La cerimonia per a alimentar l’egocentrisme català, burlant-se de l’Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y Mascaró, per conte de parlar de la Monarquia de la corona d’Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana”, es el primer que nomena “…la confederación llamada Corona de Aragón…”. I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre, cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa”. ¿Sera que tambe es “cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat?
 I a partir d’eixos destrellatats conceptes, el parlar de “Corona d’Arago”, ha deixat de ser “modern” i “cientific”, donant pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio catalano-aragonesa”. La incansable repeticio de l’expressio per un considerable cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de “cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del corral.

 Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista” de Maria Pilar Perea).

 Guillermo Pérez, catedratic d’Historia Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una ‘confederación peculiar’ es un eufemismo, y además es falso… Aragón nunca se unió en confederación con nadie… La Corona de Aragón nunca fue una ‘confederación catalanoaragonesa’”.
 Perque la realitat es, que la “Corona d’Aragó”, fon una “unió real” o monarquia composta (composite monarchy), que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son l’unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori.

 I a continuacio, anem a estudiar el per qué, parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo.
 Sabem, que distints territoris, en organismes propis i distints d’autogovern y en relació d’igualtat, poden confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius inicials de la confederacio s’amplien, o deixen de ser transitoris, una confederacio d’estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els confederats com un dret d’abandonar-la, en relacio al concepte de transitorietat.

 Si anem als inicis de la Corona d’Arago, sabem, que en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. El rei Ranimirus posà les condicions de l’acort, en el qual es llig: “...et ego rex Ranimirus sim rex, dominus, et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. Es dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i pare en el regne d’Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. (p. 588 de Memorias de la Real Academia de la historia 1799). ¿Son estos els termens d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s’establirien en la baixa edat mija entre un rei i un comte. En el “Código Alfonsino” en la “Ley II, Título 1º” llegim: “E conde tanto quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey, faziendole servicio señalado…”. ¿Era entre iguals un pacte entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es evident que no es donà la condicio d’igualtat entre les parts, indispensable per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part del Regne d’Arago.

 Si estudiem la “Corona d’Arago”, en relacio a la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una “Confederacio”, s’aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d’agregar o separar territoris de la Corona eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a “confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.
 Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”, amaga mes perversions. Conduix a pensar en unicament dos comunitats: Catalunya i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca de la Corona d’Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores. I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon incorporat a la Corona d’Arago, prou mes pronte que el comtat d’Urgell, (1314), el d’Empuries (1325) i el de Pallars-Sobirà (1491). I en l’any 1137, el comtat de Rosello no s’havia unit al de Barcelona (1172), com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries, Pallars… Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del Regne d’Arago en 1137, no fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.

 Per ultim, el complex dels catalans, junt als seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d’Arago de la manera com los reys d’Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona… axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual es cap de lur imperi”. ¿Es pot explicar mes clarament la preminencia d’Arago?
 Sabem que els reis, relataven els seus tituls per orde d’importancia. El rei “Pere terç”, ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte de Barchinona de Rosello et de Cerdanya”. ¿A on esta Catalunya que no la veig?

 Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p. 1036 de “Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per ell integrades, un regne de Catalunya”. Pensava que havia d’haver-ho fet, una volta subscrit el tractat de Corbeil en el rei de França. El complex historic, allo que “havia d’haver segut”, pero no fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006”, de “Òmnium: Llengua, Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l’exposició ‘El Regne de Catalunya fins al 1714’” ¿No es aço la mostra d´un trastorn?

 Si la definicio d’“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats, adaptant-los ad aquells que haurien d’haver passat, partint del prejuï de que Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d’abans que catalans y Catalunya existiren”. I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem ni existim. ¿Anem a consentir-ho?