En el llibre Bodas reales entre Francia y la
Corona de Aragón
de Rafael Olivar Bertrand,
consta el contingut de la carta que G. de Albalato, enviat aragones
a la cort pontificia, escriu a Jaume II, en l´any 1301
en la qual es reproduix el dialec entre el Papa Bonifaci VIII
i el rei Carlos de Sicilia: Dixit autem Papa: Immo
est magnum miraculum quod aliquis catalanus faciat bonum, et
ego non inveni numquam qui faceret, nisi modo (?)
es dir, que el papa digue que mai havia trobat un català
que fora home de be i que era un gran milacre trobar-ne algun.
D´este papa, que, a mes d´aço, hem vist,
que adjectivava als catalans com a barbaros es curios
llegir: Benedetto Gaetani, era miembro de una noble
familia de origen catalán.
La Nuova Cronica del croniste florentí
Giovanni Villani, (1275-1348) nos parla de que els catalans
son traïdors per naturalea: E conoscendo il re
di Francia, che il re Piero d´Araona era ardito e di gran
cuore, ma come Catalano, di natura fellone
.
En Ottimo Commento della Commedia (L),
t. III Paradiso, anonim de l´any 1334, llegim:
la quale questione muove per quello chè
detto, che il re Ruberto guernisce il suo lato di gente povera
ed avara Catalana... Es dir s´insta a que el
rei Robert es protegira de la gent pobra i avara catalana.
Franco Sacchetti, escritor i diplomatic de Florencia
(1332-1400) en Il Trecento novelle identifica
com a costum de catalans la guerra cruel, perfida, sense discrecio
ni humanitat en la que tots s´assessinen entre ells, quan
diu que le guerre vengono spesso sì crudeli
e sì perfide, che sanza alcuna discrezione e umanità,
con ogni modo disperato luno uccide laltro; e li
Catalani lhanno aùto molto per costume.
Flavio Biondo, fon un historiador i humaniste del Renaiximent
italià (1392-1463) En Historiarum Dec. III, Lib. IV,
llegim:
poichè Giacomo Da Vico o temendo,
come poi disse, le perfidie dei Catalani che la difendevano
.
Masuccio Salernitano (1410-1475), va escriure Il
novelino. En l´Argomento de la Novella
XL, llegim:
e dolese de la malvagità
e tratti catalani., es dir que es va doldre de la
maldat i tracte dels catalans, concretant en la Narrazione,
fusse stato provisto che de prattiche e tratti catalani
se guardasse, es dir que havia estat previngut que
de la practica y tracte dels catalans es guardara.
L´humaniste Coriolano Cippico (1425?-1493?), en
Delle guerre de Veneziani
diu:
uomini forastieri d´infima condizione, e che
già erano stati corsari; la maggior parte del quali era
di quella provincia di Spagna citeriore, che al presente Catalogna
vien nominata, es dir, que la major part d´homens
forasters d´infima condicio i que havien segut corsaris,
provenien d´aquella provincia de l´Espanya citerior,
dita Catalunya. (p.67 de Lettere al senato veneto annotate
per E. Cornet).
Cristoforo Landino (1425-1498), en el seu comentari sobre
la Divina Comedia explica que es proprio ex naturale
alli Catelani essere avari e cupidi
. Es dir
que es propi i natural dels catalans ser avariciosos i gomiosos.
Alessandro Vellutello, explicava en 1534 per
esser lavaritia
peculiar de Catalani, non
solamente povertà, ma somma miseria. Es dir,
per ser peculiar dels catalans no solament la pobrea sino la
suma miseria.
Ludovico Guicciardini, florentí (1521-1589), en
Le ore di ricreazione fa dir a un dels seus
personages: Messere, datemi una limosina per lamor
de Dio, ché io sono uscito delle mani de Catelani,
es dir, que demanava almoina per haver eixit de mans
de catalans, com si haguera eixit de l´infern.
Pel llibre, La vita e le opere di Giovanni Botero
de Carlo Gioda, sabem que este jesuita (1533-1617) escrigue
que els catalans son di natura veemente e capricciosi;
il que mostrano lor costumi, canti e balli, tutti pieni d´una
certa asprezza
.
Prova de dita fama son les expressions repetides en la
lliteratura italiana. Giovan Battista Basile (1575-1632),
napolità, en Le Muse napolitane fa
malaïr a un personage exclamant: Te sia data lanzata
catalana! Com a frase feta, la repetix en Lo
cunto de li cunti: che te sia data lanzata
catalana o che te sia data stoccata co na funa. I
en Posilecheata de Pompeo Sarnelli (1692-1724)
llegim Chesta non fu parola, ma stoccata catalana a
lo core de Jannuzzo....
En Vitta scritta da lui medesimo de
Pietro Giannone (1676-1748) ya trobem la fama d´agarrats
dels catalans. Diu:
la risposta del catalano
era: no hai dinero i repetix:
alla
terribile voce del catalano: no hai dinero.
Barbars, avariciosos, pobres miseriosos, agarrats, gomiosos,
rapaços, cruels, vehements, caprichosos, traïdors
son les perles i floretes que es varen guanyar els catalans
entre els italians.
Tampoc entre els valencians era massa bona l´opinio
sobre els catalans. Recordem el resum del contingut de les tres
cartes que escrigueren el Jurats de la ciutat de Valencia en
1421, (Valencians i catalans (IV), Valéncia
hui 24-08-2007), en les que dien que els catalans, no pensen
nomes que en ells. (Ne creen que altra condicio de
gents ne deja haver sino ells...). Intenten que ni
es parle dels valencians (...ne de aquells feta mencio
alcuna...) No volen que els valencians conseguim prestigi
(...que nostres valencians no sien reputats...).
Intenten furtar-nos lo nostre (...procurar-nos minves
e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...).
Com sempre, es menegen molt be en el poder (E sobre
aço ampren les veles e insistexen per lur poder).
Quevedo, en la Historia de la vida del Buscón,
referit a un català en concret diu:
y
siempre andaba apuntando con él el catalán, el
cual era la criatura más triste y miserable que Dios
crió. En carta enviada a D. Francisco de Oviedo,
en febrer de 1645, esta volta referit a tots els catalans escriu:
Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña
quedase algún solo catalán, y piedras en los campos
desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.
Per eixes expressions, els catalans han dit de Quevedo
que es El primer catalanofob documentat.
¿El primer? Crec haver documentat que Quevedo es troba
prou arrere d´una sucosa i llarga llista de personalitats
que no opinaven massa be dels catalans.
Luis Cabrera de Córdoba en Relación
de las cosas sucedidas en la corte de España desde 1599
hasta 1614, va escriure que los catalanes
son muy porfiados en lo que pretenden, y así han salido
con todas las cosas que les ha importado I prou pijor
que els catalans son els catalanistes valencians. ¿Consentirem
que se n´ixquen en la d´ells? ¿Deixarem que
assessinen la cultura valenciana?