L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.

 Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades.

 En esta serie d’articuls, estudiarem les raons per les quals, ya des de l’edat mija, dir-li ad algu “català”, es converti en una especie d’insult, que prengue força principalment, en el renaiximent italià.

 El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l´intent de manipulacio de l´integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l’“il·l·lustrissim” profeta i membre de l´A.V.L, Antoni Ferrando Francés. Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent: “El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (”de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.

 Es tracta d´una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi”” . Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”.
Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindrien sentit”. ¿Pot quedar mes clar que dir-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nacio), es una acusacio injuriosa, o un insult?

 El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia”, (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l´avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.” Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina comèdia” diu: “…nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avarícia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.

 El català Josep Pla, diu que Dant, en les seues paraules “Fa referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235 -1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalanorum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patriae libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est servire italicis, non dominari…”. Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “barbaros” i enemics de l’iglesia romana.
Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no dominar-los. (p. 145-146. de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia…”).

 Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d´Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”, llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians volien separar-se de la Corona d´Aragó… La situació de Sardenya no era pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s´estimaven mes ésser morts que catalans”.

 I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosario Gregorio (1833), pel qual sabem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d´intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona, di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.

 Vejam com “català” es converti en un adjectiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provincia di Spagna…” Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya. En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collezione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chiamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termine era divenuto sinonimo de cupidigia, come l´usura avea nome de Caorsa...” Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonima d´avidea o avaricia aplicant-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.

 Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.

 En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce - Renaissance - 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d´Aragó se l’injuria diguent-li català.

 En la p.70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Schüller Piroli (Edicions Alfons el Magnànim 1991), llegim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.

 Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 - Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.

 Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayut, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els barbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat -ni trobaran- ni una sola cita historica d´un valencia que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d´insults. Ridicul ¿no?