El diari 'El País' de 31 d’octubre de 1999,
nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia
presentat el llibre “Els fundadors del Regne de València”
d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents
i coincidien en que “la obra marca un hito”,
perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los
repobladores era de origen catalán”, afirmant,
que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los
argumentos de la razón”.
Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no
tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí,
cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com,
repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat
es tracta d’un evident problema de mètode d’investigació
i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia,
però, de manipulació política.”.
I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t´ha
fet eixe forat”?
Ya s’escomença en un titul enganyos. Dir-li
al llibre “Els fundadors del Regne de València”,
presupon l’inexistencia previa del Regne de Valencia, per
no haver segut “fundat”. Puix be, en la p.328 de “Viage
literario á las Iglesias de España” llegim:
“Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II. Aragoniae
Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”.
I es que segons Guinot, Alfons II, devia estar tan pardal, que
va subscriure “pau i treua” en un rei d’un Regne
inexistent. Al respecte, hem de saber que hi ha referencies
al Regne de Valencia, anteriors a esta de 1168, encara que considere
important la reproduida, per quan indica, que el Regne de Valencia
i Murcia fitaven quan era regent el rei Llop. I es sabut, que
per a solventar conflictes d’amollonaments de termens municipals
en el s. XIII, es fea acodir sistematicament a musulmans. No
seria d’extranyar que els llimits del Regne musulmà
de Valencia, no foren molt distints dels actuals. Si Guinot
haguera parlat del nou Regne cristià de Valencia, aixo,
hagueren segut unes atres calces.
Guinot, presenta el seu treball i les seues conclusions
com a “cientifiques”. Ampar Cabanes, en la “Revista
de Filologia Valenciana” nº 8 de 2001, estudia
el llibre, demostrant “l’escas rigor cientific
de l’obra analisada que deixa sense valor els seus resultats”,
mantenint que en este llibre “la ‘utilitat’
de l’antroponimia ha segut transformada en una ‘utilisacio’
de la mateixa”. Pero com els catalanistes dogmatics
no lligen a Ampar Cabanes, anem a vore com inclus els seus correligionaris
(de la religio d’adoradors de les “mungetes amb butifarra”),
el posen en dubte. Antoni M. Badia i Margarit, en la p.45 del
llibre “Moments clau de la història de la llengua
catalana”, quan parla de “l’aportació
recent d´Enric Guinot, (1999)”, diu d’ella:
“tampoc no indiscutible”, es dir, que no se
la creu. I encara tenim un atre eixemple de com els propis catalanistes
el desdiuen. Afirma Guinot respecte del “Llibre del
Repartiment” en “Els fundadors del Regne de
València”, que “constitueix un altre
mite que ha gaudit d’una gran difusió”
(p.82), afegint en la p.87 que “Aquests tres volums
són sobretot, el llibre del repartiment del botí
i de les recompenses per a aquells qui participaren en la host
reial durant la guerra”. Per a contestar desficaci
tan gran, en el llibre editat en motiu del “Congrés
Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes”
Valencia 2001, Esperança Piquer Ferrer, pareix que es
burla quan interroga a Guinot: ¿Com es justificaria aleshores,
la presència en el Llibre del Repartiment de dones soles?,
afegint, que “Del total de 364 dones, n’apareixen
176, la designació de les quals no té cap vinculació
amb els homes”. I les preguntes son inmediates ¿Hi
havien dones guerreres en la host de Jaume I? I com no hi ha
dubte de que no, la següent pregunta es: ¿S’
ha llegit i ha estudiat Guinot el “Llibre del Repartiment”?,
perque, si ho ha fet, ¿com es pot dir eixe destrellat?
¿Sera que com a Guinot no li agrada lo que es despren
del “Llibre del Repartiment”, lo que vol es
desacreditar-lo? ¿Hem de creure-nos que s’ha estudiat
tots els atres documents que diu haver estudiat?
A partir d’ara, anem a alternar entre la demostracio
del pobre “mètode d’investigació”
de Guinot, que es unicament un metodo de manipulacio, i la veritat
cientifica.
I passem a la veritat cientifica. Com a introduccio,
hem de saber que la genetica de poblacions, es una rama de la
genetica, que estudia la variabilitat de l’especie humana.
Les diferencies entre poblacions d´un mateix continent,
inclus d’un mateix pais, poden donar noticies de la historia
demografica de cada poble. Dos son els mecanismes pels quals
el temps influïx en la diversitat de poblacions. Un es
la “deriva genetica”, fonamentalment consequencia
de canvis aleatoris. L’atre es el “fluix genetic”,
que es produïx per la mescolança de poblacions,
previament diferenciades per “deriva genetica”, resultat
de moviments migratoris. El grau de diferenciacio entre poblacions,
referit a multiples regions del genoma, es medix cientificament,
per un parametro que es diu “distancia genetica”.
Puix be, en decembre de 2001, Carlos A Flores Infante,
presentà en L’Universitat de La Laguna (Tenerife),
la seu tesis doctoral titulada “Composición genética
y posible origen paterno de las poblaciones humanas canarias,
deducidos de su polimorfismo en el cromosoma Y”. En
l’estudi hi ha una taula de “Frecuencia (%) de
haplotipos del cromosoma Y en la Península Ibérica
y Normandía” (Taula 6 p.87), aixina com el resultat
de les “distancies genetiques” entre les poblacions
estudiades. Hem de saber, que el “cromosoma Y” revela
l’influencia genetica heretada per via paterna.
I la conclusio es espectacular. Resulta que la major
distancia genetica entre els valencians i tots els demes pobles
estudiats es dona quan nos comparem ¡en els catalans!
Efectivament, la distancia genetica entre valencians i catalans
es de 0,0781, prou major que la que existix entre els valencians
i uns atres pobles en notables divergencies, com son, gallecs
(0,0492) i bascs (0,0485).
