenguage encara que ho facen inconscientment.

 Tambe s’adultera i corromp la llengua en l’introduccio de catalanismes, quan son contraris a l’indole de la nostra llengua, tals com homes i ordre, usats pel senyor Ortín.

 Una atra llei fonetica de les que rigen l’evolucio de la nostra llengua, i emanada tambe del principi de transicio de sons, es la llei del reforç, segons la qual, en paraules romanes proparoxitones, la i postonica se transforma en e; i si les paraules subjectes a eixe fenomen porten n despres de la i, transformada en e, esta consonant desapareix en singular per virtut de la llei de eliminacio derivada del principi d’economia de forces. Esta transformacio de la i en e, aixina com la desaparicio de la n, en estos mateixos casos, constituixen dos fenomens evolutius freqüentissims en la nostra llengua. Fixem-nos nomes per ara, en les següents paraules:

ROMÀ	VALENCIÀ
margin-em	marge
termin-em	terme
imagin-em	image
homin-em	home
virgin-em	verge
ordin-em	orde
origin-em	orige

 La desaparicio de la dita n en singular, es degut a l’indole de la nostra llengua, que rebuja el so linguodental nasal al final de diccio, no a soles en les paraules de que estem parlant sino tambe en general, per quin motiu escrivim arcá, fadrí, sermó, etc., i no arcán, fadrín, sermón, etc., no obstant ser etimologica la dita n. Pero tant en estes paraules com en les romanes proparoxitones, i en general, sempre que en singular desapareix la n, per efecte de la llei sobredita, reapareix en els plurals, perque en este cas, ya no es troba en fi de dicccio. Per aixo pronunciem i escrivim margens, homens, ordens, etc., lo mateix que arcans, fadrins i sermons.

 En la regio catalana, per mes que en uns atres temps se pronunciava i escribia la n en homens, vergens, ordens, i en totes les paraules procedents de proparoxitones romanes, la seua tendencia ha segut sempre suprimirla, i hui es considerada com arcaica per alguns catalans la terminacio ens, en les dites paraules. Pero si la tendencia del catala ha segut suprimir esta n en els plurals i escriure homes, verges, images, etc., la tendencia valenciana, pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimologica. I no deu estranyar-nos l’existencia d’estes dos tendencies fonetiques, diferents en Catalunya i en Valencia, perque es cert que ademes de les lleis fonetiques i evolutives comuns al catala i valencià, existixen unes atres moltes, particulars i propies de cada una d’estes llengües, com tindrem ocasio de demostrar. Es puix un catalanisme escriure homes, com fa el senyor Ortín en la seua Gramatica.

 Si a l’indole de la nostra llengua repugnara la conservacio d’eixa n, no obstant ser etimologica, devia desapareixer per la llei d’eliminacio, com succedix en singular, pero no repugnant a la fonetica valenciana, i sent al mateix temps consonant etimologica, ¿per quina rao s’ha de suprimir? Si en Catalunya es una tendencia fonetica mes o menys natural, en Valencia no te rao de ser i l’encabotament en escriure, homes per homens es un us caprichós, i, per lo mateix, corruptor del llenguage. La llengua no se depura llevant-li els elements que li son propis i necessaris, sino eliminant els impropis i quant s’oponga a l’evolucio natural que tendix sempre al seu major perfeccionament.