En relacio a la documentacio que hem posat de manifest en l´articul anterior, hem de preguntar-nos ¿I com digerixen els catalanistes, la constatacio de que existia una relacio i una comunicacio fluida entre els nouvinguts i els habitants de la Cocentaina de mijan del s. XIII? I la realitat es que prou malament.

 Diu Ponsoda que l´innegable comunicacio, era “indici que almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algún romanç que els la permetia.” Respecte de lo del aprenentage d´”alguns”, demostrada l´extensio dels contactes i relacions a tots els aspectes de la vida, hi hauria que acordar ampliar-lo, a l´aprenentage de molts, cosa ya mes improbable. Per una atra banda, vegem que els catalanistes, quan volen, posen com a prova de l´inexistencia de parlar romanic prejaumi, el que en el s. XVII, hi havien moros que no parlaven valencià, mentres que quan els interessa, mantenen que 17 anys passats de l´otorgament de la carta pobla de Cocentaina, un musulmà era capaç de parlar en valencià estant borracho i inclus de malaïr i dir frases fetes, perque ya l´havia depres perfectament.

 Hi ha que deixar constancia, de que la hipotesis de l´aprenentage, faria que Burns calificara a Ponsoda com a “obtús”, segons es despren del fragment de “La muralla de la llengua” que reproduixc: “En un tractat fet després d’una rebel·lió, el 1528, els moriscos valencians recordaren a Carles V que “en el dit regne la major part dels moros, i quasi totes les mores” no sabien romanç (aljamia), i que per a aprendre’l els faria falta “un gran espai de temps”, quaranta anys com a mínim. L’emperador, obtús, els donà deu anys perquè aprenguessen castellà o valencià.” No oblidem, que els “quaranta anys com a mínim”, es demanaven, despres d´haver estat vixquent 290 anys en una societat, de llengua oficial valenciana. No cal dir que estos eren els moros de raça, no descendents dels hispanorromans valencians, que no s´integraren en la nova cultura dominant i que acabaren sent expulsats l´any 1609. Vegem, que si la hipotesis del aprenentage es obtusa, nomes queda considerar que els valencians islamisats, dels que hem parlat en l´articul anterior, “ja parlaven algún romanç”.

 Es de destacar, que Ponsoda troba en ocasions, “interferéncies aragoneses quan hi intervé algún moro”, barallant la hipótesis de que els moros “…parlássen mossárab i que aquest fos molt mes semblant a l’aragonés que no al cátala”. Com alguna de les hipotesis de Ponsoda (romanç, mossarap), posa molt nerviosos als catalanistes, estos, escomencen a dir desbarats, que poden inclus ser divertits. Aixina, Enric Guinot, en el llibre “Els fundadors del Regne de Valencia” (el contingut del qual tindrem oportunitat de comentar) es pregunta, si les interferencies aragoneses serien degudes a “què aquests mudèjars haguessen après, més bé o més malament, aragonès-castellà per convivència amb cristians repobladors d´aquest origen, mentre que si el mudèjar hagués après català amb repobladors d´aquesta provinença, no apareixerien interferències lingüístiques”. I yo em pregunte: ¿Es pensa Guinot que la Cocentaina d´aquella epoca era com el Nova York actual, i que les persones ni parlarien ni es vorien entre elles en anys? ¿A quin tipo de convivencia entre “mudejars” i cristians es referix Ponsoda? ¿A la del amo cristià que ensenya a parlar al seu servidor “mudejar”? ¿A la del musulmà que tenia un pastor cristià al seu servici? ¿A la del ferrer musulmà que era mestre d´un cristià? ¿Organisarien classes particulars? ¿Per que si un moro havia depres el català d´un català el parlava perfectament, i si havia depres d´un aragonés, no parlava aragonés, sino que catalá “amb interferències”? ¿Qui ensenyaria català als aragonessos? ¿Un català en interferencies o un moro?

 Als catalanistes, els queda per resoldre un atre misteri. Ponsoda, estudia el supost orige dels 479 noms cristians i aplega a la conclusio de que eren de “parla catalana”, un 44,6%, encara que el català, com a llengua, no existira. L´enronia imperialista li fa considerar catalans als d´Urgell, lleitadans, tortosins, i inclus als “de l´actual franja catalana d´Aragó”, quan en articuls precedents hem demostrat que en aquella epoca, ni eren ni es consideraven catalans, rao per la qual mal podien dur parla de catalans, parla catalana. No nos informa Ponsoda, del percentage de noms cristians respecte dels noms musulmans. Anem a supondre un 50% ¿Quin es el misteri pel qual una llengua supostament parlada pel 20% de la poblacio s´impon al 100%? Per a explicar-ho s´alega l´importancia de que els Furs (que no els Fors, com haguera segut en català), estigueren escrits en “català”, tornant a contradir a Jaume I, que digué repetidament que estaven escrits en romanç. Esta “explicació”, se´ls desbarata, en els pobles de parla castellana, que tenien els mateixos Furs. ¡I inventen una atra! ¿Sera per mentires?

 Pero en el llibre de Cort de Justicia de Cocentaina, hi han uns atres indicis, que lleven els dubtes sobre l´existencia d´una llengua romanç prejaumina. Referit a l´any 1276, llegim: “E que meta los X sols en l´alcaldera”. Ponsoda diu al respecte: “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Observem a un catalaniste reconegut, afirmant que els moros dien una paraula que ve del llati “caldarium”, “abans de l´arribada dels cristians”. De 1275 es la cita que diu: “E per fer paga de III sols e III diners, los quals devia pagar per terç de X sols de l´alçabó”. Ponsoda comenta: “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó.”. Tornem a vore un reconeiximent d´us d´una paraula llatina (de sapo-onis). Trobem alguna atra curiositat com la paraula “tregua”, que Ponsoda inmediatament traduïx al català: treva. Tregua, es paraula del “Libre dels Feyts”, de Jaume I, respecte de lo cual diu Coromines en el Diccionari etimologic de la Llengua catalana: “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya.” Interessant la referencia a la “Carrasqueta”, de “carrasca”, “mot heretat del mossàrab”, segons Coromines: “…en la carrera de Xixona, en la Canal, prob les Carasques”
 Unes atres paraules que trobem, com acaçar, adaça (dacsa), afrontar, algeps, alguacil, almacera, almodi, almoneda, almut, alna, alqueria, arrapar, arreus, arrova, aixa, bagassa, bancal, barcella, bragues, cafiç, canal (f), carrasques, caixeta, corders, ser cregut, deposit, desbaratar, engrossar, escomençar, escurar, sportí (esportí), este, esta, mondar, tenre (tindre), tirar, tramella, traüc, vaixell (recipint per a vi), viuda, …, moltes d´elles en perill d´extincio, per no dir-les els catalans, nos dona bon conte del solage del valencià que hui es parla.

 I es que la muralla real, en que nos trobem els valencians, es l´existencia de renegats catalanistes, acatalanats, que no mereixen dir-se valencians i que s´han pensat que alguns departaments d´Universitats valencianes, son trones de propietat privada, des de les quals, a cuatre mans i en diners publics, conseguir la despersonalisacio del poble valencià, “ad maiorem gloriam” dels catalans. Segur, segur, que eixa muralla, entre tots, conseguirem assolar-la.