Baix quatre aspectes distints poden considerar-se els arcaismes, aço es, com fonetics, grafics, morfologics i sintactics. Uns i atres reben el nom d’arcaismes oportuns, si la seua restauracio es convenient i està conforme, per una atra part, en l’indole de la llengua; i d'arcaismes inoportuns, quan no fan la menor falta i la seua introduccio s’opon a la vida organica evolutiva de la llengua. La depuracio del llenguage no consistix precisament en tornar a la vida llinguistica els sons, grafies, paraules i frases que han degut desapareixer per secrecio o eliminacio en virtut de les lleis constants de l’evolucio propia de la llengua, sino en procurar la conservacio de tots els seus elements integrals baix els quatre aspectes dits, acomodant-los als principis i lleis que rigen eixa vida organica, redimint-la dels aracaismes inoportuns i impedint l’entrada a certs elements estranys de qualsevol classe que siguen sempre i quan estos resulten innecessaris per a que la llengua puga omplir complidament la seua missio entre els individus que d’ella deuen servir-se.

 Ya diguerem en el nostre articul anterior, que la mateixa rao, o millor dit, sense rao hi ha per a escriure semta i llimte que comte en lloc de senda, llinde i conde, ya que les tres paraules deuen evolucionar d’identica manera segons nos ensenyen els estudis de Filologia i que la forma comte, arcaica per a nosatres, es forma usual en Catalunya i per lo mateix constituix en la nostra llengua un verdader catalanisme que tot valencià deu rebujar.

 Ara direm tambe que per analogues raons, devem considerar com arcaiques i com uns atres tants catalanismes les formes compte i prompte usades pel senyor Ortín, en el seu Compendi de Gramatica Valenciana. L’equivocacio del senyor Ortín naix de considerar com momificades les formes usades pels nostres escritors antics, i d’ignorar, ademes que l’evolucio del llenguage catala es diferent, en molts punts del llenguage valencià.

 D’admetre’s la forma compte i promte , por precisio hauriem d’acceptar tambe unes atres moltes similars ad estes com les següents:

 ¿Per quins motius hem de conservar les consonants mp en estos casos? No poden alegar-se mes raons que estes dos: primera per ser etimologiques les dos consonants; i eixa es la rao d’haver-les conservades els antics, a mes de pronunciar-se aixina en els temps primitius de la formacio de la llengua; i segona, perque aixina s’usa en la major part de Catalunya. La primera rao carix de fonament; perque no es poden conservar tots els elements primordials de les paraules, nomes pel motiu de ser etimogiques, rebujant caprichosament les lleis d’evolucio que existixen en la llengua, parlada i que son tan naturals com la mateixa llengua. La segona rao es tan baladi, que no mereix ser mencionada.

 No hi ha cap valencià que pronuncie la p en estos casos, i ella deu desapareixer, per la llei d’eliminacio de sons inutils, subjecta al principi de Economia: la m, a causa de la desaparicio forçosa de la p se canvia en n per l’influencia de la t següent, o siga, en virtut de la llei fonetica, nomenada de atraccio, subjecta, al mateix temps, al principi de transicio de sons. De modo que estos canvis son naturals i no caprichosos, ni molt menys, efectuats per influencia d’una atra llengua. Per lo tant, les formes compte i prompte i les demes mp similars, son arcaismes inoportuns i verdaders catalanismes que no deuen tolerar-se.

 Passem a l’us de la doble l.l. Tambe esta grafia es un arcaisme i catalanisme al mateix temps. Examinem les raons que poden alegar-se per a tractar de justificar el seu us. Primer, la rao etimologica; segon, l’us dels escritors antics, no precisament en la forma ridicula de la seua separacio, per mig del guio, sino juntes les dos ll; i tercera, a la seua implantacio per un grup de catalans moderns, encara que de reconeguda competencia, que les usen en eixa forma.

 La desaparicio d’una de les consonants dobles, i millor dit, repetides quan una ha quedat sense valor fonetic, no es contraria a l’etimologia. I per la llei d’eliminacio, subjecta, com hem dit, al principi d’Economia, deuen desapareixer totes aquelles lletres que no realisen cap de paper en la paraula, al mateix temps, no se modifica essencialment l’etimologia. Es un fet que pot comprovar tot valencià que de les dos l.l que tracta de conservar el senyor Ortín en tots els eixemples citats, solament pronunciem una, en tot el regne de Valencia, ¿per a que, puix, conservar les dos ll? ¿Es que se vol imitar als antics? En eixe cas, ¿per que no ser conseqüents i conservar totes les consonants dobles, com ho feen els antics, conduits pel seu amor extremat a les etimologies? Els antics, ya fora perque no carien d’algun valor fonetic les dos consonants ya fora per conservar intacta l’etimologia, escrivien:

 No queda mes rao que la d’imitar, en aço, a un grup de catalans que continuen usant les dos ll. Pero esta rao no deu convencer als valencians; perque si be es veritat que, en alguns casos, pronuncien els catalans les dos ll, com este es un de tants punts, en que la fonetica catalana s’aparta de la valenciana, poc deu interessar-nos la conservacio d’eixa doble grafia. Ans al contrari: devem considerar-la com un catalanisme que no podem ni devem admetre, per ser contrari a l’indole de la nostra llengua.

 Hi ha, no obstant, en la nostra llengua, un chicotet numero de paraules, en les que la major part dels valencians pronunciem les dos ll, en un so linguodental. Pero d’aço, que es tan propi de la nostra llengua, no fa gens de cas el senyor Ortín. Les paraules a que nos referim son entre unes atres: Bulla, Balle, gualla, almella, molle, etc. que pronunciem separadament: Bul-la, bal-le, etc. Antigament la primera l era una t segurament perque aixina se pronunciava: But-la, Bat-le.

 L’us de la j en el pronom de primera persona (jo), en lloc de la y grega (yo), no podem dir que siga arcaisme, sino un atre dels molts catalanismes, introduits pel senyor Ortín en la seua gramatica.

 La paraula originaria d’esta forma pronominal fon, com tot el mon sap ego usat, lo mateix en l’antic roma vulgar que en la llengua llatina. Eixa mateixa forma passà per evolucio, a eo en el dit roma vulgar, i d’ella s’originaren les distintes formes, en cada una de les llengües romaniques. La primera nova forma que adoptaren generalment estes llengües fon eu, que encara conserven el portugues i el roma; el provençal la modificà en ieu que tambe conserva; l’italia en io; el castella i valencià en yo; el frances io, jo i finalment en je, i el catala canvià el eu en jo, sense dubte per influencia francesa. Esta es l’evolucio del pronom ego en les distintes llengües romaniques.

 Es veritat que a vegades trobem la forma jo en alguns llibres antics, pero son casos molt estranys i, sobre tot en llibres impresos en Catalunya; lo que no deu estranyar-nos, ya que ben clar es veu l’afany de catalanisar als autors valencians en totes les seues edicions fetes en Catalunya. Ni devem tambe oblidar que des del renaiximent les nostres lletres a mitan del segle passat ha segut usada la forma jo en lloc de yo, per alguns escritors pertanyents a l’escola valenciana catalanisada, pero la consignacio d’este catalanisme li dona mes caracter que poguera donar-li l’us dels poetes sobre tot, en els començaments del nostre actual renaiximent en que la desorientacio tenia mes rao de ser que ara.