Continuant possant de manifest tant l’incorrecte
metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats
del seu llibre que dona titul a l’articul, començarem
parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan
referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem
en “Berengario de Montecathano”, “Petri de
Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio
de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia,
pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste”
o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem
que el toponim no referix a l’orige. Tambe es frequent,
que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions.
Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se
tant al de la Conca de Barberà com al d’un llogaret
de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán
en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot,
va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans,
tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia
valenciana” que ya hem citat.
Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els
acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne
una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns
trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118),
a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o
de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino
Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo
Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre
del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem
a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el
1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483)
i a “Berengario Vives de Morella” (p 541).
En “Alicante y su territorio en la época de Jaime
I de Aragón”, de José Martínez
Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de
Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo
de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan
Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe
de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan
de Muro”. En 1269 apareixen “Martín
Lope de Castalla” i “García Lope o Llop,
de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí
de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer
de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro
Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”.
En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”,
trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy”
(1269), “P Alcoy” (1275), “Guillem
de Castayla” (1275), “Marti de Seta”
(1275), “Michel de Valencia” (1277), “Paschual
de Xivert” (1277), “R de Turbayllos”
(1295)…
¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians
no poden ser els descendents dels valencians de l´epoca
visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio
ecclesiae valentinae”), o conversos, seguiren vixquent, de forma
majoritaria, en esta terra? La major part d’ells, mantindrien
les seuen propietats, llevat d’alguns, que per una necesaria
reorganisacio, rebrien noves donacions.
Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar,
que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits
a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la
“repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte,
en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat
en Valencia en l’any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar
pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el
sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503;
Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte
que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom,
hauràn segut contats per Guinot com a catalans.
Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada
de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que
“La presencia d’occitans segurs es insignificant”
(p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una “València
occitana” ni d’altres orígens “foscos”
o “amagats”. (p.241) ¿I perque li molesta?
Trobem la resposta en ‘apartat “La llengua catalana
fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l’Universitat
de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas
prevalencianas”, quan, parlant de l’occità
en relacio al català diu: “és cert que
aquestes dues llengües s’assemblen, sobretot en l’època
més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d’arribar
a destriar l’una de l’altra)” Pero Burns,
en la p.229 de “El Regne Croat de València”,
parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els
seus subdits de Montpeller l’havien acompanyat a la croada
valenciana i s’havien quedat per instal·lar-se a
València en nombre tres vegades superior als de Lleida,
i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una
secció especial dins la ciutat conquistada”.
De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la
rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans,
es que tambe els llinages eren pareguts. En la p.330 de la “Historia
de la literatura española” de MG Ticknor, traduida
per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors
“que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”,
en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo
de Miraval”. En “Annales du Midi”
(p.538), trobem a “Pétri Doménech”
i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans
Carbonell”. ¿Quants occitans d’orige, vinguts
directament, o indirectament d’unes atres regions d’Espanya,
ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran
passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur
que moltissims.
Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta
“ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als
valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en
els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real,
la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi
haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”,
desconcertada, es preguntarà. ¿I d’a on venim
els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que
han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain)
in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”.
Traduixc de l’angles: “Historicament, el mar Mediterraneu,
ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio
occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes,
colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica
de Valencia podria haver ajudat a fer d’esta regio un important
lloc d’atraccio per als primers portadors de la cultura
Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà
a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001).
Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns
d’ells d’atres parts del Mediterraneu. Per tant, es
pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants
de la regio de Valencia”. De l’estudi de 15 pobles
del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen
a la conclusio de que “Valencia s´alça
en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com
es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional
scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que
el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut
segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns
atres pobles que han ocupat l’area Mediterranea durant
diferents periodos historics”.
I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia
genetica. Els pobles endogens tendixen a l’atrofia. Pero
la nostra condicio de poble obert, no ha d’impedir que
guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni
de traidors a esta terra, ni d’aquells que en la seu pasivitat
donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia
com a poble.
