En acabant de l’introduccio de l’articul anterior,
es normal preguntar-nos per les raons d’eixe “carinyo”
que despertaven i desperten els catalans, que han fet, que dir-li
ad algu “català”, haja segut considerat com
un insult.
Anem a comprovar, com els catalans, per la seua forma de ser
o de comportar-se, aixina com pels actes que historicament han
protagonisat, s’han guanyat una fama no massa bona.
En primer lloc s’hauria de parlar, encara que siga
per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans. Seria fals
dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi
hague un temps en que esta “activitat” era considerada
complementaria del comerç i fomentada per les classes
dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que la pirateria
catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar
Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti
en font d'importants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra
l’inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim:
“I catalani, tra il XII e il XIV secolo si dedicarono
alla piratería contro le navi veneziani”. En
“Revue de l’Orient chrétien” p.366,
trobem que “Toute la Méditerranée orientale
était infestée de pirates catalans…”,
es dir que l’orient de la Mediterranea es trobava infecte
de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux
pour servir à une histoire de la domination...”
nos informa de les devastacions comeses pels pirates catalans:
“…dévastations commises sur ses côtes
par les pirates catalans…”. El llibre “Studi
in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474,
que els genovesos eren les victimes principals dels corsaris
catalans: “…i genovesi, vittime principali dei
corsari catalani…”. Michelle Giusseppe Canale
en “Nuova istoria della republica di Genova…”
nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici,
pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren
mes lladres que verdaders enemics i piratejaven. En directe,
en “Istorie fiorentine” el famos Machiavelli
(1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani,
e messo al remo”. Tenen l’honor de tindre llibres
dedicats, com “Marinai, pirati e corsari catalani nel
basso medioevo”, de Unali Anna.
Tambe els valencians hem patit (i patim) l’enronia
d’alguns catalans de piratejar i furtar lo que no es d’ells.
El “Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim”,
referit a l’any 1462, nos fa saber que: “Disapte,
a XVIII° de març, de mati, fonch l’armada de
Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo
que pogueren”. I encara mes: “Divenres, a VII
de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau,
robant lo que podien, e feren la via de Yviça”.
Mes coneguda, per haver segut Ramon Muntaner protagoniste
dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita entre 1325
y 1332), es la “gloriosa” participacio dels catalans
en la carnisseria dels almogavers en l’orient d’Europa
(1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la
“Gran Companyia Catalana”. Hem de saber, que
els almogavers eren uns mercenaris de la guerra, uns indocumentats,
als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua cronica, diguent
d’ells, que anaven “…cascuns ab son sarro
a costes…”, a on portaven “…un pa
per cascun dia, e no pus…” afegint que “puis
del pa, e de l’aiga, e de les herbes passen llur temps”.
Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que
“…les gents de Messina, qui els veeren tan mal
enrobats, e ab les antipares en les cames e les abarques als
peus e els capells de rets en testa, digueren: ¡Ah Deus
e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta
que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no
porten darga ne escut? ¿I que podia esperar-se d’esta
gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les que Muntaner
pareix alegrar-se quan diu: “…hi feren tanta carn
que aço fo una gran meravella”.
El valencià Francisco de Moncada (1586-1635),
va escriure el llibre “Expedición de los catalanes
y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem
que: “quedó entre los griegos hasta nuestros
días por refrán: “La venganza de catalanes
te alcance”. Esta es la mayor maldición que entre
ellos tienen agora la ira y el aborrecimiento”, nos
informa tambe de que “Los griegos dicen que Cícico
y toda su comarca quedó destruída por las crueldades
y robos de los catalanes...”, afegint que diuen que
“…hicieron más daño en las ciudades
de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”.
Llegim que “…despedazaban cuerpos inocentes, por
la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron entregar
a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”,
senyalant que “Este fue el hecho de los catalanes condenado
de los antiguos y modernos escritores por muy feo: pasar en
Europa a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”.
I com als catalans, a catalans no hi ha qui els guanye, damunt,
es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta carn”,
a una gesta imperial, mitificant els fets en obres lliteraries
i politiques.
I gros degue de ser, quan en el llibre “La dissoluzione
delle signorie latine in Morea di fronte alla turcocrazia”
de Walter Haberstumpf, llegim que “Già nel
1322 il pontefice Giovanni XXII, scrivendo al patriarca di Costantinopoli
e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero
coloni cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334),
ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952 [C.I.C.O., series III,
vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre 1, Avignone).
Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien
cristians als turcs. ¡Lo que fera falta en benefici propi!
Y la fama s’extengue en el temps. Góngora
en “Y diga que yo lo digo” escriu: “El
doctor mal entendido/De guantes no muy estrechos/Con más
homicidios hechos/Que un catalán forajido”.
“Catalán” i “forajido”, es dir, el
sumum dels sumums.
En el llibre “Historia del pensamiento político
catalán” llegim que “El imperio muntaneriano
no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión
por el Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”.
I aço deu ser tan “cientific” com dir que Jack
“el destripador” fon una mongeta beata que sacrificà
la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen
dir els catalans!
Recordem que Dante, en la Divina Commedia, parla de “l’avara
povertà di Catalogna”. Per a entendre la part
de “pobrea”, que acompanya a l’acusacio d’avaricia,
nomes hi ha que imaginar-se a un dels indocumentats almogavers
catalans. Muntaner, en el cap. 29 de la seua “Cronica”
diu: “E negu no es pens que en Catalunya sia poca provincia…
si be les gens del món, la major part, los fan pobres”.
I nomes hem fet que escomençar a donar eixemples de lo
“volgudissims” que eren els catalans, rao per la qual
la paraula “català” acabà sent un insult
en el qual se nos esguità, en alguna ocasio, als valencians.
