La censura que nos entrete en estos articuls, no tendix, baix cap de concepte, a menyscabar la fama i reputacio que el senyor Ortín pot tindre com a mestre titulat d’instruccio publica, sino que el seu unic fi va encaminat a posar de manifest els seus errors gramaticals a l’actuar d’autor improvisat de la Gramatica valenciana.

 El titul de mestre d’instruccio publica, segons les disposicions vigents de l’ensenyança, no supon coneiximent cabal de la nostra llengua, ni molt menys, la suficiencia i aptitut necessaries per a considerar-se en condicions de poder escriure un Compendi de Gramatica Valenciana. Si el senyor Ortín, apart dels estudis oficials del Magisteri, haguera fet uns atres particulars consagrant molts anys al seu coneiximent profunt i consciençut, hui podria escriure sense errors sobre Gramatica Valenciana, ya que es trobaria en condicions per ad aço.

 Per lo tant no pot tindre rao per a enfadar-se contra nosatres si anotem els seus errors i comprovem els nostres acerts; perque ningu te dret a que se li reconeguen condicions que actualment no te, encara que les puga tindre el dia de dema: i si la pretensio de posseir eixes condicions resulta un greu perjuï de la nostra llengua, tots els valencians estem en perfecte dret de combatre els errors a que li haja induit el desconeiximent de la nostra llengua.

 Si hem d’eixir pels furs de la veritat encara que molt a pesar nostre, devem reconeixer i confessar que de tots els mestres dedicats a l’estudi de la nostra amada llengua, en la regio valenciana, no era el senyor Ortín el mes indicat per a portar a cap la redaccio del seu Compendi de Gramatica Valenciana. Acossat per la premura del temps, i encara que desprovist de materials propis, prengue la ploma, per a forjar alguna cosa que es pareguera a una Gramatica, i despres de copiar, sense cap aprensio moltes de les definicions textuals en els eixemples, tambe textuals, de la Gramatica de la nostra llengua publicada pel “Centre de Cultura Valenciana”, completà el seu treball en una serie no interrompuda de catalanismes i de arcaismes inoportuns, com ho estem demostrant.

 Com a copiste se li podria dispensar, al menys, per l’exactitut en que eixecutà la seua labor; pero com a catalanisant i sembrador de arcaismes inoportuns, no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabent-ho, a la destruccio de nostra llengua.

 El dia en que el senyor Ortín, fets els deguts estudis, desterre, en absolut, els catalanismes que nos deprimixen, i els arcaismes inoportuns que impedixen l’evolucio natural i constant de la nostra llengua i redacte una Gramatica Valenciana, siga quina siga la seua extensio, pero basada en els principis cientifics i lleis propies d’esta llengua, nosatres serem els primers en adaptar-la i protegir-la. No creem que el nostre amic, el senyor Thous, rebuge esta proposicio que devia ser admesa per tots els valencianistes de veritat.

 Pero mentres aço no es faça, nos considerem en el deure ineludible de combatre eixe sistema, destructor de la nostra llengua, no a soles en els treballs Gramaticals, sino tambe en els demes escrits lliteraris.

 Nos consta positivament que alguns valencianistes, poetes, sobre tot, inspirats en models catalans, no precisament en el fondo, sino en la forma ortografica, creuen que els seus treballs van a desmereixer, usant l’ortografía genuïnament valenciana. Es una equivocacio llamentable. El disfraç, per elegant que siga mai podra donar tant de relleu a la persona que l’usa, com els seus propis vestits.

 Proseguint en l’analisis dels catalanismes del senyor Ortín, parlarém ara de l’us abusiu de la t, especialment en els verps freqüentatius, acabats en itzar, com autoritzar, estilitzar, realitzar, i en els seus derivats, com autoritzat, estilitzacio, realitzable, escritura introduida modernament en Barcelona.

 El neologisme catala, format per la doble grafia o digraf tz, en els casos indicats, reconeix per orige: primer, un helenisme, introduit en la baixa llatinitat, despres en el roma vulgar, i d’este a les llengües romaniques; i segon, a un efecte de la llei del reforç, propagat en alguns punts de Catalunya, i convertit modernament en grafia, primer, per alguns escritors d’Avens, i despres pel “Institut d’Estudis Catalans”.

 El signe grafic, nomenat en grec seta o dseta, equivalent en fonetica a ds, o siga al nostre so linguodental fricatiu sonor, representat per la s intervocalica (casa, camisa, cosa, blusa), i reforçat per un atre so linguodental explosiu sonor d, passà a la baixa llatinitat, o llati eclesiastic, signe novament representat per un atre signe grec que fon la z. Veja’m alguns eixemples en els que representarém foneticament la forma grega:

GREC	Baixa Llatinitat
dogmatidso	dogmatizare
prophetidso	prophetizare
anathematidso	anathematizare

 En un principi fon molt reduit el numero d’estos verps grecollatins i al passar al roma vulgar, adquirixen indistintament les formes en izare o isare, predominant la primera sobre la segona: preconizare i preconisare. L’evolucio del roma vulgar, influenciada pel llati, produi diferents tendencies fonetiques entre les distintes llengües romaniques, i d’ahi la verdadera ortografia en cada una de les mateixes. Mentres l’italia recobra el reforç fonetic del grec i el representa per una atra, z (profetizzare, agonizzare), les demes llengües romaniques rebugen generalment el dit reforç i es queden nomes en el so fricatiu sonor (s). D’estes, el frances representà este so per mig de la s que fon, sense cap dubte, la grafia mes apropiada (prophetiser, agoniser); el romanç castella, per z i per ç (cedeta), profetizar i profetiçar (ç cedeta), i en les llengües provençal, catalana, valenciana i mallorquina s’observa la confussio de les tres grafies agonizar, agoniçar, (ç cedeta) i agonisar. De manera que el reforç de la dental d originaria del grec, a soles es conserva en la llengua italiana i representada practicament per una atra z com hem dit.

 Es veritat que, en alguns punts de la regio catalana, ha existit i existix encara una tendencia dialectal al reforç dental en els casos mencionats: mes encara; no hem de negar l’existencia d’alguns eixemples, encara que rarissims, en escrits valencians, que devem atribuir a influencia catalana. Pero podem afirmar que el reforç de la t en els verps freqüentatius de que parlem, lo mateix que les paraules que d’ells es deriven, ni ha existit ni existi en la nostra llengua. Mes encara, eixe reforç dental es contrari a l’evolucio fonetica de la nostra llengua. No hi ha a soles un valencià que pro n u n c i e naturalment i sense cap afectacio, organitzar, estilitzacio, autoritzar, etc .

 El digraf tz, ha segut rebujat per l’Academia de la Llengua Catalana i combatut per escritors de gran reputacio, com es el senyor Miquel i Planas, que el considera com una forma dialectal. I si entre els catalans, a on pareix existix algun motiu, encara que siga dialectal no ha segut generalment admesa eixa grafia, ¿com s’atrevix el senyor Ortín a usar-la, sense cap de fonament, que l’autorise, en valencià? Be pot i deu considerar-se la terminacio verbal itzar i paraules que d’ella es deriven, com un catalanisme repugnant que tots devem rebujar.