Per causa de la "guerra del Rey de Castella ab lo Senyor Rey de Arago" (1356-1365) i front l´amenaça de perdre Valencia i Aragó el rey Pere, demanà ajuda als catalans. José Luis Martín, en el "VII Congreso de historia de la Corona de Aragón". II vol . pp 89-90 nos conta que durant uns any, els catalans passaren en raons al rei sense fer-li ni cas. Una volta es decidiren a ajudar, ho feren: "...para evitar no la pérdida de estos reinos, sino los perjuicios que de ella se derivarían para el Principado...".

 Per a que no nos ho conte ningu, anem a la font original. Les corts catalanes diuen textualment: (Cortes de los antiguos reinos..... Volum I, 2ª part. pag 561) "Per cobrar moltes ciutats, viles e lochs per lo dit rey de Castella occupats aixi en lo Regne d´Aragó com en lo Regne de Valencia, lo qual recobrament era e es deffensio del Principat de Catalunya car aquells II regnes perduts se poguera seguir fort leugerament gran perdicio e destruccio del dit Principat e tots los habitants en aquell, especialment per ofendre e esvahir lo estol que´l dit rey de Castella tenia en los dits mars de Valencia pero ço que´l dit rey de Castella no pogues ab lo dit estol esvahir, occupar e dampnificar les maritimes de Cathalunya.....e vedar que viandes e altres coses necesaries a Catalunya per la dita mar venir no poguessen."

 Diuen que hi ha que coneixer la historia per a no repetir els erros del passat. La percepcio actual de que es dificil esperar alguna actuacio dels representants catalans, darrere la qual no estiga unicament el benefici propi, es veu constatada per la historia.

 No es dificil imaginar-se als diputats "del General e consell llur, representants lo principat de Cathalunya", revolcant-se per terra quan els Jurats valencians els enviaren una "lletra" parlant de "de la gloriosa corona de Aragó", especificant "...tots los vasalls de la dita real corona, senyaladament los del regne [d]'Aragó, vosaltres, senyors, e nosaltres, entre totes les nacions del món..."., diguent-los que son "germans nostres, membres tots de un cors místich e de una republica indivisible e inseparable"

 ¿Es el egoisme una de les caracteristiques de la germanor?¿Es pot considerar germa a qui te l´enronia de dedicarse a dos mans a fer-te desapareixer del mapa i de la historia?¿Que haurien dit els nostres Jurats si hagueren sabut que catalans i catalanistes actuals intenten dir a la "gloriosa corona de Aragó" "Confederacio catalano-aragonesa", com si els valencians no existirem ni haguerem existit mai?

 Continuem en mes malandreces, malalçades, malfataneries i malifetes dels catalans:

 De 6 d´octubre 1400 data carta del Jurats de la ciutat de Valencia segons la qual els "consols de Barchinona" pretenien posar un impost (vectigal) als mercaders valencians. Els jurats els aclarixen que dit impost no afecta als valencians, perque no pot "ligar o comprehendre los estrangers fora son territori, ne parlant ab reverencia de la sua altea lo dit senyor rey, en prejuhi nostre". Els deixen ben clar que "...ells son certs que cascun regne e principat es per sí, e fa ab lo dit senyor e liga ço que li plau e deu, e la un no liga l'altre.". ¿Es pot deixar mes clar als catalans que els valencians som extrangers en Catalunya, que no claven el nas on no deuen i que cadascu en sa casa i Deu en la de tots?

 El 25 de setembre del mateix any, els Jurats de la ciutat de Valencia escriuen:"...Del feyt del consol castellà que·l senyor Rey vol que sia aci, no evaesquen si dien que·n Sibília ha consol català, car aquell consol no es valencià ni james d'aquest Regne, e allo fon antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella, en remuneració de bon servir que catalans li feren en la guerra que havia contra moros..." De lo qual s´extrau, que anem aviats si esperem que alguna volta algun català defenga els interessos valencians. Els Jurats ho tenien molt clar.

 Respecte de la interpretacio d´esta cita, que fa Ferrando en "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians", nomes es producte d´una obsesió per fer passar lo blanc per negre, que podria ser digna d´estudi clinic. Diu Ferrando: "Els jurats valencians demanen, doncs, al rei de no escudar-se darrere la catalanitat «nacional» o lingüística del cònsol català de Sevilla per tal d'imposar a la ciutat de València determinades obligacions, puix que el cònsol de Sevilla no és jurídicament valencià."

 La interpretació de Ferrando nomes pot ser consequencia de que es pensa poseïdor de poders extrasensorials per a endivinar lo que, segons ell, els Jurats volgueren dir, pero no digueren.

 Per una atra banda, hem de saber que la unica rao per la qual els consols dits "d´Ultramar" eren tambe coneguts com "de catalans", era per que la ciutat de Barcelona disponia del privilegi de nomenar-los (rao per la qual en els sagells dels consols es representen les armes de Barcelona). Els Jurats ho expliquen molt claret: "...antigament atorgat als catalans, per ladonchs Rey de Castella..". La jurisdiccio d´estos consolats "de catalans", s´extenia sobre tots els subdits del rei d´Arago. En carta que envien als "consellers de la ciutat de Barchinona" el 5 de juny de 1416, (Epistolari de la València medieval II. p 233), ho expliciten: "que.ls sotsmesos del senyor rey o de nostra nació s'an jutjar per aquella, e en terres estranyes". ¡I que no es facen ilusions els catalanistes, perque ya hem vist, que quan els Jurats es referixen a "nostra nació", sense concretar la valenciana, parlen de "los del regne [d]'Aragó, vosaltres senyors,(catalans) e nosaltres (valencians).